Mor Enric Morist, el somriure enmig del desastre

Tenia un do per ajudar. El va descobrir de jove, començant com a voluntari en la Creu Roja a Igualada, la seva ciutat. Per això va decidir estudiar educació social. La seva vida està estretament unida a aquesta organització internacional humanitària, i es compten per milers les vides que ha sostingut. Un exemple va ser el seu paper durant la guerra dels Balcans. Morist, des de la seu de l’Anoia, va atendre personalment desenes de famílies que van abandonar Sarajevo.

Fa anys en va presentar dues d’elles, Jadranka Postic i la seva filla Tijana. El somriure de Morist va ser el primer que va veure aquesta família després d’escapar-se de la guerra, plens de dubtes, de pors i de confusió. Morist els va rebre amb un somriure i una abraçada. Però va anar més enllà. Va aconseguir per aquestes famílies la seva primera llar a Igualada, els visitava sovint, els ajudava amb el català, amb la formació, amb l’atenció psicològica... i tot el que fes falta. Per als Postic, Morist era un amic íntim, un més de la família. «No sé què hauria sigut de nosaltres sense ell», va confessar la mare, vídua, anys després a aquest diari. Avui ploren la seva pèrdua, incapaços d’explicar-se el que ha passat.

És per això que quan Tijana Postic, la nena que Morist va acollir amb 10 anys a Igualada, va rebre el Premi Internacional Catalunya, ell no podia estar més orgullós. Era com una fillola. «Si els donem oportunitats, les persones responen», insistia Morist. «La gent no deixarà de venir, tu també voldries escapar de la guerra, de la mort, de la fam, de la desesperació. Tothom vol una vida millor, això no ho frenarem», responia una vegada i una altra. Aquesta era la seva visió sobre la migració. I per a ell era inconcebible creure que, amb murs, barreres i fronteres, el fenomen migratori descendiria. «La gent actua desesperadament, no tenim més remei que ajudar-los», clamava. Posant-se sempre, primer, al lloc del que pateix.

A Postic, la Generalitat li va donar el premi per la seva tasca durant el coronavirus. Va ser la cap d’infermeria que es va posar primer davant del desastre que després va assolar tot Catalunya. En aquell moment, Morist tampoc es va quedar de braços plegats. Llavors ja feia més de 20 anys que era coordinador de la Creu Roja a Catalunya, però no li van caure els anells per pensar i gestionar els primers dispositius d’emergència a Igualada. Després, confinat a l’Anoia, va insistir i va aconseguir donar resposta a l’emergència a tot Catalunya: va impulsar els hospitals de campanya a diversos pobles i ciutats, especialment pensats per als malalts que vivien al carrer o en llocs insalubres. També va ser esperança per a tots els que no tenien res per omplir el rebost gestionant repartiments de menjar. Sempre disposat a donar un cop de mà.

Mai se’l va veure enfadat, però els seus missatges eren clars i concisos. Obria els ulls com plats i deixava anar titulars. «Cal dir les coses pel seu nom». Tot i que de vegades li costés algun enuig, sempre va ser lliure a l’hora d’expressar-se, una veu que en el sector social, captiu de subvencions, costa de trobar. En plena crisi de la covid, per exemple, va ser el primer a assenyalar que el sistema d’acció social feia aigües. Tampoc li va costar remarcar que a l’àrea metropolitana el problema era l’habitatge, la desigualtat i el padró. No li agradava ser en les fotos, en els parlaments. Però, si hi era, es notava.

Morist sabia de sobres que les emergències no esperen resposta. Surfejava les crisis arremangant-se. Aquell estiu del 2018, quan la Creu Roja a Barcelona atenia diàriament desenes de migrants nouvinguts a Catalunya, no va sortir en una sola foto. Mai es va sentir amo de res, donava tots els mèrits als voluntaris i col·laboradors de les entitats en les quals col·laborava. I seguia.

Notícies relacionades

Premis APCE 2025: el valor de l’edificació responsable

Mor d’un infart el president de la Taula del Tercer Sector, Enric Morist

Poc després de la pandèmia, el 2021, va deixar l’entitat humanitària i va començar a dirigir la Fundació Salut i Esperança. Va quedar desconcertat de la tasca social que es podia fer des del telèfon, i el potencial que permetia a l’hora d’ajudar i atendre. «Les línies telefòniques contra el suïcidi salven vides diàriament, i ni ens n’assabentem», insistia. Invisible entre els invisibles, li agradava recordar que sempre hi havia una entitat social ajudant algú des del silenci absolut. Fa tan sols sis mesos, va ser elegit com a president de la Taula del Tercer Sector. Una tasca no remunerada, que combinava amb la direcció de la fundació. Volia aconseguir que el sistema de protecció social estigués al nivell del sistema educatiu i sanitari.

Sempre va portar la samarreta de la Creu Roja, i li feien molt mal els atacs a l’entitat, especialment durant la dana. Però als insults, a les faltes de respecte i als atacs, responia amb el seu somriure. «No deixarem d’estar, tot i que no els agradi». Agraïa el que no feia falta agrair. Aquell somriure, aquella mirada que donava pau, que era far enmig de les tenebres. Fins i tot per als periodistes. Era dels pocs que no ens temia. Al revés, ens donava ànims per continuar. Aquell reportatge que no hi havia manera de tancar. Aquelles dades que no sabies on aconseguir. Si podia, et donava les explicacions o els contactes que fessin falta. «Necessitem que parlis d’això, és important que ho expliqueu, que ho conteu». I tu continuaves. A les tenebres. Perquè sabies que ell era allí. Somrient. Gràcies per tot, Enric.