Jordi Pujal: «Amb el primer sou vaig comprar un abonament»

Va treballar 30 anys en una multinacional, fins que el Gran Teatre del Liceu el va fitxar al febrer pels seus coneixements. En part, la vida l'ha acabat recompensant, perquè la història de Jordi Pujal Argüés (Barcelona, 1969) és la història d'una passió.

-¿La seva primera òpera?

-Era adolescent i va ser en aquest teatre, a les localitats sense numerar… Crec que va ser Salomé, cap al 1985.

-¿D'on li ve l'afició? ¿De casa?

-El malalt de l'òpera vaig ser jo. Als meus pares els agradava molt la música simfònica i la sarsuela, on ja trobes la fascinació per la veu humana… No oblidaré mai el gest que va tenir la meva mare.

-Expliqui-ho, sisplau.

-El meu pare va morir molt jove i em vaig haver de posar a treballar als 16 anys per col·laborar a l'economia familiar. Tot i que la situació no era fàcil -som tres germans-, la mare va voler que el meu primer sou fos per comprar-me un abonament del Liceu.

-Ella sabia que el fascinava.

-Cada diumenge a la tarda venia al teatre i feia la cua. Llavors, les localitats sense numerar dels pisos quart i cinquè es venien el mateix dia de la funció. M'emportava els apunts per estudiar.

-Cues, diu.

-Miri, recordo haver sortit d'una funció a les dotze tocades, amb Alfredo Kraus cantant Lucrezia Borgia, de Donizetti, i l'endemà cantava Pavarotti… Vam passar la nit aquí.

-¿On?, ¿a la butaca?

-Bé, vam anar al Drugstore del passeig de Gràcia, que el 1989 encara existia. Vam sopar, vam fer temps, vam esperar que arribés la premsa i vam tornar a la cua per al concert de Pavarotti... De bojos.

-Són un públic entusiasta i respectat.

-El Grup de Liceistes del Quart i Cinquè es va constituir arran de les cues que es formaven al carrer de Sant Pau, que era per on s'hi accedia abans de la reconstrucció del 1999. Hi va haver una generació, gent molt jove a mitjans dels 50, que tenia una gran afició… En aquella època arribaven a Barcelona molts divos.

-¿Ah, sí?

-Renata Tebaldi, Mario del Monaco… Gent d'aquella època m'ha explicat que les cues llavors podien arribar a durar un cap de setmana sencer. Van sorgir parelles i amistats que es mantenen en el temps.

-L'incendi devia ser un trauma.

-Jo havia estat a l'última funció, el dissabte previ al 31 de gener del 1994. Quan m'ho van comunicar a l'oficina, em vaig sentir orfe. Vaig sortir de treballar, a la fàbrica de Frigo, al Poblenou, i vaig caminar com una ànima en pena fins a la Rambla. ¡Havia invertit tantes hores en aquelles ruïnes que encara fumejaven!

-Tota una vida com a espectador.

-Trenta anys, Déu n'hi do!. Tinc una llista de totes les representacions d'òpera i concerts a què he assistit.

-¿I quantss n'hi surten?

-Vaig cap a les 3.000 funcions. He estat a la Scala de Milà, a l'Òpera Estatal de Viena, al Metropolitan de Nova York, a Washington, al Covent Garden de Londres, Bayreuth, Munic…

-Deu recordar lletres de memòria.

-De moment, la memòria em funciona; toquem fusta. De vegades, la directora, Christina Scheppelmann, arriba dient la frase d'una òpera, i jo l'hi continuo.

Notícies relacionades

El càncer de pell, disparat: els casos augmenten un 40% en quatre anys a Espanya

Catalunya prohibirà els mòbils també a l'ESO i retirarà tablets i pissarres digitals a Infantil

-¿Verdi o Wagner?

-Disfruto amb tots dos. Fa poc ho discutíem amb uns amics de Madrid, i al final vam decidir que Verdi s'emporta la palma. Potser perquè som llatins.