Racisme d'estar per casa

És invisible, subtil i només perceptible per les persones que el pateixen. Són mirades, insults d’un veí, negar l’assistència sanitària o comprovar que, quan t’acostes a una persona, subjecta amb força la bossa. És el racisme d’estar per casa, el quotidià, la gota que t’ofega fins a provocar un cansament que acaba, en el millor dels casos, al jutjat i, si no, silenciat. Aquest és el racisme invisible, el que SOS Racisme vol treure a la llum amb més intensitat avui, dimarts, amb motiu del Dia Internacional per a l’Erradicació de la Discriminació Racista.

El 59% de les discriminacions es produeixen en l’àmbit de la vida quotidiana, segons es constata en l’informe del 2016 d’aquesta ONG sobre la situació a Catalunya i que acaba de veure la llum. Alba Cuevas, directora de l’entitat, afirma que els casos inclosos en l’estudi «són només la punta de l’iceberg». A aquests fets quotidians «no se’ls atorga prou entitat tot i la gravetat, ja que afecten de manera brutal el dia a dia de les persones», conclou Cuevas.

Aquesta tipologia s’ha incrementat i també s’ha diversificat. Són agressions i discriminacions entre particulars (16%), marginació per accedir a serveis privats (15%), per disfrutar dels drets socials (14%) i discriminació laboral (14%). Aquests apartats tenen en comú el fet de ser una exclusió que «no està socialment reconeguda. Un racisme que fa falta ensenyar perquè no es normalitzi», explica Alicia Rodríguez, coordinadora del servei d’atenció i denúncia de SOS Racisme.

INSULTS DEL VEÍ

La discriminació entre particulars la va experimentar en la seva pell la xilena Ximena Montesinos (Santiago de Xile, 1977). Els fets van succeir a Sant Cugat, on viu des de fa 14 anys. Fins i tot recorda l’hora del dia i, quan explica el que va passar, es nota que encara la incomoda. El protagonista va ser el seu gos. Se li va escapar quan el passejava per una zona per a gossos. Quan el va localitzar ja el tenia agafat un veí que vivia dos carrers més amunt de casa seva. I van començar a ploure-li els insults. «Em va cridar: ‘Agafa el teu puto gos i ves-te’n  al teu puto país perquè només porteu malalties’. Vaig començar a tremolar»,  recorda la Ximena. 

Les injúries van continuar més tard. «Ell anava en cotxe, el va aturar enmig del carrer i va seguir insistint que marxés al meu país amb la meva puta família. Fins i tot va criticar el meu tallat de cabells perquè semblava una lesbiana», explica la víctima. En aquell moment l’acompanyava el seu fill gran, que va sortir en defensa de la mare i li va clavar un cop de puny al provocador.

La Ximena va denunciar els fets. El veí va ser absolt. Ella ho atribueix al fet que es van jutjar per separat les ofenses i el cop de puny. «Hauria d’haver sigut una sola causa perquè el cop va ser conseqüència dels insults», argumenta. I afegeix: «El mal d’un cop de puny passa però les cicatrius que causa un insult costen més de curar». Fa temps que la Ximena no passava per davant de la casa de l’agressor, tot i que havia de fer més volta per arribar a casa seva, però no li importava. «No el volia veure. Em feia por. Diumenge hi vaig passar i vaig notar com el cor em bategava», diu, i conclou contundent: «Aquestes discriminacions no s’han de deixar passar. Hem de denunciar».

La petició de la Ximena no és intranscendent. La majoria de les persones que visiten la seu de SOS Racisme no volen traslladar la seva queixa al jutjat. L’any passat, el 34% de les persones que van anar al Servei d’Atenció i Denúncia (SAID) de l’oenagé no van denunciar l’exclusió racista que havien patit. Això es deu, segons Alicia Rodríguez, a la «desconfiança en el sistema jurídic o en les institucions i per la normalització de la situació discriminatòria». 

La reforma del Codi Penal el 2015 va despenalitzar els insults i injúries i «va deixar desprotegida la víctima, que veu vulnerada la seva dignitat i no té cap recurs per reparar-la, ni tan sols a les comissaries, perquè ja no recullen aquestes situacions. Aquests fets perjudiquen la convivència i la cohesió», reconeix Cuevas.

ACCÉS A LA SANITAT

El 14% dels casos de racisme en la vida quotidiana són per discriminació en l’accés als drets socials. Carolina Bastardo (Maracay, Veneçuela, 1985) alça la veu contra aquests abusos. El seu cas és un dels 78 que va documentar l’oenagé durant l’any passat a Catalunya per discriminació sanitària. La Carolina va arribar al novembre a Barcelona amb la seva filla d’un any i mig. Ja estava empadronada, tenia concedit l’asil, però no tenia encara la targeta sanitària quan la seva petita Chelsy es va posar malalta i la va portar a un CAP de l’Eixample.

Per visitar-la, a recepció li van exigir 90 euros. «Vaig comptar cèntim per cèntim i només en vaig reunir 87. Me’n faltaven 3. Li vaig dir a la recepcionista que no en tenia prou i em va contestar que sense pagar no m’atenien. Una senyora em va donar 2 euros, però me’n seguia faltant 1 i em vaig comprometre a abonar-lo l’endemà», narra la Carolina, que davant la insistència a cobrar-li li va preguntar a la recepcionista: «¿L’ambulatori és teu o què?» 

Notícies relacionades

"La policia em para un parell de vegades al dia perquè soc moro"

Els menús de migdia a BCN van pujar el 8,3% el 2023

Entre una cosa i una altra van trigar una hora i mitja a visitar la nena. «Em vaig sentir fatal, humiliada», descriu el que va patir aquella tarda. Va presentar una reclamació i fins i tot la van citar a la Conselleria de Salut perquè expliqués la seva versió dels fets. Al final li van tornar els diners. «No s’adonen que quan un arriba del seu país intenta passar desapercebut, no vol problemes perquè el que desitja és quedar-se en aquest lloc», conclou.

EDUCACIÓ

En aquest calaix de sastre on naveguen els drets socials s’entreveuen a més de la privació a la sanitat pública, temes com l’educació o la vivenda. Després de la sanitat, els casos més nombrosos són en l’àmbit de l’ensenyament. Les queixes són perquè es recorre a exemples humiliants per il·lustrar un tema. Rodríguez explica com una universitat catalana titllava els estrangers de criminals o en un conte d’El gegant del Pi l’homenot batallava contra els moros. I relata la situació que va viure una alumna de batxillerat perquè li exigien que renunciés al vel per entrar a classe. Al final, va guanyar la partida.