Mor esquelètica l'elefanta veneçolana Gira

L’advocat Myles Jackman, bastant desconegut a Espanya però inevitablement popular al Regne Unit per la seva defensa de l’obscenitat com a una llibertat d’expressió més, va tenir una al·locució pública realment brillant fa cinc anys, fins i tot churchiliana, es podria afegir, a la vista que el Parlament britànic, per dir-ho suaument, pretenia posar límits a la creativitat en el cine pornogràfic. Va dir: “La pornografia és el canari a la mina de la llibertat d’expressió. És la primera llibertat a morir”. Sense ànim de superar tan notable comparació, podria dir-se que els elefants són el canari amb trompa de les societats trencades per les crisis polítiques i econòmiques profundes, no diguem ja per les guerres. Ha mort la Gira, l’elefanta veneçolana del Zoo de Bararida, si no de gana, si de molt mal menjar, com la Ruperta fa un any, al mateix país, una altra paquiderma icònica i desgraciada, a la qual sembla que es va carregar una imprudent dieta només a base de carbassa, un laxant natural de categoria. De la situació als zoos veneçolans se’n parla poc, cosa que és lògica perquè van mal dades, les persones primer, tret si s’interpreta que els elefants són la punta d’un iceberg. Sota la línia de flotació s’amaguen, sembla, sacrificis furtius d’animals per part de veïns i treballadors per omplir la nevera i fins i tot casos de santeria.

Aquest relat no conté noms i cognoms per expressa petició de les fonts informants, majoritàriament biòlegs, veterinaris i empleats de la xarxa de parcs zoològics de Veneçuela. No són partidaris de convertir-se en gaseles d’una cacera repressora. A tots ells, gràcies per endavant. Arriba, a més, amb retard. Gira, l’última elefanta en morir, després de nou dies de sospitós dejuni, va esbufegar per la seva trompa per última vegada el 28 de febrer, però des d’aleshores els talls en el subministrament elèctric al país van dificultar enormement les comunicacions. No era possible ni carregar els telèfons mòbils, es va excusar una de les fonts consultades, molt assenyada, per cert. Va convidar a no creure amb candidesa tot el que s’explica a la premsa veneçolana, com que al país ja es mengen fins i tot el jaguars, però va reconèixer que recentment va aparèixer al carrer el cap encara tendre d’un exemplar d’aquesta espècie. Només el cap. ¿Nevera o rituals? “Des que van començar a arribar cubans a Veneçuela, es va disparar la santeria”, diu una d’aquestes fonts. És més, recorda que mentre va treballar en un zoològic del país, al parc venia sovint gent estranya buscant ullals, pèls o fins i tot pots d’orina de grans felins amb propòsits màgics.

En Maracaibo se robaron un leopardo del zoológico y lo mataron, presuntamente, para comérselo, dejando su cabeza en plena calle. Yo no había escuchado algo tan increíblemente salvaje, macabro y grotesco como esto. #Maracaibo #Venezuela pic.twitter.com/ZwGFClaq2V

— Cristian Crespo F. (@cristiancrespoj) 12 de marzo de 2019

Les víctimes de la situació són d’una gran varietat d’espècies. A Zulia, va fer llàstima, al matí, descobrir un tapir filetejat dins de la seva pròpia gàbia. Els animals de granja, esclar, van ser dels primers a caure: porcs vietnamites, cabres, gallines... Després, qualsevol herbívor va passar potencialment a ser apte com a menú dels carnívors. Vaja, el pandemònium a l’arca de Noé. Una de les fonts consultades vol contextualitzar una descripció tan carnissera. El problema, diu, ve de lluny. Fa anys que el chavisme ha posat al capdavant dels zoos funcionaris arribistes pèssimament qualificats. O sigui, que a l’escassetat general cal sumar en el cas dels zoos una gestió negligent dels parcs, que es mesura per el nombre de costelles que se’ls poden comptar als mamífers en exhibició.

