«Jo destrossava el pis dels meus pares per tenir el que volia»

Pares, mares, germans i fills. Tots els actors del dolorós procés que suposa una situació de violència de fills contra pares en una família van seure ahir a la tarda a CosmoCaixa per explicar com va començar tot, quants anys van passar abans que trobessin una solució, els uns, i que acceptessin buscar-la, els altres. I com estan ara. Va ser en el marc de la primera jornada de prevenció i assistència en violència filioparental, a Barcelona. En alguns casos, un dia el nen va començar a cridar i a destrossar coses. En altres va ser de forma gradual. En uns, és un pèssim estudiant. En altres, brillant. Famílies pobres i riques. També hi ha noies. Parlem d'un fenomen en alça: durant el 2013 hi va haver 4.659 denúncies contra menors (de 14 a 18 anys) per aquest tipus de violència a Espanya, 333 a Catalunya.

«Jo no pegava als meus pares. Però els cridava. Destrossava el pis. Perquè volia una cosa i l'havia d'aconseguir. Ho has tingut tot sempre i hi ha un moment que et diuen que no. Fas el que sigui per aconseguir-ho», explica I., un dels menors que van prendre la paraula i que ha estat tractat per l'entitat terapèutica Amalgama-7, que atén o ha atès tots els casos que es van donar a conèixer ahir. «Vull remarcar la importància dels pares. Encara que hàgim sigut uns cabrons, a un fill el que no l'ajuda és que un pare tiri la tovallola. No tingueu por, no tireu la tovallola», va prosseguir. El desconcert que pateixen els pares va quedar clar quan van parlar.

C. és mare d'un noi que als 17 anys va manifestar una conducta sense precedents. «De sobte, el teu fill comença a cridar-te, a faltar-te al respecte i a agredir-te. I tot acaba en una denúncia als Mossos. És un estudiant excel·lent. Truques a l'escola i et diuen que va molt bé. Notes magnífiques, porta amics a casa, tot bé. Però resulta que el teu fill té una vida paral·lela. I no entens res. Comences a culpabilitzar-te, pel divorci, per donar-l'hi tot. I els terapeutes et diuen: 'Prou'».

En el cas de J. no va passar de sobte. Al seu fill ja li van diagnosticar de petit TDAH, trastorn de dèficit d'atenció amb hiperactivitat. I va iniciar una «recerca constant» de noves escoles, amb un sentiment de culpa constant. «Hi ha un moment que has de decidir si te'n vas de casa o se'n va el noi». El seu ja ha rebut l'alta d'Amalgama-7. Abans va estar fins a vuit mesos en un centre. Ara va a la universitat. J. té clar qui ha de prendre cartes en aquest assumpte: «L'Administració ha d'abordar el problema».

CÀNNABIS I TRASTORN 

En molts casos es dóna una patologia dual en què conflueixen les addiccions i un trastorn. Molts menors atesos arriben per la drogoaddicció. Alguns no aconsegueixen guanyar la batalla. Ho va explicar J. M., que va al·ludir a una comparació sobre els casos dels menors violents que obren un parèntesi en la seva vida i el tanquen quan estan recuperats. «El meu fill va obrir el parèntesi i no el tancarà fins al final». En un moment del camí algú li va dir que no hi havia res a fer: «Sé que el seu fill és una bomba però no podem fer res més».

R., una noia de 20 anys a qui Amalgama-7 va donar l'alta a l'estiu, adverteix que la violència filioparental no és només masculina: «Associem violència amb nois i les noies, Déu n'hi do també. És una violència diferent, més sibil·lina. Però en el fons és el mateix».

B., de 18 anys, amb una addicció que va derivar en una mala relació amb els pares, s'atura en el que pensen els joves, els dolents d'aquesta pel·lícula: «No només els pares són víctimes, també els fills que exerceixen la violència. Perquè els que desenvolupen aquestes conductes ho fan perquè estan tan malament amb si mateixos que paguen el seu malestar amb qui saben que no els hi tornarà».

ARRIBA LA POLICIA 

Un dels temes que van sortir és la intervenció de la policia en una situació de crisi. P. explica què sentia quan els agents entraven a buscar-lo, avisats per la seva família: «A casa meva ha vingut moltes vegades la policia. M'era igual. Quan arribaven em descontrolava fins que em calmaven i parlàvem una estona i em passava. Ara em sembla una mica vergonyós. Deu ser molt dur per a un pare haver de trucar a la policia», admet.

Notícies relacionades

La vergonya que senten els pares frena moltes denúncies

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una mare va explicar quant li va costar entendre que s'havia de posar dura, que no podia cedir en tot per intentar evitar el conflicte: «El tenia molt consentit. No volia donar-li una excusa perquè sortís al carrer i consumís. Fins que vaig veure que era la meva responsabilitat».

El camí que han recorregut tots els citats comença amb un parèntesi inicial. Però P., una noia que ja té l'alta, va subratllar que potser no es tanca amb un altre parèntesi, sinó «amb punts suspensius». Al final es va demanar consells als pares. Alguns dels que van oferir són els següents: saber dir no als fills, mantenir la unitat de la parella davant d'ells, comparar experiències amb altres afectats i parlar-ne amb familiars i amics.