Bombolles que no esclaten

¿És possible disposar d'una vivenda per sempre sense pagar hipoteca ni lloguer? Ho és. Fins i tot sense rebre-la en herència o haver tingut el gran gust de saldar deutes trinco-trinco amb el premi de l'Euromilions. L'altra alternativa, més plausible, és el dret d'ús, l'essència sobre la qual reposa el projecte de covivienda o cohousing. O, si es prefereix, «el bicing i el carsharing, aplicats al sector immobiliari», en paraules de Raül Robert, soci fundador de Sostre Cívic, una associació consagrada a la recerca de fórmules d'accés a la vivenda sense finalitats especulatives.

Tot i que pren força a mesura que la crisi immobiliària creix, no és una idea nova. Té el seu origen als països del Nord d'Europa, als anys 60, quan es va anar consolidant i superant fronteres mentre minvava l'èxit de les comunes. «A diferència d'aquestes, el cohousing no planteja una vida en comú ni la ruptura de la prole tradicional, sinó racionalitzar la residència, adaptar-la a les condicions de vida modernes, amb famílies més reduïdes i aparells domèstics compartits», exposa el professor d'Antropologia Social Carles Feixa.

Valor d'ús

Una tendència, la del cooperativisme, amb  un fort arrelament a Espanya, en tota mena d'àmbits, també el residencial. «Però aquí s'acostuma a dissoldre un cop finalitzada la construcció», explica Robert. La vivenda col·laborativa va més enllà. «És ajuda mútua, integració social i responsabilitat personal», afegeix el soci de Sostre Cívic. Tot en base al concepte de bé d'ús, que garanteix que l'accés a l'immoble sigui «assequible, no especulatiu i permanent», diu Robert.

En aquest associacionisme immobiliari «hi predomina el valor d'ús sobre el valor de canvi», afirma Feixa, que en glossa els avantatges: «Redueix costos al no duplicar serveis, flexibilitza l'espai i recupera aspectes positius de la família troncal, amb diverses generacions convivint». Per Esther Jones, una de les promotores d'un projecte que mitja dotzena de famílies del Maresme estan impulsant, a més d'una filosofia de vida és una aposta de canvi radical en «la logística del dia a dia». «¿Per què deixar els meus fills en una guarderia si els poden cuidar els meus veïns? ¿Per què no aprofitar el coneixement del teu veí, fuster o professor de ioga, en benefici de la comunitat», es pregunta. Una bombolla en una societat «cada cop més individualista». Però aquesta, almenys per ara, no esclata.

¿Com s'explica llavors que no sigui un fenomen massiu?  «Les autoritats privilegien la compra i no són aliens a la bombolla immobiliària. Ho vam comprovar quan es va oferir l'escassa vivenda pública a fons d'inversió en lloc de facilitar la vida a cooperatives, que alleujarien col·lectius molt necessitats», exposa l'antropòleg Joan Pallarés.

Notícies relacionades

Les noves comunes

Els delictes de desobediència, resistència o atemptat contra l’autoritat repunten el 10% a Catalunya

Aquest estrabisme es perd les múltiples possibilitats de la vivenda col·laborativa, «en forma d'ecopobles, masies, cases de poble o blocs de pisos», resumeix Robert. Coordinades en assemblea i amb els seus propis estatuts, en què es defineixen els principis de convivència i les formes acceptades de transmissió, bé com a dret d'ús o avalant la venda al complir-se un termini. Iniciatives gairebé exòtiques aquí, però que representen «una de cada tres vivendes de Copenhaguen», explica Robert.

Per arribar a aquesta xifra s'hauria de canviar la mentalitat, com il·lustra Jones: «Casa meva només és això, la meva casa. No és el meu futur, ni la meva pensió. La disfruto en el meu present. No permetré que em faci patir».