La divisió Nord-Sud obstrueix els progressos en la cimera del clima

La Convenció del Canvi Climàtic de l’ONU del 1992 va dividir el món en dos: els països industrialitzats, principals responsables de la producció industrial de gasos d’efecte hivernacle, i els països en desenvolupament, considerats els més vulnerables al canvi climàtic i necessitats d’ajuda urgent contra l’escalfament global. Als primers se’ls va anomenar països de l’Annex 1 i durant el protocol de Kyoto del 1997 se’ls va imposar unes quotes de reducció d’emissions. La separació es va instituir internacionalment i així ha perdurat sense excessiva contestació en les negociacions climàtiques. Fins ara.

Gairebé 20 anys després de Kyoto, el món ha canviat de manera més que notable: alguns dels que llavors formaven part del grup dels 50 millors ja no hi són, incloent-hi diversos representants del bloc europeu de l’Est, mentre que altres hi han accedit a causa de la seva puixança econòmica. Així que els països del vell Annex 1 volen posar fi a aquesta separació perquè, en cas que es mantingués, es podria deduir que només ells han de reduir el CO2 o, com a mínim, que el seu esforç ha de ser superior. A més a més, també es podria inferir que són els únics països que han de contribuir a l’anomenat Fons Verd, el programa d’ajuda financera destinat als més pobres.

LA POSICIÓ DE LA UNIÓ EUROPEA

La Unió Europea és partidària de mantenir algun grau de diferenciació, opció lògica tenint en compte la seva responsabilitat històrica, però no d’aquesta manera. Resulta xocant que Romania o Bulgària segueixin estant a l’Annex 1 i, en canvi, no hi figurin Corea del Sud, l’Aràbia Saudita, Singapur i altres països que els tripliquen el PIB per càpita. Com recorda el comissari europeu d’Acció pel Clima, l’espanyol Miguel Arias Cañete, els països de l’Annex 1, incloent-hi els díscols Estats Units, ja només sumen el 35% de les emissions mundials de CO2.

Un cas a part és la Xina, per descomptat, un país amb unes emissions per càpita que superen la mitjana europea, però que òbviament encara no ha assolit els estàndards europeus de nivell de vida. Per aquest motiu, la Unió Europea acostuma a utilitzar el terme «països en disposició de fer un esforç» en lloc de «països desenvolupats». Així hi inclou les potències emergents.

LES CRÍTIQUES DEL BLOC BASIC

No obstant, els països del bloc conegut com a Basic (el Brasil, la Xina, l’Índia i Sud-àfrica) no ho veuen de la mateixa manera i han demanat reiteradament que el tractat que emani de la cimera de París (COP21) tan sols sigui de compliment obligat per als països del caduc Annex 1, almenys respecte a reducció d’emissions. «Estem decebuts –va dir el ministre indi de Medi Ambient, Prakash Javadekar– amb el nivell dels compromisos que han portat a París els països desenvolupats». «Ells tenen els diners, la tecnologia i l’obligació de transferir-los als que no en tenim», va insistir. El mateix va opinar la seva homòloga sud-africana, Edna Borno Molewa: «No hem vingut a París a reescriure la Convenció del 1992. Si el nou pacte és per canviar-la, no l’acceptarem». En conferència de premsa, els quatre membres de Basic han presentat una declaració conjunta sobre aquest conflictiu capítol.

El representant de la Xina, el ministre Xie Zhenhua, es va mostrar més conciliador, però va insistir que el seu país no acceptarà el règim dels països més avançats en l’apartat de la «verificació», els mecanismes internacionals que s’establiran per comprovar que els esforços anunciats es compleixen realment.

El secretari espanyol de Medi Ambient, Pablo Saavedra, va assumir que l’apartat de la diferenciació per països és un dels que menys han avançat. «La Unió Europea es vol bolcar amb els que realment ho necessiten», va dir en referència a les ajudes del Fons Verd.

REDUCCIÓ D’EMISSIONS

Notícies relacionades

La cimera del clima encara la recta final encallada en els assumptes més espinosos

Una cimera descarbonitzada

Així mateix, Saavedra va afirmar que sembla que hi ha consens a l’hora d’incloure en el tractat de París els plans nacionals de reducció d’emissions –els compromisos o INDC, segons les seves sigles en anglès–, encara que va assumir que hi ha països que no volen que hi figurin com a esforços obligatoris. Molt possiblement, va insinuar, s’haurà de buscar una fórmula perquè els puguin acceptar la Xina i els Estats Units.

«Els INDC han de formar part de l’acord, però molt probablement no es podrà aplicar una diferenciació d’objectius fins més endavant de París», va afirmar Valvanera Ularqui, directora de l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic. «En emissions hi ha hagut pocs avanços. És una qüestió molt complicada», va sentenciar Saavedra.