CRÍTICA

Billie Eilish regna de valent i amb intimitat

Billie Eilish ja no és la nena de 17 anys que fa sis ens va fer arquejar els ulls amb el seu primer àlbum. En té 23 i, tot i que potser ja no és la novetat del moment ni se la veu tan gòtica i turmentada, la seva obra deixa pòsit, evoluciona i el públic respon, per exemple, esgotant les entrades de sengles concerts al Palau Sant Jordi (a 18.000 per tanda). Única cita espanyola d’un Hit me hard and soft: the tour que representa un referent en la projecció a un gran escenari d’un material musical tèrbol, delicat i íntim.

Aquest tercer àlbum va marcar la pauta, ahir a la nit, en un espectacle en què ella va dominar el quadre, cantant amb pulcritud i sentiment, amb roba esportiva i la gorra del revés. Antidiva, sense coreos ni attrezzo, corrent, asseient-se amb les cames creuades i ajaient-se en el llarg rectangle col·locat al mig de la pista (on s’obrien sengles espais per a músics i coristes). Les seves cançons no parlen de tonteries i van ser allà, obrint les trames disc-pop fantasmagòriques de Chihiro, amb el focus sobre la decepció d’una relació, i de Lunch, sobre l’atracció sexual cap a una altra dona.

Després d’una molt celebrada Therefore I am, Eilish es va quedar durant una estona en silenci, passejant per l’escenari, somrient, obrint la vàlvula d’escapament d’aquesta identificació total que flotava per tota la sala. Hi ha una connexió pels carrils emocionals, perquè ella representa una manera diferent d’estar en l’star-system, perquè canta a terrors i vulnerabilitats i tot això, però més enllà tenim excel·lents cançons i un llenguatge musical arriscat.

Entre les millors cartes, aquesta balada trencadissa anomenada Skinny, sobre la percepció que els altres tenen d’ella (no exempta d’ironia: "¿ja estic actuant d’acord amb la meva edat?"). A The greatest va passar de l’intimisme a un crescendo aparatós, però hi va haver molta subtilesa a Halley’s comet. I en l’acústica Your power, peça sobre l’abús de poder precedida d’un comentari polític: "Hi ha molta gent patint i lluitant, especialment al meu país" (ella ha donat suport aquests dies a les protestes a Los Angeles, la seva ciutat).

La pujada electrònica d’Oxytocin i Guess (el seu duet amb Charli XCX) va ser abrasiva, amb flamarades i làser. Els hits pretèrits els va deixar anar a mig concert (bad guy, bury a friend) i no va recórrer a l’efectisme per incendiar el clímax, sinó que va confiar en els poders d’una altra de les seves millors cançons noves, Birds of a feather, cavil·lació sobre les ànimes bessones. Al Sant Jordi, sentint els piropos llançats de manera coral des de les grades ("reina", "guapa"), semblava que n’hi havia moltes.

Notícies relacionades

‘Hit me hard and soft: the tour’

Palau Sant Jordi. 14/6/2025

Temes:

Palau Sant Jordi Focus

Inicia sessió 0 Comentaris

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe