Enric Garcia: "És un privilegi viure aquest moment tecnològic"

El pare d'aquest veí de Sabadell portava bastó. Ell sempre l'havia vist ajudant-s'hi. Caminava gairebé com tothom, però una afecció al genoll, durant la infància, el va obligar a portar el bastó tota la vida. El seu fill, Enric Garcia (Barcelona, 1950), va estar molt temps preguntant-se per què precisament li havia passat allò al seu pare, però mai va trobar resposta. «Senzillament, la vida és així»,  diu. Després del seu accident de moto, fa set anys, aquell bastó del seu pare li va servir per no fer-se tampoc la pregunta de per què li va tocar a ell.

-Senzillament, va passar...

-Sí. Era un divendres. El cap de setmana tenia moltes coses per fer. Dissabte i diumenge competia en una carrera [de jove va participar en campionats de Catalunya i Espanya de kàrting i el 1998 va guanyar la Copa catalana de resistència 4x4]. Aquell diumenge tenia carrera i el casament d'un amic. L'amic es va casar, però la resta encara està pendent.

-¿Com va ser el seu abans i el seu després?

-Un segon abans vaig pensar: ara m'hauré de canviar de roba. Un fort impacte i em vaig despertar enmig de la carretera amb un metge bomber molt amable que em mirava. Li vaig dir que no sentia les cames. Em van pujar a una llitera especial, ambulància i a l'uci de la Vall d'Hebron. Sabia el que em passava, però tenia l'esperança de recuperar-me.

-¿Quant de temps la va mantenir?

-A l'uci van anar resolent complicacions. Cada vegada estava més lluny de la mort i més a prop de la paraplegia. El diagnòstic va agafar consistència i l'esperança va donar pas a avantatges que vaig començar a veure en la nova situació. Un amic em va proposar adaptar-me un vehicle per córrer el París-Dakar.

-¿Quant de temps va estar ingressat?

-Nou mesos, amb visites constants d'amics, família i gent que no veia de feia anys. Mai m'havia sentit, ni m'he tornat a sentir, tan estimat per tanta gent.

-¿Què va passar després?

-Molt lentament vas adquirint tècniques que faciliten prescindir de tanta ajuda, al mateix temps que t'adones del que has perdut: feina [treballava a la Generalitat organitzant exposicions, i col·laborava com a dissenyador en l'empresa de publicitat de la seva família], aficions i projectes. El món laboral desapareix i el telèfon comença a deixar de sonar.

-¿L'autonomia ajuda a vèncer la soledat o la propicia?

-En un procés així, al principi creus que ets el centre de l'univers, que tothom ha d'estar pendent de tu. Però després acceptes la teva transparència i assumeixes la normalitat. Si no ho fas, vas amargant-te la vida. Després, tot es relativitza i entens que hi ha gent que té problemes molt pitjors, i altres que es queixen sense motius prou importants. Jo procuro no relacionar-me amb els que sempre estan enfadats amb el món.

-¿Què és el que més el va ajudar a l'inici?

-La meva dona no es va moure del meu costat totes les hores que la feina li permetia; els fills, germans, amics, i un d'especial que em va precedir en la paraplegia. Venia en cadira de rodes de colors, lleugera, conduïa el seu cotxe sol. La seva visita era molt esperada per mi i pels companys d'habitació. Anhelàvem la seva autonomia.

-¿I més tard, ja a casa? 

-La música va ser fonamental. Vaig restaurar la primera guitarra que vaig tenir als 60. Havia tocat amb un amic en festivals de folk. Vaig anar a classes de piano i guitarra i pintava.

Notícies relacionades

Badia del Vallès celebra amb els Reis el seu 50è aniversari

El Rei rebutja des de Montserrat les "identitats excloents"

-Veig que es mou amb molta desimboltura.

-Aquest vehicle [www.gennymobility.com] m'ha donat un altre abans i després. Amb una autonomia de 40 quilòmetres, puc entrar a tot arreu. És un privilegi viure aquest moment tecnològic. Cada vegada hi ha més gent amb problemes de mobilitat.