Una balena va solta pel Garraf

El títol no pretén ser poètic. No és que vagi solta una balena per les costes del Garraf com si fos el Lute, sinó que va intestinalment solta, i això, molt seriosament, és una notícia científica que no es pot menystenir. Hi ha un vídeo que dona fe d'aquest instant. Són imatges captades amb un dron. Entre dos preciosos exemplars de rorquals comuns apareix de sobte una llarga taca, potser d'uns 20 metres de longitud, que trenca el color blau marí de les aigües. És marró, comme il faut, i són els excrements d'una balena que neda uns metres més endavant. Sembla que s'ha quedat a gust. Sí, per a les balenes, les aigües del Garraf són com estar a casa, no només un lloc de pas camí del nord d'Itàlia, sinó una llar, lavabo inclòs.

El vídeo és una gentilesa d'Eduard Degollada, patró de l'Edmaktub, un catamarà que des de fa uns anys trenca les onades de la costa mediterrània a la recerca de cetacis. Projecte Rorqual, li diuen a la seva expedició. Degollada (i aquesta no és la primera vegada que es fa aquesta comparació) és una mena de rediviu Jacques Cousteau, no només per la seva passió per la vida del mar, sinó per una cosa més concreta. Cousteau era un molt competent submarinista que va portar les càmeres de filmació sota el mar com ningú ho havia fet abans. Degollada, a més de capità de vaixell, és un pilot expert en la gravació d'imatges amb dron, un enginy recent al mercat, perfecte com cap altre per retratar la vida quotidiana de les balenes, ja que des de les embarcacions se'ls veu només el llom i filmar-les sota l'aigua pot ser, a vegades, una temeritat.

Menjar, beure, estimar

Ha sigut així, a vista de dron, com s'ha pogut confirmar amb proves visuals que la costa catalana no només és un lloc de trànsit de les balenes de l'Atlàntic amb destí al mar de Ligúria, al nord de Còrsega, sinó que, si d'aus migratòries es tracta, es podria dir que és un niu. L'abril passat, Degollada ja va emocionar la parròquia animalista amb el vídeo aeri d'una balena alletant la seva cria a nou milles nàutiques de les costes del Garraf. Ara, ofereix als espectadors de terra ferma una pel·lícula realment inusual, una balena defecant, una bonyiga de 20 metres o els que siguin, ja que no és qüestió de banyar-se allà per mesurar-la.

El capità de l'Edmaktub explica que aquest simple acte d'anar al bany per part de la balena és tot un bioindicador. Quan els rorquals migren, van en fila i en línia recta, amb una respiració perfectament compassada, com la família Ulisses quan se n'anava de vacances, sense parar fins a arribar al destí, ni per a un piscolabis. Davant el Garraf, el dron ha captat els rorquals emergint amb les galtes plenes de krill i, ara, expulsant les restes d'aquesta deliciosa dieta. Sembla que el lloc és fantàstic per a això. Les muntanyes del Garraf, quan s'endinsen sota l'aigua, creen uns canons que acaben per ser autopistes de nutrients i aigua freda. Biodiversitat. Gamba vermella, per a qui prefereixi llegir això i de passada salivar.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Però el nucli central d'aquesta història, no ho hem d'oblidar, era una deposició colossal. El normal serà pensar que i què, que prou feina té el lector a no trepitjar les del carrer per preocupar-se per les d'un rorqual comú. Doncs resulta que les caques de balena han sigut objecte fins i tot d'una de les prestigioses xerrades TED, a càrrec de la biòloga marina Asha de Vos. Més d'un milió de persones han visitat per internet aquesta conferència, en què aquesta especialista explica que els excrements de les balenes són l'adob dels fons marins i que, en conseqüència, la caça massiva d'aquests gegants durant dècades va tenir un fins ara desconegut efecte de desertització submarina de conseqüències irreparables. O sigui, que ens hem de felicitar que els rorquals hagin triat l'espai que separa el Garraf de les illes Balears com el seu sanitari Roca de confiança.

El súmmum ja seria, de passada, que triessin aquesta aigua també com un bon lloc per morir, i no és broma, perquè així es produiria de tant en tant el que els biòlegs marins com Asha de Vos coneixen com “la caiguda de les balenes”, una espècie de loteria o euromilió dels mars. Quan mor un exemplar, el seu colossal cos sense vida acaba per dipositar-se al fons marí i, amb els nutrients que aporta, genera una explosió de vida.