La Perla, l’elefanta nazi

Però els elefants, ves a saber per què, són un cas especial. A Barcelona es recorda de tant en tant, pel seu simbolisme, el cas de la Júlia, l’elefanta que el 1915 el sultà a l’exili Muley Hafid li va regalar a la ciutat en agraïment per la vida de disbauxa que va trobar aquí, lluny del seu Marroc natal. Ell es va instal·lar breument en un tros de casa del passeig de la Bonanova, on sembla que la cupletista Carmen Flores va cantar allò de “¡oh, misterio de la vida, al fin te encontrado!” com en una pel·lícula de Mel Brooks, i la Júlia, al parc de la Ciutadella, on va morir el 1938, segons el bàndol republicà com una valenta miliciana, víctima dels bombardejos, i segons la versió més acceptada, de gana. Com una Gira o una Ruperta. La trajectòria de la seva successora al tron, la Perla, també va ser representativa de com els elefants són un termòmetre de la història. La segona guerra mundial la va sorprendre a Hamburg. El 1944, quan l’alt cap nazi ja es buscava una segona vida a Amèrica, a la Perla li van buscar una nova llar a Barcelona. El franquisme i el nazisme units per una trompa, quin tros d’història. Va entrar a Barcelona precedida per una formació de la Guàrdia Urbana vestida de gala i per figurants disfressats de maharajàs.

La Gira i la Ruperta es mereixen, sembla evident, formar part de les cròniques elefantines, un relat amb amb 2.800 anys d’antiguitat que val la pena telegrafiar.

Els primers elefants captius dels que es té constància van ser propietat del rei assiri Asurnasirpal II. Alexandre el Gran els va introduir en la cultura occidental, però Roma només va saber que existien quan per primera vegada es va enfrontar a la tropes de Pirros, al segle II abans de Crist. Els romans ja se sap com eren. Com a arma de guerra deixava molt a desitjar, però per als romans aquella bèstia colossal era formidable per al seu concepte de circ. A l’arena, enfrontaven elefants contra toros. La saga dels paquiderms començava a conèixer bé els humans. Neró creia que un bon espectacle de circ no mereixia aquest qualificatiu si no acabava amb una lluita entre un gladiador i un elefant.

Notícies relacionades

Un dels "jardins de marihuana" d’Europa

De narcopisos a narcocases de luxe

El cristianisme va arrasar tant amb la cultura clàssica que els elefants, en els inicis de l’alta edat mitjana, va passar a ser una bèstia llegendària com un basilisc, fins que el califa de Bagdad li’n va regalar un a Carlemany. Això va ser l’any 797. Va començar una era en què l’elefant era un obsequi per a les grans ocasions. Enric III en va rebre un de part del rei de França. El Papa Lleó X va tenir el seu com a detall del rei de Portugal. A Versalles van tenir el seu, per cert, aficionat al vi. La qüestió és que, per la part que els toca a la Gira i la Ruperta, el primer elefant que va arribar a Amèrica ho va fer el 1796. Va ser l’inici d’una dinastia sovint desgraciada. I hi ha la Topsy, l’elefanta que Edison va electrocutar per demostrar que el corrent continu era insuperable com a mètode d’execució. Però posats a destacar un membre de la saga paquidèrmica d’ultramar, no té rival l’elefant més famós de tots els temps, Jumbo (1860-1885), sobre l’esquena del qual van pujar nens que un dia domarien el món, com Churchill i Roosevelt. La gent sovint ho ignora, però ‘jumbo’, com a vocable que tant serveix per definir un avió gegantí com un preservatiu de talla extra, té el seu origen precisament en aquell elefant que va morir atropellat per un tren a Ontario.

No va ser un final honorable. Tampoc el de la Ruperta i la Gira, aquesta última, segons el comunicat mèdic, per una broncopneumònia abscedada bilateral i hemorràgia cardíaca. Déu n’hi do. Totes dues estaven molt primetes. No consta que acabessin, com se suggereix de vegades de la Júlia, en una olla.