Carta a Laura, la periodista

- Notes de tall 2016

Sé que hauries escollit PeriodismePeriodisme, encara que els teus pares, químics, no t'haguessin deixat. És més, el meu pare no t'hauria deixat estudiar Químiques perquè ell sí que creia que es podia viure del Periodisme i no de Químiques. “Si fos un noi, els seus pares no li haurien deixat estudiar aquesta carrera”, solia dir-nos quan, de tant en tant, li presentàvem a una amiga que estudiava una carrera ”rara”. Bé, entén-me, especial, curiosa, estranya. Per al meu pare, Periodisme no era una carrera. És més, mai va entendre per què s'havia de cear una facultat de Periodisme (es va dir, perdó, encara existeix, Ciències de la Informació) i jo, sí, sí, sóc molt vell, vaig formar part de la seva primera fornada, generació.

Jo vaig passar per aquelles aules i tu, he llegit, passaràs per les de la Pompeu Fabra. Deixa-ho córrer. No hi vagis. Això nostre segueix sent un ofici. Passió, amiga, passió. Segueix comptant l'amor a la professió, a la feina, al carrer, a les històries, a la gent. Segueix sent més important sentir el veí i el conductor d'autobús que el professor de la ‘uni’, que és allà, ho sento, perquè no el volen en cap mitjà de comunicació. És allà perquè ha decidit ensenyar periodisme després de no saber exercir-lo.

Fes una cosa. Enganxa't a la gent. Toca-la. No et busquis nòvio, et complicarà la vida. Li semblarà malament, horrible, que t'apassioni la teva feina, que et desvisquis per les teves històries, que et fiquis a la pell dels teus protagonistes, que passis hores penjada del telèfon, que no dormis llegint Ramón Besa, Antonio Franco, Enric González, Miguel Ángel Bastenier, revivint les cròniques d'internacional de Xavier Batalla a ‘La Vanguardia’ i les cròniques taurines de Joaquín Vidal a ‘El País’. ¡Fes-ho, per favor! I, al teu nòvio, utilitza'l si vols, però no te n'enamoris. Tu vols ser periodista i ell no entendrà res. Res.

TOCA LA GENT, BUSCA LA PORTERA

Ell, que no dic que sigui d'ESADE ¡eh!, creu que ser periodista és sortir a la tele. Creu que ser periodista és tenir 1.2 milions de seguidors a Twitter. És més, tu, Laura, potser li fas creure que ser periodista és estar a Instagram. O ser líder de Facebook. O que es passin el dia retuitejant els teus textos. Jo, que he sigut assenyalat amb el dit per no saber penjar una notícia a la web, per no saber escriure els URL, els SEOS, ni intuir el que és una Meta Description, et prego que, a més de clavar-li cops de colze a tot déu per defensar la teva posició en la primera roda de premsa a què assisteixis, et guardis un raconet de la teva saviesa (un 9,7 de nota dóna per a això i molt més) per aprendre els trucs de la web. Però només els trucs. Enganya'ls a tots. Digue'ls que et mous com peix a l'aigua a les xarxes, que saps pujar una notícia a la web i que, fins i tot, olisqueges de meravella el que agafa vol. És l'últim crit, Laura: “¡No vegis, Emilio, el vol que està agafant el que has escrit!”

Digue'ls que sí, Laura, però tu segueix al carrer, toca la gent, continua llegint Besa, Franco, González, Bastenier, Batalla i Vidal, queda amb el teu nòvio a la porta del cine i no t'hi presentis, busca la portera i que t'expliqui l'última del veí del cinquè, pregunta-li al vagabund per què dorm al caixer del banc, esbrina per què els taxistes temen que arribi Uber o qui està darrere del petit Nicolás que, amb unes notes vergonyoses, ridícules al costat de les teves, és el ‘puto amo’ del tinglado.

Notícies relacionades

"Vull ser periodista des dels 10 anys"

La jutge del cas Cellex investiga almenys 16 operacions dels marmessors de Pere Mir

Deuen ser químics ¡déu meu, químics!, però els teus pares són meravellosos, Laura, perquè, com acaba d'explicar el no menys meravellós i portentós José Martí Gómez, un altre que tampoc va anar a la universitat o, si que hi va anar, però a fer soroll, la revolució i molt de mal, en el seu espectacular llibre 'El oficio más hermoso del mundo', t'han deixat triar el que més t'agrada: SER PERIODISTA. I no t'has equivocat. Però, sobretot, no vulguis demostrar-los a ells que no s'han equivocat. Fes-me un favor: demostra-li a la professió, al periodisme de veritat, que no s'han equivocat conquistant el teu cor. Perquè, que ho sàpigues, tu creus que aquesta passió pel periodisme t'ha entrat pel cap. I, no, t'ha entrat pel cor. Per això has de seguir llegint els mestres, tocant la gent, tirant el rellotge al wàter, no tenint nòvio, ni horari.

I, sobretot, no et creguis que Twitter és la vida, ni tan sols part del seu mirall; no et creguis que les xarxes socials són la societat, ni tan sols els seus soterranis; no et creguis que internet és el paper, ni tan sols el seu substitutiu; el paper, Laura, és l'únic creïble que ens queda. Perquè només el que publicaràs al paper estarà confirmat per tres fonts. Serà creïble. I veritat. Perquè aquest periodisme que estimes és el paper; Twitter és un acudit, 140 caràcters, un pas zebra.