Jaime Súnico: «Altamira la van pintar potser els més fràgils»

Amb la mateixa naturalitat amb què ha exposat a Art Basel, fa classes al Taller Estimia (www.estimart.cat), un centre ocupacional on van adults amb greus lesions neurològiques o malalties neurodegeneratives. Jaime Súnico Batchillería (Barcelona, 1963) prefereix ferse la foto amb el quadro d'un alumne, Quique Massé.

El noto una mica incòmode amb l'entrevista. És que no parlo mai d'aquestes coses, ¿per a què? Si dic que sóc professor de discapacitats, sembla que ho faci per aprofitarme'n, com si em col·loqués una aura d'ésser especial, i ¡que cony! Jo hi vaig a fer la meva feina.

Només vull que parli de la feina. Intento lluitar per aquestes persones, donarlos un ofici, una dignitat, aconseguir que tinguin certa introspecció intel·lectual, que puguin expressar el seu cor.

¿Com? Amb la Pili, la Heidi i altres col·laboradors ens les enginyem perquè estiguin còmodes. A vegades els hem de subjectar el paper amb cel·lo o enganxarlos el recipient sobre la taula.

Ho entenc. Intentem adaptarnos a les necessitats de cadascú: al que té poca força a les mans li ofereixes, per exemple, ceres i un paper setinat. Si té més traça manual, l'oli o modelar el fang. Alguns alumnes han de pintar amb l'alicorn, una espècie de punter que va subjecte al cap.

¿I funciona? ¿Sorgeix la màgia? ¿Que si funciona? ¡D'una manera al·lucinant! Un alumne meu, el Pablo, té un do brutal per transportar un dibuix mínim a un mural, i sense cap càlcul.

Increïble. Miri, aquestes persones tan reconcentrades en si mateixes i tan faltes d'activitat, quan els dónes aquest espai de llibertat absoluta que és un llenç o un paper en blanc es bolquen amb una sinceritat, una desesperació, una entrega... És molt revelador.

¿Revelador de què? De l'excel·lència del cervell i les seves connexions amb el cor. ¿Què sabem de les profunditats de l'ésser humà?

Més aviat poc. Les veritats més genuïnes a vegades estan ocultes sota lesions, patologies, prejudicis... ¿Qui va pintar Altamira? ¿Els caçadors? No. ¿Les recol·lectores? Tampoc. ¿Qui ho sap? Doncs potser van ser els més fràgils, els iaios i els coixos.

És innegable la seva passió pel que fa. Fa 30 anys que observo que la discapacitat no existeix. La bellesa succeeix en un instant i apareix com una necessitat imperiosa; és un misteri, i ells també són capaços d'arribarhi.

Trenta anys són uns quants. Vaig començar molt abans, als 17, quan amb un grup d'amics vam muntar un esplai. Trèiem nois del llit, de soterranis del Barri Xino, de pisos sense ascensor, i els pujàvem a pols a l'autocar per portarlos d'excursió. Jo ho he viscut i no tinc cent anys. I miri el que són les coses, després vaig tenir un fill amb discapacitat.

Notícies relacionades

De provador de platges a tastador de gelats: les ocupacions més singulars de la temporada d'estiu

Molts turistes confonen Mallorca amb França i creuen que l'alemany és l'idioma oficial, segons una enquesta de carrer a Palma

Vaja. Un error mèdic durant el part... Des d'aquí voldria llançar un crit perquè les administracions creïn aquest tipus d'espais; també per a gent gran. Les arts plàstiques són un mitjà fantàstic per trencar barreres físiques, psíquiques i socials.

Encara no hem parlat de la seva relació amb la pintura. Als 9 anys era un nen repel·lent capaç de distingir un murillo d'un zurbarán. El meu pare, marí mercant, treballava a Guinea Equatorial, i em vaig criar en una casa amb 10.000 volums i plena d'imatges. Pinto perquè és la meva manera d'estar al món, el que sé fer.