Antonio Cabezas: "El far de Buda era com la nostra pròpia torre Eiffel"

Tot va començar quan la Manolita, la petita de cinc germans, va voler recuperar la memòria d'una infància única que va transcórrer en diversos fars de la Península i el nord d'Àfrica on el seu pare, Alfredo Cabezas, va ser destinat com a membre del cos de farers. La filla de Manolita, Helena, va recopilar l'extensa documentació d'una història que va seduir l'inquiet Mario Pons i que es va acabar convertint en el curtmetratge La filla del farer (Sègula Films). La Manolita va morir i l'únic testimoni viu és ara el seu germà Antonio, de 91 anys, que des de la seva casa a Vilanova i la Geltrú relata les vivències al mític far de l'illa de Buda, al delta de l'Ebre, algunes imatges del qual apareixen al vídeo de Los Sirgadors que acompanya l'entrevista i que també es pot veure a Youtube.

-¿Sempre ha viscut a prop del mar?

 

-¡He nascut al costat del mar! Concretament al far de Punta Almina, a Ceuta. Més tard ens vam traslladar al penyal Vélez de la Gomera, enclavament militar espanyol al nord d'Àfrica, on vaig aprendre a llegir i a escriure. El 1935 vam arribar al far de l'illa de Buda.

-El delta de l'Ebre devia ser un paradís.

-El far estava en un lloc aïllat al qual només   es podia accedir en barca. Als matins el meu pare ens feia classe a la meva germana Manolita i a mi, i després anàvem a pescar o a caçar. Teníem un hort amb unes síndries delicioses, cabres, gallines i ens fèiem un fart de peix, angules, anques de granota i carn d'ànec. Un cop per setmana un barquer ens portava el TBO i Flash Gordon.

-¿Mai es va sentir sol?

 

-¡Que va! El de Buda era el far d'estructura metàl·lica més alt i era com la nostra pròpia torre Eiffel. La gent venia a veure'l i jo els guiava per l'escala de cargol fins a la llanterna, que estava a 51 metres d'altura. Em donaven 10 o 15 cèntims de propina, ¡una fortuna per a mi!  Amb 25 cèntims podia comprar-me caramels, un gelat i anar al cine a veure El llanero solitario.

-Sembla una infància idíl·lica.

 

SEnDAl far he passat els millors i els pitjors anys de la meva vida, perquè que un dia et treguin del llit i vegis com es crema casa teva...

-¿Què va passar?

-Abans de la batalla de l'Ebre, l'oficial Enrique Líster de l'Estat Major republicà va ordenar destruir el far perquè no caigués en mans nacionales. El 21 d'abril del 1938 hi van calar foc. Hi havia tanta fusta que al cap de quatre dies ningú podia acostar-s'hi de la calor que desprenia. Però el far va aguantar. Després li van posar una càrrega de dinamita i ni així van aconseguir enderrocar-lo.

-Només el mar ho va poder fer.

-El mar va agafar el que era seu. La construcció de pantans i centrals elèctriques va provocar el retrocés del delta i el far va quedar dins del mar. Es va enfonsar durant un temporal, el 1961. Hi ha gent que assegura que va sentir el soroll de l'estructura, que pesava 187 tones, precipitant-se al mar. Avui dia el far està a 4 quilòmetres de la costa, enfonsat a 10 metres de profunditat.

-¿On van anar després de l'incendi?

 

-Al far de Montjuïc i després al de Vilanova [a la foto]. Durant la depuració franquista, i malgrat que havia quedat provat que el meu pare no va poder salvar el far, el van castigar rebaixant-lo de categoria i sou. No ens va poder seguir mantenint i em vaig haver de posar a treballar.

-¿En una cosa relacionada amb el mar?

 

-No. M'encantava l'ofici del meu pare i algun cop m'havia encarregat jo d'encendre el far, però vaig haver d'agafar una feina d'oficina. El 1942 vaig entrar a la banca.

-Del far a la banca. ¡Quina depressió!

Notícies relacionades

"La sarna ja és un problema de salut pública entre els joves"

L’OMS aconsegueix un acord històric per lluitar contra les futures pandèmies

 

-Sí, però havíem de menjar. El meu pare va seguir en el seu ofici. Va morir el 1945, mentre estava de servei al far de Sant Carles de la Ràpita.