Alejandro Porras: "EUA era l'oportunitat de demostrar el que era"

Porras, el migcentre: va començar a jugar als 8 anys al Santa Eulàlia de l'Hospitalet, i a partir de llavors tot va ser créixer. La llista d'equips als quals va prestar els seus serveis en els 8 o 10 anys següents podria ocupar 20 línies d'aquesta introducció, però no es tracta d'això, de manera que al gra: va arribar un moment que les coses ja no van anar tan bé. El moment de fer-se home, potser: el de prendre decisions. Va acabar als EUA. I després a Hawaii.

-Aviam: ¿vostè es plantejava viure del futbol? ¿Ser professional?

-Al principi no. Jo de petit anava jugant, simplement. No pensava en res més.

-Però era bo.

-Destacava, sí.

-¿I quan va canviar això?

-Crec que quan em va fitxar el Vila-real. Jo tenia 16 anys i me'n vaig anar a Castelló, a viure en el que ve a ser la Masia del Vila-real. Era el primer cop que em pagaven, tenia representant... Semblava una cosa més seriosa.

-¿Quant hi va estar allà?

-Dos anys. Però vaig tenir una lesió al genoll i vaig estar set mesos sense jugar. M'ho vaig passar molt malament. I quan creia que havia acabat la temporada bé, l'entrenador em va dir que confiaria en altres jugadors que venien de baix. Que els veia més projecció.

-Vaja. ¿Què va fer?

-Tornar al Cornellà, on ja havia jugat. I va passar una cosa estranya. Jo diria que jugava amb la mateixa confiança, ¿sap? Però, no ho sé, ja no destacava tant. Ja no era tan bo.

-¿La lesió?

-No m'atreveixo a dir que va ser per la lesió. No vull dir-li: «Sí, si no hagués sigut per la lesió, estaria a Primera Divisió».

-Però ¿va seguir allà?

-No. A final de temporada em van cedir al Viladecans. Jo, com li dic, em sentia una mica frustrat. No m'imaginava que en dos anys canviés tant la meva situació.

-Ho entenc. ¿I com va acabar als EUA?

-Miri: jo llavors estudiava Ciències de l'Activitat Física i l'Esport, i un dia em vaig adonar que no m'agradaven les sortides típiques d'aquesta carrera, que són professor o preparador físic. M'agradava més la gestió esportiva. Per un altre costat, tenia l'espineta que amb el futbol no havia aconseguit el que volia. Havia passat al Vistalegre, per cert. És un equip de Castelldefels.

-¿I llavors?

-Es va presentar l'oportunitat d'anar als EUA, a jugar i estudiar. Jo em sentia una mica atrapat, i ho vaig veure com una solució.

-Expliqui'm com li va anar.

-Bé, vaig estar dos anys a la Hannibal-La Grange University, estudiant una carrera que es diu Sports Management i jugant a l'equip de la universitat. I em va anar molt bé. Era una nova oportunitat per demostrar el que jo era, i el segon any em van donar el premi al millor jugador de la conferència i em van incloure a la selecció ideal de la lliga universitària. De tots els EUA.

-Però no s'hi va quedar. Ara és a Hawaii. ¿Com és que…?

-Perquè em vaig graduar, i amb el currículum de futbolista que m'havia fet em van contactar diverses universitats, entre elles la Hawaii Pacific University. Em van trucar, em van oferir fer un màster de negocis... I és clar, jugar al seu equip: els Sharks.

-I allà la seva vida ha fet un tomb, ¿no? ¿Ara fa menorquines?

-Sí. Aquí hi vaig sempre i agraden a tothom, em fan preguntes. Criden molt l'atenció, i jo hi vaig veure una oportunitat. Però jo els he posat el nom d'alohas.

-¿Com li va?

-Fa un mes vam començar a vendre a la web: alohassandals.com. És un projecte ecològic, les sandàlies es fan amb materials reciclats… No ho sé, estic il·lusionat.

Notícies relacionades

Maria Giralt i Joan Casas Martí: "Hi ha drets que han vingut per quedar-se, i punt"

El matrimoni LGTBI fa 20 anys amb rècord de bodes i suport massiu

-¿I el futbol?

-Bé, aquí després de la universitat ja no hi ha equips, res semiprofessional. Hi ha una lliga d'aficionats, i suposo que hi haurà algun lloc per a mi.