El calvari de Manuel, deportat per Trump: «Vaig demanar que m’afluixessin els grillons». Els va tibar més i va dir: «a manar, al teu país»

Hi ha quotes imposades d’expulsió per elevar aquesta xifra: 3.000 detencions diàries. Els criteris s’han ampliat, els mitjans també: s’utilitzen avions de les Forces Armades, agents emmascarats; es tendeixen trampes als jutjats per capturar els que regularitzen la seva situació i, sobretot, se’ls va a buscar als llocs on treballen. Les protestes de Califòrnia d’aquests dies van començar després d’una batuda contra jornalers que oferien els seus serveis al Home Depot d’un barri de Los Angeles.

Una cosa així li va passar a Manuel Eduardo, un jove mexicà de 25 anys. Aquesta és la història de la seva entrada als Estats Units, la macrobatuda en la qual el van detenir fa unes setmanes i el periple de vuit dies d’humiliacions, presó i maltractaments fins que va ser tornat a Mèxic. Tal com ho ha explicat en primera persona a EL PERIÓDICO des de la seguretat de casa seva a l’estat mexicà d’Hidalgo.

L’arribada

«Jo vaig entrar als Estats Units fa dos anys i mig contractat, es podria dir. Entrar pel desert era molt costós i complicat. Vaig conèixer una persona que aconseguia permisos de treball d’un mes per 7.000 dòlars. La meva primera feina va ser en la recollida de síndria, de mora i de tabac. Són treballs molt durs, la veritat. Però calia aguantar aquell temps».

La feina

En vaig aconseguir una altra en construcció: feia de ‘finestrer’, de ‘porter’ i de xofer. Tot normal i tranquil. Vaig treballar sense papers a Florida, Tennessee, Carolina del Nord i del Sud i Nova Jersey. No vaig tenir mai problemes.  Algun cop vaig excedir el límit de velocitat conduint i amb un parell de cerveses a sobre, però res més». 

La batuda

«El dia 29 de maig, el ‘gringo’ que ens donava feina ens va dir que anéssim a un lloc anomenat Tallahassee. Qui paga mana, i ens en vam anar cap allà. Poc després de començar la jornada, cap a les 8.30 hores, van aparèixer desenes de patrulles carregades d’agents de la Policia Estatal, agents de la DEA, de l’FBI i de l’Exèrcit. Unes seixanta patrulles, vam saber després. La gent va començar a cridar: «¡corrin!». Però estàvem envoltats.

Vaig avisar una germana i la meva mare per dir-los que qualsevol cosa podria passar. Alguns s’amagaven, d’altres no. Vaig amagar un company meu sota una capsa de cartró i a dalt li vaig posar escombraries perquè no el trobessin. Em vaig cobrir amb una lona en un racó.  Però els oficials ens van trobar els dos. A ell el van colpejar. Ens van emmanillar. A molts els van colpejar dur. Feia molta pena, perquè no estàvem fent res dolent. Ens amagarem per poder treballar».

Els cops

«Eren persones molt cruels, maltractaven especialment les dones. Un dels companys de feina va caure d’un tercer pis a l’intentar fugir i els agents el van colpejar. Ens van ficar en un bus. Molta gent anava ferida i colpejada. A molts els havien disparat amb pistoles Taser. Ens van traslladar a un centre que crec que era de l’ICE (Servei de Control d’Immigració i Duanes, en les seves sigles en anglès). Era un quarto gran, un congelador, hi feia molt fred dins. Érem cinquanta. No ens donaven aigua ni menjar. Teníem molta set, molta gana». 

Els grillons

«Després ens van amarrar amb grillons els peus, les mans i una tercera cadena a la cintura. Això et baixa molt l’autoestima. Et dius: jo no soc un delinqüent, no he fet res, no sé per què em fan això. El nostre únic delicte era anar a treballar. Vam ser allà tot el dia i tota la nit, amarrats de mans, peus i cintura i sense menjar tota la nit, fins l’endemà. Molts es queixaven de gana o de ganes d’anar al lavabo, però estàvem amarrats i no ens podíem moure. Van arribar els d’ICE i ens van traslladar a un altre lloc. Ens van anar separant els que tenien antecedents i els que no. Posaven l’habitació a estones molt freda i a estones molt calenta. Teníem molta son, volíem descansar, arreglar-nos, estàvem suats perquè havíem estat treballant. Vam demanar fer una trucada. Un d’ells ens va començar a insultar: «no només no els deixarem trucar, sinó que no gastarem menjar en vostès, que són uns malparits».

[Segons CBS News, en aquella batuda, agents del Servei d’Immigració i Control de Duanes (ICE, per les seves sigles en anglès), juntament amb autoritats estatals i federals, van irrompre en diversos llocs de construcció i van detenir més de 100 immigrants indocumentats, majoritàriament treballadors]

La gana

«Vam mirar com ells menjaven, bevien aigua, i nosaltres res. Va arribar una senyora, semblava oficial d’allà. Ens va preguntar si teníem gana i no vam respondre. Ja ens ho havien preguntat abans per burlar-se’n. Però ella ens va dir que ens donaria menjar: un tros de pa amb mozzarella, una poma i una ampolla d’aigua i una mica de formatge groc. Tot estava agre. Però com que teníem gana ens ho vam menjar. Es va calmar la gana.

