El mòbil i l'educació

Els pares i els professors dels anys 80 i 90 es quedaven meravellats amb el nen que era capaç d'esculpir una xuleta amb un compàs sobre la superfície d'un boli Bic. Era també molt aplaudit, mai davant seu, el que copiava la taula periòdica dels elements en un paper enrotllat de diminutes dimensions. Maleïts genis. Avui aquesta habilitat s'ha traslladat al mòbil, amb similar sorpresa per part de la parròquia adulta, que s'ha quedat a anys llum dels coneixements de la canalla. El telèfon, lluny de ser considerat un valor en l'educació, es percep com un obstacle, una alienació de la realitat. En part és així, però tampoc hi ha un demà sense cel·lulars, sense internet.

Joel Feliu, professor de Psicologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona, i el psicòleg Jaume Funes no són contraris al mòbil perquè seria anar contra la naturalesa, encara que el concepte no sigui aquí el més adequat. «És incomprensible que un nen de 5 anys no aprengui en un entorn de comunicació digital tàctil», sosté Funes, per a qui el telèfon i les noves tecnologies «són inevitablement part de l'educació con­temporània». El nou entorn re­quereix, doncs, «ensenyar a gestionar la relació amb aquests trastos, en cap cas prohibir-los». ¿Els pares han de controlar els cel·lulars dels fills? Feliu rebutja de ple aquesta opció: «No els seguim pel carrer, ni escoltem les seves converses al pati, així que ¿per què llavors hem de revisar el seu telèfon mòbil?».

 

Notícies relacionades

Un jutge concedeix un permís parental amb una norma europea

Luis José Rodríguez Muñiz: "No podem continuar ensenyant matemàtiques com el 1940"

Javier Elzo, sociòleg de la Universitat de Deusto, sosté que amb l'ús de les xarxes socials «passa el mateix que passa amb saber beure o amb saber relacionar-se amb l'altre sexe». «Són coses que s'ensenyen, igual que els pares expliquen al seu fill com ha de tractar una noia i quins problemes té el consum d'alcohol i drogues, han d'explicar-li què pot i què no pot fer amb el mòbil», diu l'expert, que no és alarmista però admet no obstant que aquest assumpte «pot obrir bretxes allà on ja hi ha un problema».

Es dedueix de les seves paraules que si existeix una assignatura que és Educació Física, bé podria crear-se'n una de nova que podria batejar-se com a Educació Mòbil. Una cosa així és el que intenta portar a terme l'institut Torre del Palau, a Terrassa, on fa 18 anys que eduquen a través de les tecnologies. Els permeten portar el mòbil sempre a la butxaca, explica el seu director, Evaristo González. «Si algú el treu quan no toca, l'hi requisem i el donem als pares», explica. En quatre mesos només han hagut de retirar-ne cinc. La seva fórmula ha sigut la de normalitzar l'aparell, fins al punt que al pati, encara que el portin a sobre, es dediquen al que es dedica qualsevol adolescent: parlar, córrer i jugar.