S'esfuma l'efecte del copagament i creix la despesa farmacèutica

L'interès dels governs espanyols, i catalans, dels últims anys per reduir el consum de medicaments, i deixar de ser el país d'Europa que gasta més en receptes finançades per la sanitat pública, ha tornat a saltar pels aires. L'estalvi farmacèutic iniciat el 2012 amb l'aplicació del copagament imposat pel Govern de Mariano Rajoy és història, igual que la lleu reducció de la despesa aconseguida en anys anteriors amb una limitació de preus que va indignar la indústria, i el foment del consum de fàrmacs genèrics o biosimilars. La impopular mesura del PP va proporcionar el 2012 una reducció del 15% en la factura farmacèutica estatal, però aquesta i les altres mesures van tornar a ser fagocitades el 2014. La despesa ha reiniciat la corba ascendent.

L'últim any ha crescut un 2,4% a Catalunya (48 milions d'euros més que el 2013): 2.041 milions en total, dels quals 1.355 corresponen a les receptes emeses als centres d'assistència primària (CAP) i 686 milions d'euros al consum als hospitals. En el conjunt d'Espanya, la despesa per receptes de l'assistència primària va augmentar l'any 2014 un 1,8% (177 milions més). El cost total de les receptes expedides als ambulatoris espanyols va pujar a 9.184 milions d'euros.

ÈXIT I CREENCES / L'anàlisi dels motius d'aquest fenomen ha sigut immediat. La principal raó adduïda pels tècnics resulta irrefutable: ha crescut un 7% la xifra de pacients atesos pel Servei Català de la Salut (CatSalut), en especial, la d'afectats per un càncer -un 2,3% més de pacients; un 6,1% més de despesa en teràpies-, la de malalts amb artritis reumatoide -un 8,2% més de malalts; un 4,8% de facturació addicional- o la de supervivents a un infart de miocardi, medicats la resta de la seva vida. «L'èxit de la medicina davant l'adversitat, la salvació de malalts abans incurables [cita ictus i infart] i l'augment de la longevitat de persones amb diverses afeccions cròniques per les quals es tracten de manera indefinida té com a conseqüència el creixent consum de fàrmacs, i el de la despesa que implica», sintetitza Antoni Gilabert, responsable de farmàcia a la Conselleria de Salut.

A això se suma la convicció, arrelada en doctors i ciutadans, que associa una bona pràctica mèdica a una abundant medicació. «La població catalana, i l'espanyola, estan molt medicalitzades i haurien de deixar d'estar-ne perquè no hi ha cap fàrmac absolutament bo -assegura Manel Mata, metge al CAP la Mina, de Sant Adrià del Besòs, amb 1.500 pacients al seu càrrec-. Totes les substàncies tenen efectes adversos o interactuen entre elles».

SI ÉS IGUAL, EL MÉS BARAT / «La tendència és que aquesta despesa continuï creixent en consonància amb la demanda, perquè els metges no deixaran d'atendre els pacients -continua Gilabert-. La nostra missió és aconseguir preus més barats per als medicaments, optimitzar la compra conjunta entre hospitals i implicar la indústria en el risc econòmic que assumim a l'adquirir fàrmacs nous, caríssims, per a malalties molt greus». Tot això ja es fa, igual que la difusió entre els metges de família de guies que els orienten sobre una prescripció adequada, més segura per al pacient, i els ofereixen alternatives perquè, davant de fàrmacs d'idèntica composició, triïn el més barat.

Sense arribar a absorbir el 25% del pressupost de la Conselleria de Salut, com va passar l'any 2005, la factura farmacèutica es va emportar l'any 2014 el 22% dels 8.900 milions d'euros que van quedar per a la sanitat pública catalana després de la retallada del 10%.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

No va ser el més consumit el que va provocar més despesa. El fàrmac més habitual entre els catalans és, des de fa anys, l'antiulcerós omeprazol, més o menys la quadratura del cercle de la farmacopea domèstica: es recepta per protegir la mucosa intestinal davant d'una nombrosa medicació. El segueixen els analgèsics i els antiinflamatoris i, al darrere, els antidiabètics orals, les insulines i les substàncies que redueixen la hipertensió arterial. Després, figuren els ansiolítics.

Des del punt de vista de la despesa que produeixen, els que se situen en primer lloc són els productes que tracten el càncer, de dispensació hospitalària, el cost dels quals, generalment astronòmic, s'assumeix per raons òbvies. L'any 2014, la factura dels fàrmacs oncològics que va assumir Salut va pujar  a 165 milions d'euros, 10 milions més que un any abans. Els segueixen els antiretrovirals que frenen la progressió del virus de la sida, una teràpia indefinida el cost públic de la qual va ser de 133 milions l'any 2014. Al darrere, se situen els anticossos monoclonals i les substàncies biològiques que tracten l'artritis reumatoide, una malaltia autoimmune i greu, en constant i inexplicable augment. El tractament hospitalari del dolor és així mateix molt costós, en concret els derivats de la morfina que es fan servir com a pal·liatiu de grans patiments. Espanya destaca a Europa en la prescripció de productes que haurien d'aturar l'osteoporosi i en l'administració, estesa a afectats de tota mena de demències, de fàrmacs dissenyats per atenuar els signes de l'Alzheimer. Molt cars.