Les noves comunes

Juan Abellán i María Caballero s'emancipen. Fan el pas, als 75 anys ell, i amb 69 ella. No és, evidentment, una independència a l'ús. El seu alliberament és de la rutina consagrada a la feina i la família, i, sobretot, dels plans que la societat tenia preparats per a aquesta parella sense ni tan sols consultar-los. Quan la majoria comença a resignar-se a una realitat marcada per la gran dependència que imposa la vellesa, ells aposten pel contrari: un desenllaç allunyat dels geriàtrics i sense ser una càrrega per als seus fills. Amb aquest objectiu es muden a La Muralleta, a Santa Oliva (Baix Penedès), un projecte de cohousing o vivenda col·laborativa on tots els veïns són persones grans. Allà esperen disfrutar de la seva última etapa en plena llibertat i amb la més alta qualitat de vida possible.

L'esperit de la iniciativa trasllueix a cada gest, com quan el Juan bai-

xa del cotxe i quatre cooperativistes

l'ajuden a traslladar una còmoda que porta del que era el seu domicili habitual, a Cornellà. «Després t'ajudo a muntar-la, que ara he d'anar al metge», li diu Antonio Barrera, de 72 anys. El col·lectiu per sobre de tot i de tots. És la filosofia de la qual sorgeix l'essència del projecte, segons José Caballero, impulsor de la cooperativa. «La nostra obsessió és disposar de la infraestructura necessària per al futur, quan siguem dependents», diu Caballero.

SEGONA FASE / És un projecte de sistema integral de vida «que concilia els avantatges de les residències per a gent gran però en un entorn familiar i d'autonomia personal», resumeix Caballero. Només a Catalunya hi ha 22 iniciatives més, de persones grans i de multigeneracionals, en marxa o en procés d'estudi. En una finca de gairebé dues hectàrees hi ha espai per a 16 vivendes construïdes i instal·lacions comunes que inclouen un gran hort parcel·lat per propietari, jardí, aparcament i, per descomptat, pista de petanca. En el futur s'hi preveu una piscina -«perquè els néts hi disfrutin», explica Caballero-, i sobretot aprofitar l'ampli espai per a una zona comuna de 330 metres que acollirà una gran cuina, menjador, gimnàs i també un centre de dia per assistir els que requereixin serveis del fisioterapeuta i altres professionals de la salut. «Molt més barat, perquè no els contractarà una persona, sinó les 6, 7 o 14 que ho necessitin», afegeix. «I amb habitacions habilitades per si m'espatllo i passo 24 hores postrat al llit», explica Miguel García, un dels més joves, als seus 66 anys.

Per emprendre aquestes obres que culminarien el projecte col·laboratiu, fa falta un capital social que esperen obtenir d'una segona fase de vivendes, 16 més. «Seran tipus apartament, de 36 metres quadrats i una habitació, més petites que les ja construïdes, de gairebé 60 metres i dues habitacions», explica Ana López, de 61 anys i esposa de García. També els preus varien. Els nous immobles costaran uns 80.000 euros, «la meitat per al terreny edificable i disfrutar del dret a zones comunes», i la resta per construir la vivenda, calcula Caballero. Una part servirà per reduir el desemborsament ja realitzat per cada soci, «uns 162.000 euros», precisa.

«Preus a la meitat que en el mercat, amb tots els serveis assistencials, i en llibertat, sense perdre intimitat ni ser una nosa per als fills, relata García. «Com una residència, però sense ser una residència: és casa teva», diu la seva dona. «I amb criteris de sostenibilitat, en un entorn natural. Amb aquest panorama, ¿què hi faig a la ciutat?», diu Caballero. «Mirar obres», replica López entre rialles.

L'INEVITABLE / «Ens preparem per a l'inevitable. Per això tenim portes més amples i corredisses, plat de dutxa i tots els espais accessibles, per anar al jardí sense problema si acabem en cadira de rodes», explica López. Cada veí -la majoria parelles, excepte tres dones- va triar la distribució de la vivenda, però tant l'espai exterior com la resta del projecte es consensuen en un model d'autogestió exposat als estatuts, dirigit per un òrgan rector i que adopta les decisions de forma assembleària. «Hi ha menys conflictes que en una comunitat de veïns: hi ha més esperit de grup i som grans; no som incendiaris, som bombers», diu García.

Notícies relacionades

Bombolles que no esclaten

Els delictes de desobediència, resistència o atemptat contra l’autoritat repunten el 10% a Catalunya

Serà l'assemblea la que decideixi la pertinència dels futurs veïns. «No voldria que vingués gent molt consumista, no hi encaixarien», argumenta Caballero, actiu sindicalista en el seu periple laboral al Baix Llobregat i que es va plantejar el projecte quan el van prejubilar de la seva plaça de control de qualitat, als 51 anys.

Va ser el 2000 quan ell i sis amics i familiars més van constituir la cooperativa, pensada per a persones de més de 50 anys i que contemplava dues franges d'edat: un grup més jove i un altre de més gran. «El que no pogués assumir una persona de 85, ho faria una de 62», relata. Però «les traves burocràtiques de l'ajuntament», amb litigi inclòs, «i la passivitat de la Generalitat» van alentir el projecte, -la primera fase va culminar el 2012-. Són grans, saben ser  pacients, però estan  inquiets. Lliguen el futur de La Muralleta a l'arribada de cooperativistes que garanteixin el relleu. «Nosaltres havíem de ser els joves, però ja ens estem fent vells», confessa Caballero.