Els quatre moments que expliquen el vaivé dels partits catalans amb Israel

No hi ha episodi que resumeixi millor el cop de volant d’alguns actors polítics catalans que el de l’agermanament ‘intermitent’ de la ciutat de Tel-Aviv. El febrer del 2023, quan encara no s’havia produït l’atac de Hamàs que va desencadenar la matança actual a Gaza, la llavors alcaldessa Ada Colauva decidir trencar les relacions amb la ciutat israeliana al·legant «la política d’apartheid, el colonialisme i l’ocupació» de Netanyahu cap als palestins. Aquesta decisió va desencadenar un gran enrenou i va ser considerada un «gravíssim error» pel PSC –i també per Junts– fins al punt que, quan el socialista Jaume Collboni va rellevar Colau al capdavant del consistori, va reprendre les relacions amb el de Tel-Aviv. Aquesta decisió va durar vuit mesos fins que el mateix Collboni les va tornar a suspendre. L’alcalde va justificar aquesta pirueta per la «matança» d’Israel contra la població palestina.

L’atac de Hamàs a Israel el 7 d’octubre del 2023, que va posar en marxa la guerra actual i que es va saldar amb la mort de 1.200 israelians i el segrest de 250 més, va tornar a sacsejar la política catalana. Llavors, al Parlament, es van formar uns blocs diferents dels actuals. Amb el suport del PSC, Junts, Ciutadans i el PP –Vox i Aliança encara no tenien escons–, la Cambra va impulsar una declaració en la qual se censurava l’«atac terrorista» de Hamàs i es reconeixia el «dret a defensar-se» d’Israel. En aquell temps –la declaració es va fer oficial el 25 d’octubre–, les víctimes gazianes ja superaven en nombre les israelianes, però, com que el conflicte l’havia iniciat la milícia palestina, Israel encara suscitava moltes més simpaties que ara. Seria impensable que, ara mateix, es formés una majoria com aquella.

En aquell moment, el conflicte a Gaza també sacsejava internament el llavors partit del Govern, ERC. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va demanar un alto el foc fent equilibris entre la part israeliana i la palestina i evitant prendre partit: «Les víctimes són víctimes», va dir. A més, en el si del partit d’Oriol Junqueras xocaven veus propalestines, com la del líder al Congrés, Gabriel Rufián, que clamava contra «l’ocupació i el genocidi» d’Israel a Palestina, i veus proisraelians com la de la diputada Pilar Vallugera, que es manifestava en contra de l’«antisemitisme» i es posicionava «amb l’estat d’Israel».

Amb el pas del temps, les majories al Parlament es van començar a desplaçar d’una majoria proisraeliana a una de propalestina. El primer senyal va ser la decisió del Govern, a instàncies dels Comuns, de tancar l’oficina de promoció econòmica (Acció) de la Generalitat a Tel-Aviv. El mateix partit que dos anys abans protestava per la ruptura entre Barcelona i Tel-Aviv prenia la decisió –més simbòlica que efectiva– de tancar la seva representació en aquesta ciutat. Encara aleshores, Junts i ERC continuaven amb els seus equilibris. Els postconvergents van protestar per la decisió del Govern –un «gravíssim error», van dir de nou– i els republicans, a través del mateix Junqueras, van considerar que hi havia «un excés d’esteticisme» en la decisió de la Generalitat. Senyal que el tema és delicat, ERC va haver d’aclarir hores després que el seu partit s’oposava radicalment al «genocidi» d’Israel. Fa uns dies, Junqueras va defensar la necessitat que tothom hauria de fer «tot el possible» per frenar el que passa a Gaza.

Notícies relacionades

Junts vol que el mediador amb el PSOE xiuli el final de la ‘pròrroga’

El cap de l’Armada a Vox: "No hi som per combatre els cayucos"

La majoria propalestina a Catalunya s’ha solidificat des que el Govern de Benjamin Netanyahu va decidir entrar a la ciutat de Gaza i des que organismes internacionals com les Nacions Unides ja parlen obertament de «genocidi». La prova més recent és que el PSC, Junts i ERC –igual que els Comuns i la CUP, que mai s’han mogut de posició– van donar suport a l’embargament d’armes a Israel que va anunciar Pedro Sánchez i també a les manifestacions propalestinesque van obligar a suspendre l’última etapa de la Vuelta Espanya.

Malgrat tot, el conflicte entre Israel i Palestina desencadena tantes passions que les posicions dels partits mai són del tot fermes ni, sobretot, unànimes. Per exemple, Junts té un secretari general (Jordi Turull) que condemna el «genocidi» a Gaza mentre el seu president (Carles Puigdemont) lamenta que es promogui el «boicot» a Israel en el Mobile World Congress. En el PP, lluny de la línia oficial del partit, l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, no té problemes a parlar de genocidi: «Si hi ha un organisme de l’ONU que ho diu, no seré jo qui ho desmenteixi». Un exemple més que es tracta d’un conflicte universal en què les posicions van canviant. Avui, a Catalunya, Palestina va guanyant. Demà o passat, qui ho sap.