Un Barça perdut sucumbeix a la maledicció i cau davant l’Arsenal a la final de la Champions (1-0)

Dolor. El de sentir que no has estat suficient. El de veure que les circumstàncies t’han superat. El de fallar el dia més important de l’any. El Barça s’ha enfonsat davant un Arsenal (1-0) que ha plantat cara i no s’ha encongit. Que ha lluitat i ha esperat quan calia. Davant d’això, les blaugranes no s’han reconegut. Només necessitaven ser elles mateixes, però no ho han aconseguit.

Les llàgrimes de Claudia Pina. El gest esgotat d’Aitana Bonmatí. La mirada crua i fulminant d’Alexia Putellas. Centenars de gestos han deixat entreveure l’angoixa que ha recorregut la plantilla del Barça quan l’àrbitra ha xiulat el final del partit. Perdre una final de la Champions és dolorós. Però fer-ho com ha passat a Lisboa és encara més colpidor. L’equip s’ha decebut a si mateix. Ha faltat a la seva manera d’entendre el futbol i no ha sobreviscut.

Des que ha començat la final, al Barça li ha faltat alguna cosa. No ha acabat d’entendre’s als metres finals i buscava passades en profunditat que no han arribat a bon port. Mentrestant, l’Arsenal s’ha mantingut a l’expectativa. Latent. Apurant els minuts que guanyava de vida amb el marcador igualat a zero. Vivint al filferro.

Han premut l’accelerador les 'gunners' davant un Barça perdut. Hi ha hagut diversos ensurts, però el que ha acabat sentenciant ha arribat a la mitja hora de partit. Paredes s’ha marcat en pròpia porteria, però per sort blaugrana Chloe Kelly estava en fora de joc abans de xutar. El gol no ha pujat al marcador. Era un avís per a navegants, una alarma que havia de despertar el Barça i donar-li claredat. No ha passat.

Ha hagut d’aparèixer Cata Coll minuts després per posar un guant salvador. La portera ha volat per rebutjar amb l’esquerra una pilota de Maanum que anava ajustada al travesser. L’Arsenal ha tingut un esprint que ha despertat els pitjors fantasmes d’un Barça que no s’ha sabut reconèixer a la primera part.

Les blaugranes han estat grises. Amb una absència de lucidesa que desesperava les mateixes jugadores sobre la gespa. Se les veia angustiades. La pausa les ha adormit. S’han tornat imprecises, errant controls i passades en els moments clau del partit. Han sobreviscut ennuvolades fins a la segona part, on la reacció era imperiosa.

La segona part ha estat bronca. Moltes i massa interrupcions que han donat a l’Arsenal el guió de partit que buscava. I el Barça ha buscat nous recursos. Pina i Ona han intentat xuts des de més enllà de la frontal, que han generat un perill inexistent fins aleshores. Ewa Pajor aixecava els braços. Demanava a l’afició un impuls davant l’ofec que patien. Amb l’entrada de Salma Paralluelo per Claudia Pina, el ritme del partit ha canviat. El Barça hi ha posat un parell de marxes més i s’ha sentit més còmode construint amb la pilota als peus.

Com a resposta, l’Arsenal ha compactat encara més les seves línies, deixant un espai irrisori perquè el Barça pogués desplegar-se sobre la gespa. Alguns pilotassos i més gestos de disgust han tornat al rostre de les blaugranes. S’estava encallant la final.

Tot s’ha acabat de torçar quan l’Arsenal ha trobat el que gairebé no havia buscat en tota la segona part. Un mal rebuig ha acabat amb la pilota als peus de Mariona, que ha creat una jugada letal. Ha servit la pilota a Alessia Russo, que ha assistit en el moment just a Blackstenius perquè rebentés la porteria de Cata Coll. La portera, atònita, resoplava. Els 25 minuts restants han estat agònics.

Notícies relacionades

El Barça vol engegantir el seu regnat amb la quarta Champions

De l’1 al 100

Els minuts han anat passant. Ha estat una autèntica pessadilla el que les jugadores de Pere Romeu han viscut sobre la gespa. Superades i angustiades, ha estat molt complicat capgirar una final que s’esvaïa per segons. I la pressa no és amiga de les bones decisions. El Barça s’ha precipitat en excés, centrant pilotes sense cap ni peus dins l’àrea 'gunner'.

El Barça ha sucumbit a la maledicció. Mai cap entrenador ha guanyat la Champions en la seva primera temporada. Pere Romeu no ha pogut trencar aquesta tradició. El cop és dur, perquè colpeja on més fa mal. En la identitat i en com un es veu a si mateix. Hi ha ràbia i angoixa, desesperació en adonar-te que t’has fallat quan no creies que fos possible. No queda una altra que aixecar-se.