Pols diplomàtic amb una xifra simbòlica

L’OTAN no és un monòlit. En els últims dies, un dels seus membres, els EUA, ha decidit unilateralment, i sense comptar amb els seus socis, bombardejar l’Iran en auxili d’Israel, que no és membre de l’organització. El president d’un altre país de l’Aliança, el turc Recep Tayyip Erdogan, comparava precisament el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu amb Adolf Hitler. El primer ministre de Noruega, Jonas Gahr Store, posava en dubte la legalitat de l’atac. I Pedro Sánchez presentava l’excepció espanyola al camí de despesa en l’Aliança.

El president va anunciar per sorpresa i de forma solemne diumenge passat que havia acordat amb l’OTAN l’exempció del compliment del camí de despesa de fins al 5% del PIB: 3,5% en capacitats militars i 1,5% en altres de seguretat, d’aquí a 2035. Quan el PP va dir que s’havia inventat el presumpte acord, Sánchez va publicar una carta del secretari general de l’OTAN. "Puc confirmar que l’acord en la pròxima cimera de l’OTAN donarà a Espanya flexibilitat per determinar la seva pròpia ruta sobirana per arribar a la meta dels objectius de capacitat militar i els recursos anuals necessaris en termes del percentatge del PIB per presentar els seus propis plans anuals", escrivia Mark Rutte.

El gir de guió va arribar poques hores més tard. Rutte va aparèixer ahir en roda de premsa per rebaixar l’entusiasme de Sánchez: "En l’OTAN no hi ha clàusules d’exclusió i no s’entén de pactes o acords paral·lels", va dir el polític liberal neerlandès. "Espanya creu que pot arribar a aquests objectius amb un percentatge del 2,1%. L’OTAN està absolutament convençuda que Espanya haurà de gastar un 3,5% per aconseguir-ho".

¿Què està passant? En realitat, ningú menteix. La clau està que el camí de despesa no és una xifra vinculant, sinó més aviat un compromís de caràcter polític i simbòlic. Països com Espanya, però també el Canadà, Itàlia i Bèlgica, la consideren excessiva.

"En la cimera de l’OTAN de Gal·les de l’any 2014 es va introduir l’objectiu del 2% en una dècada perquè la mitjana dels països era de l’1,4%, i el següent número rodó era el dos", recorda Jordi Calvo, coordinador del Centre Delàs, especialitzat en despesa militar a Espanya. Pocs aliats hi van arribar. "Tot és una estratègia de màrqueting que serveix per vendre una idea: cal augmentar el pressupost militar. És un treball lent per intentar convèncer les societats i els governs que cal arribar a aquest percentatge, però en realitat és una xifra arbitrària i no és jurídicament vinculant. Espanya augmentarà la despesa o no depenent del Govern que hi hagi i de les necessitats".

El 5% és, segons l’autor, un missatge que tots volen reescriure per satisfer les seves audiències: l’OTAN, per deixar clar al món que accelera el seu rearmament; Donald Trump, per dir als nord-americans que per fi ha aconseguit que els "freeloaders" [aprofitats] europeus es comprometin a pagar la factura; i Sánchez, per garantir als seus socis d’esquerres que Espanya no sacrificarà la despesa social pel militar.

En la mateixa idea incideix també una font amb grans coneixements de l’organització militar: el número no és vinculant i és totalment arbitrari, no una factura. El que sí que és molt rellevant és el compliment dels anomenats objectius de capacitats militars. Un document secret en el qual s’especifiquen els sistemes de defensa que han de tenir a punt els aliats. I és molt concret: els caps militars de l’OTAN determinen si fan falta, per exemple, 27 regiments d’infanteria, 300 avions de combat, o el percentatge de capacitats destina a artilleria, o a defensa antiaèria...

Material obsolet

Notícies relacionades

El PP no aclareix si dedicaria el 5% a armament

L’OTAN tem que Rússia es rearmi

Els sistemes avançats d’armament triguen molts anys a desenvolupar-se. Per això es planifica a 10 anys vista. La xifra suggerida per l’OTAN, que previsiblement s’aprovarà en la cimera de la Haia (Països Baixos) que comença demà, situa el 2035 com la data en què els 32 aliats han d’arribar a aquesta xifra de despesa. Per exemple, Espanya ha de renovar els avions d’enlairament vertical Harrier, perquè si no no té sentit tenir un vaixell de projecció estratègica com el Juan Carlos I; ha de canviar els vells caces F-18 i els Leopard de fabricació nacional, que s’estan quedant obsolets. Sánchez defensa que el que s’ha aconseguit és centrar-se en el què més que en el quant. El PIB varia i cada país té les seves particularitats, així que una xifra comuna no té sentit.

Tot i que no sigui jurídicament vinculant i fins ara hagi sigut poc respectada, la xifra de despesa proposada per l’OTAN té un gran pes polític sobre els països aliats, especialment en els temps d’angoixa actuals.