Gent corrent
Concepció Vázquez: «He sigut una dona valenta; jo no tinc ànima de beata»
Viu en una residència i rep el suport d'Amics de la Gent Gran. Pura memòria històrica.
«He sigut una dona valenta; jo no tinc ànima de beata»_MEDIA_1 /
En dates com aquesta, també actuen uns reis mags silenciosos que mitiguen la soledat i melancolia de la gent gran. Com Paz Montalbán, de 38 anys, voluntària de la fundació Amics de la Gent Gran, que cada setmana va a visitar Conxita Vázquez Agulló (Barcelona, 1921) a la residència Bertran i Oriola, a la Barceloneta.
-Érem quatre germans a casa, dues noies i dos nois. El gran va tornar inútil de la guerra. El meu pare era calderer i treballava reparant vaixells al port. El van afusellar al Camp de la Bota, el 39; està enterrat al Fossar de la Pedrera.
-Ho sento.
-Militava a la CNT i va ser dels primers que van agafar. El dia que el van matar jo estava tancada a la presó per a dones de les Corts; era de les més jovenetes. De tant com em van pegar perquè firmés un paper, la combinació se'm va quedar enganxada al cos. Apagaven els llums perquè no sabessis qui t'estava pegant.
-¿Per què la van tancar, Conxita?
-Em van tenir allà dos anys i mig perquè anava tirant pels carrers octavilles que deien: «Menys Franco i més pa blanc», «Menys generals i més jornals».
-Que valenta.
-Doncs sí, he sigut una dona molt valenta. Jo no tinc ànima de beata. Quan anaven a resar a la presó a les tardes, a mi em portaven a cavar al pati, que tenia hort.
-¿Qui la va avisar de l'afusellament?
-Va venir el capellà de la Model, amic del meu pare, a dir-m'ho. I encara que em va portar a la cinquena galeria perquè ens acomiadéssim, només ens vam poder veure de lluny. Allà no deixaven parlar ningú.
-¿Recorda el seu primer dia de llibertat?
-La meva mare, pobreta, no s'ho creia, no parava de plorar... Vivíem en un quart de casa, però el vaig deixar, tal com estava, perquè tenia moltes escales i vaig venir a la residència.
-¿Està contenta?
-Sí. Intento ajudar en tot el que puc. Si algú no pot menjar sol, l'hi dono jo. Però ara ja no em deixen estar dreta, perquè vaig caure i em vaig fer mal als ronyons. Vaig amb un caminador, però de memòria en tinc. M'estimen molt les noies.
-¿De què conversen amb la Paz?
-Doncs de les coses del dia, coses quotidianes, ¿oi? Ara, quan passin les festes, li ensenyaré a fer ganxet i mitja. Les àvies que en sabem fem bufandes. [La Paz explica que l'organització les ven per recollir fons].
-La qüestió és estar ocupada, ¿oi?
-Tota la vida vaig treballar de peixatera: miri'm les mans, reina, obertes per tots costats. Vaig estar molts anys a la Boqueria. Vaig tenir quatre fills i me'ls vaig haver de criar sola; a vegades la mestressa em donava un grapat de sardines o les quatre maires que quedaven, i això era el que menjàvem. El gran ara té 72 anys i viu a Premià. Vam anar passant com vam poder...
-Quanta lluita.
[En aquest punt, li salten les llàgrimes i li costa prosseguir la conversa; intervé la Paz, el seu àngel de la guarda: «Va bé que ho treguis, Conxita; no t'ho quedis a dins. Han sigut moltes vivències».]
-A mi no em va ajudar ningú; tampoc ho necessito. Jo estic per ajudar, no perquè m'ajudin. Escrivia poesia, ¿sap? En vaig fer una per als 70 condemnats a mort que van afusellar el mateix dia que el meu pare.
Notícies relacionades-¿Alguna paraula per als joves?
-Que no donin la cara per cap polític, per cap dels que manen. Encara me'n recordo de com es van endur els diners de la República, que no van tornar mai. Van pagar els que no es van exiliar. ¿Per què me n'he d'anar a França si no he robat ni matat a ningú?, deia el meu pare.
