Josep Puig: "En sis anys he venut tres Fazioli, que és molt"

Si vostè vol escoltar un piano Fazioli a Catalunya només té dues opcions: que el convidin a un dels cinc domicilis particulars que s'han pogut costejar aquest instrument de 100.000 euros -cosa altament improbable- o acudir als concerts dels divendres a Pianos Puig, al carrer del Progrés de Barcelona. Des d'aquest carreró del barri de Gràcia es distribueix per a tot Espanya una de les marques de pianos de cua més apreciades del món.

-¿Quants Fazioli ha venut?

-Aquí la gent no entra i diu: «¡Posi'm un Fazioli per endur-me'l!». En sóc distribuïdor des del 2008 i en sis anys només n'he venut tres, que és molt considerant que de la fàbrica Fazioli a la regió italiana del Friül amb prou feines surten 120 pianos a l'any. ¡Cada un triga dos anys a fabricar-se!

-¿Per què aquests pianos no es veuen aquí?

-Haurien de ser al Palau, al Liceu i als llocs més importants, perquè són boníssims, però competeixen amb gegants com Steinway i en aquest context de crisi el preu és un obstacle. Per això organitzo els concerts, perquè els músics puguin saber què és tocar un piano que no podrien tocar a cap altre lloc.

-¿Vostè és del barri de Gràcia?

-De tota la vida. Aquí hi ha molta tradició de botigues de venda i reparació de pianos. Els meus pares van llogar el meu primer piano a Lluís Camps, que tenia un local a la plaça del Sol i que acabaria sent el meu mestre. Jo treballava d'enginyer en una empresa d'alimentació i quan sortia me n'anava a veure'l treballar. Tot un senyor enginyer passant les tardes en un taller.

-Així es va iniciar en l'ofici d'afinador.

-Era l'única manera d'aprendre'n, perquè les escoles més pròximes són a Le Mans (França) i Newark (Anglaterra).

-Cau una mica lluny, sí.

-També té a veure amb la història del piano a Catalunya. A principis del segle XX hi havia 30 fàbriques de pianos només a Barcelona. Dues de les millors marques d'Europa es feien aquí: Chassaigne Frères i Ortiz-Cussó, que després va ser només Cussó. ¿Sabia que el barri del Camp de l'Arpa es diu així per l'arpa dels pianos de la fàbrica Cussó?

-No en tenia ni idea.

-El negoci es va perdre després de la segona guerra mundial. Les famílies eren molt pobres i en lloc de comprar un instrument nou espolsaven el de la iaia. Així van sorgir molts tallers de reparació. Als 26 anys m'avorria molt a la feina, vaig demanar la liquidació i amb un altre afinador vam muntar un taller a Vallcarca.

-No els devia faltar feina...

-No paràvem. Vaig estar 17 anys a Vallcarca i el 1998 em vaig traslladar a Gràcia. Ara mateix tinc dos pianos de cua i un de vertical al taller, però a poc a poc m'he anat dedicant més a la venda de pianos de segona mà Yamaha, que porto del Japó i d'Holanda. La majoria dels meus clients són pares de nens que comencen a tocar i no volen gastar-se una fortuna.

-Però també Fazioli.

-Té la seva explicació. Sóc un obsés de les coses ben fetes i a més sento que m'uneix alguna cosa especial amb Paolo Fazioli. Ell va començar el 1978 amb una fàbrica de pianos per fer la competència a un gegant com Steinway i per a mi això té un mèrit tan increïble que des del primer dia li vaig seguir la pista. Fa sis anys em va escollir com el seu distribuïdor a Espanya.

Notícies relacionades

Premis APCE 2025: el valor de l’edificació responsable

Mor Enric Morist, el somriure enmig del desastre

-¿Què diuen els músics que vénen a tocar els divendres?

-Estan enamorats de Fazioli. Tocar el piano no és fer punteria amb les tecles, sinó tenir bon gust, sensibilitat, elegància, i això només s'aconsegueix amb un bon instrument que respongui al que tu vols fer.