«Cada vegada en prenia més»

«Una senyora de trenta anys i escaig, amb relacions problemàtiques amb el seu marit, que no arribava a final de mes, i amb un adolescent conflictiu. Va començar a prendre ansiolítics, a excedir cada vegada més les dosis que li havien receptat. Cada vegada li feien menys efecte però no podia passar sense el fàrmac . Fins que vam haver d'ingressar-la. Va estar una setmana en desintoxicació». Aquest cas és un de tants que passen per la consulta de Francisco Pascual, metge especialitzat en conductes addictives a l'Hospital d'Alcoi. És potser un bon exemple de fins on pot arribar una innocent iniciació al món dels sedants que comença desconeixent-ne completament el risc per part del pacient.

El psicòleg José Antonio Molina creu que un dels factors decisius en l'auge descontrolat dels hipnosedants és «la falta de consciència del risc». «Bé, si ho recepta el metge, doncs deu estar bé, es diuen molts», assenyala. Aquesta confiança és la que porta a augmentar la dosi i el temps de prescripció fins que la marxa enrere ja és molt difícil.

Molina sosté que aquesta societat s'està acostumant a recórrer a les pastilles davant de qualsevol cosa de la vida, qualsevol dificultat, sigui gran o petita, quan sempre s'havia superat sense ajuda externa. «El dol, per exemple, ara es medicalitza, quan el que és normal és afrontar-lo com s'ha fet sempre, per poder superar-lo», afegeix.

Pastilles sense control

La ignorància és un gran aliat d'aquestes addicions. Pascual relata com un altre dels seus pacients, molt jove, «es va llançar a les pastilles» per poder afrontar la seva addicció al joc. «Creia que així podia eludir la seva ludopatia, però a base d'augmentar la dosis també vaig haver d'acabar ingressant-lo a l'hospital», recorda.

Les addiccions més greus són les produïdes per ansiolítics com les benzodiazepines (vàlium, orfidal, etcètera). Els antidepressius de nova generació, els que han sorgit a partir del Prozac (la que es va arribar a denominar la pastilla de la felicitat) a penes tenen efectes secundaris i no creen dependència física. Han suposat un gran avanç. En segons quins casos també tenen efectes ansiolítics. L'auge dels hipnosedants és degut també en part a l'aparició d'aquest tipus de fàrmacs que, no obstant, no estan exempts de risc, en aquest cas psicològic, no físic.

Notícies relacionades

El cervell necessita entre 8 i 14 dies per desconnectar per vacances: «Descansar no és un caprici, és una necessitat psíquica»

L’escàndol de les religioses intervingudes amenaça el ‘boom’ dels retirs secrets

«La meva gran preocupació per l'ús que s'està fent d'aquests fàrmacs no és pel risc farmacològic, sinó que estem acabant d'arrodonir el cercle de negació de l'emoció i convertint emocions normals en malaltia: la tristesa la convertim en depressió, la por, en angoixa, la timidesa, en fòbia social…Mediquem el pacient i, com que amb el fàrmac es troba millor, ja no vol renunciar-hi, desenvolupa una dependència afectiva, psicològica. Però és normal i sa tenir por o sentir-se trist de tant en tant», reflexionava recentment José Luis Marín, el president de la Societat Espanyola de Medicina Psicosomàtica i Psicoteràpia.

Enrique, per exemple, va anar al centre de salut perquè estava desmotivat i no li venia mai de gust emprendre alguna activitat. Li van receptar antidepressius i amb prou feines va millorar. Per pròpia iniciativa va decidir anar a psicoteràpia i recorda que això és el que més el va ajudar. «Prenent les pastilles al mateix temps que visitava el psicòleg i quan vaig deixar de prendre-les vaig seguir anant a les sessions perquè és el que m'anava més bé. Ara ja només hi vaig molt de tant en tant», explica satisfet.