Jesús Marcos: «He viscut 30 anys al carrer, fins i tot a 16 sota zero»

«Sabem què som, però no què podem arribar a ser». Ho va dir Shakespeare i ho demostrarà Jesús Marcos (Múrcia, 1948), usuari d'Arrels, fundació encarregada de persones sense llar, a l'escenari del Centre Cultural Espronceda. Interpreta, amb voluntaris i actors, l'obra de misteri L'últim crit, que dirigeix Ivana Miño, la dolça presentadora del Catalunya Experience de TV3. Les entrades de l'estrena, dimarts que ve, s'han esgotat.

Una infància desgraciada i el verí del joc el van portar a la intempèrie. Dimarts s'estrena com a actor de teatre.

-¿Quant temps ha viscut al carrer? Uns 30 anys. Mai en caixers, sempre als afores de la ciutat. A Barcelona tenia un racó a Sarrià, en una zona privada. També he dormit en una cova, a Terol, a 16 sota zero. Al final assimiles el fred i la vergonya. Et lleves, prens un cafè, estàs una estona als parcs, vas al centre de dia a rentar-te… Vius en present. El carrer enganxa.

-¿Enganxa? És com una droga. He tingut 100.000 pessetes i he seguit dormint al carrer. Als albergs hi ha normes i horaris, i jo feia diners a les misses del matí i la tarda. Un any, en quatre misses de Nadal vaig fer 100.000 pessetes.

-¿Recorda què en va fer? Primer em vaig atipar, després vaig anar al cine i vaig perdre 30.000 pessetes al pòquer.

-¿El joc ha marcat el seu destí? Ha sigut la meva perdició. Sobretot quan van aparèixer les escurabutxaques. Vaig gastar més de 20 milions de pessetes en joc. Sóc ludòpata. Faig rehabilitació a Bellvitge. Però jo ja venia marcat d'abans, ¿eh?

-¿Marcat en quin sentit? Vaig ser un nen maltractat des que vaig néixer. Als dos anys em van abandonar a l'hospici d'Ambaixadors, a Madrid, i als cinc em van internar al col·legi de San Fernando, fins als 17. Era el que rebia més de tots. Vaig intentar escapar-me diversos cops. Als nou anys em va voler adoptar una parella nord-americana. Jo tenia il·lusió, però quan ja havien fet els papers, i jo la maleta, van aparèixer els meus pares.

-¡Encara sort! Un desengany. Jo em considerava orfe. I somiava anar als Estats Units.

-¿Li van donar cap explicació? La meva mare em va dir que estava malalta quan em va abandonar. ¿I va tenir cinc fills més? No la vaig creure. Quan vaig sortir de l'internat vaig viure un temps amb ells, però treballava 16 hores en una gasolinera i em donaven quatre seitons per menjar. Al final vaig marxar. Vaig cuidar bestiar a Lleó, vaig fer de telero a Jerez, he sigut netejavidres, ajudant de cambrer, peó, encarregat d'autos de xoc…

-¿Quants anys fa que és a Barcelona? 44. El 1971 una empresa de Madrid em va enviar a Mataró a col·locar tela asfàltica.

-¿No ha tingut una companya, un amor? L'amor no ha existit per a mi. No he tingut  mai estimació. De l'amistat no passo.

-Ara dorm en un pis d'Arrels.  No havia anat mai al metge i m'han sortit totes les malalties! Però tinc la meva habitació i la meva televisió.

-I és actor de teatre. ¿Il·lusionat? A mi no em fa il·lusió res.

Notícies relacionades

Les famílies catalanes estalvien prop de 1.000 euros l'any amb les compres a ALDI

La meitat de joves de la zona zero de la dana van necessitar ajuda psicològica

-Diuen que és un actoràs. Em sé el paper de tant repetir-lo. El que sempre em va agradar va ser el cine. Quan estava intern em castigaven sense cine i em vaig prometre que quan sortís hi aniria cada dia. I ho vaig fer. A Madrid fins i tot vaig estudiar Art i Assaig.

-Art i Assaig. Paraules majors. Ho vaig deixar. Aguanto poc lligat. És com si tingués doble personalitat. Un dia tinc ganes de fer favors i un altre, no. He d'estar distret per no recordar-me de res. Per això em vaig apuntar a teatre.