Ens van tornar a amarrar. El pitjor de tot és que et donen un uniforme d’un criminal, de color vermell. A la presó als Estats Units crec que es classifiquen per delictes amb colors: blau no és greu, vermell greu. A nosaltres, vermell. Ens van portar a una altra cel·la, i gràcies a Déu ens van donar una manta i un coixí. Hi vam conèixer molta gent, allà a dins. Una persona que venia del Vietnam que feia 10 anys que estava en aquesta presó, un xinès que feia gairebé dos anys que estava. Hi havia gent d’Hondures, Nicaragua, Costa Rica, Brasil, Colòmbia...»

L’adeu al company

«Després em van separar del meu company, amb qui treballava. Durant els dos anys que vaig ser allà ho vam compartir tot: menjar, habitació i ens vèiem a la feina. Ens aveníem molt, ens ho explicàvem tot, fins i tot un dia abans estàvem parlant dels nostres plans. Ens vam mirar i ens vam dir adeu. Va ser l’última vegada que el vaig veure».

Sense dormir

«Cada dues hores ens venien a vigilar, a revisar la identificació que ens havien donat. No podia dormir: si sento un soroll, em desvetllo. Quan per fi m’adormia, venien i em tornaven a despertar una altra vegada. A les quatre del matí, l’esmorzar: una mica de melmelada, una cullerada d’arròs que estava cru i una llesca de pa que no era gens bo, perquè te’l menjaves i se’t pegava a la boca, com si fos un xiclet. T’obligaven a prendre uns pols que no sé què eren. Un jove que treballava allà em va dir quina mena de menjar donaven als presos que han comès delictes greus però són nord-americans: fruita, cereal amb llet, coquetes al matí. Com pot ser que a qui ha comès delictes li donin bé de menjar i a mi, que no he fet res dolent, em donin això?»

El banquet

A un company li van fer arribar 400 dòlars. «No es preocupin, menjarem tots, aquí som tots germans», ens va dir. Hi havia una màquina que ens van deixar utilitzar que tenia sopes de Maruchan (una marca de sopa instantània). En va treure 10 o 12. Vam agafar una bossa d’escombraries, vam llançar-hi les sopes, vam omplir-la d’aigua calenta de l’aixeta, i ho vam barrejar. Vam començar a menjar de la bossa. La cosa era no dormir amb gana».

No parlar amb la família

«La desesperació més gran és no poder comunicar-te amb la teva família. Volia parlar amb la meva mare. O demanar una altra persona que parlés amb ella.  Sabia que la meva mare estava molt preocupada. Però no em van deixar. Al cap d’uns dies, vam poder comunicar-nos amb el nostre cap a través d’una altra persona i ell va informar la meva germana. Ens van canviar de presó, ens van portar Orlando, Florida. Ens van tornar a ficar en un congelador, encadenats des de les 10 del matí. Ens portaven al bus sempre amarrats. Fins a 12 hores amb les cadenes i les manilles».

La sortida del país

«Després ens van traslladar a El Paso, Texas. Estava molt malmès i amb marques als peus i a les mans, perquè estava molt atapeït. Li vaig dir a l’oficial si em podia deixar anar una mica. El que va fer va ser pressionar més, tant les mans com els peus. L’hi vaig fer veure i em va respondre: aquí no donaràs ordres, si vols manar, a casa teva. No hi havia manera de dir-los res. Ells són els que manen. No et deixaven posar dret. No et deixen anar al lavabo. Volíem que ens tornessin a la cel·la per poder estirar-nos i fer les nostres necessitats. Quan van canviar de torn, va arribar una senyora més amable que ja sí que ens va deixar anar al lavabo».

Casa

Notícies relacionades

Orania, un lloc per a blancs a Sud-àfrica

"Motivació política" en l’assassinat d’una congressista i el marit

«Ens van pujar a un avió. Havíem estat vuit dies sense banyar-nos, des que ens van afanyar a la feina. Vaig pensar que, tot i que arribés brut, estaria almenys al meu país. Ens van rebre a Chihuahua i ens van donar kits de lavabo. Em van comprar el meu bitllet d’avió per arribar a Monterrey. Em va rebre la meva germana i el meu cunyat. Em vaig sentir a casa».

La nostàlgia

«Vaig néixer a l’estat d’Hidalgo. Vaig créixer amb carències, molt pobre. Vaig acabar sol la secundària. Em dedicava a vendre ‘lonches’ (esmorzars), a les escoles. No em vaig imaginar mai acabar a la presó, ni que em tractessin pitjor que un criminal. Quan em van tornar vaig pensar a tornar a travessar de seguida. Fins i tot havia parlat ja amb un “coyote” per tornar. Em demanava 11.000 dòlars. Vaig pensar: ho intentaré. Però després vaig recordar aquells vuit dies i tot el que vam patir, i que m’havien fet firmar un paper en el qual m’amenaçaven amb mig any de presó si tornava. Vaig decidir que no, que millor em quedava al meu país».