Silvia Elvira: "Una pèrdua no significa en absolut una derrota"

És probable que arribi als Jocs Paralímpics de Rio de Janeiro, el 2016, en la modalitat de paracanoe. Avui està entre les vuit millors palistes del món. Però, fins a arribar a esportista d'elit, Silvia Elvira (Barcelona, 1974) ha hagut de remar -i molt- per les furioses aigües de l'adversitat.

-Als 18 anys vaig tenir un accident de trànsit. En una radiografia de genoll em van trobar un tumor de 8 cm. Em va impactar, però vaig pensar: «Me'l trauran i ja està». El van treure, era un sarcoma i em van avisar que tornaria a sortir.

-I va tornar a sortir.

-En menys d'un any. Era més agressiu. A l'operar ja em van tocar músculs, tendons i artèries. Em van fer un empelt ossi. Ja no podria fer les llargues travessies de muntanya que tant m'agradaven... I el tumor va tornar i van tornar a operar. Però vaig acabar la carrera de Fisioteràpia, vaig trobar feina i, just quan m'anaven a fer fixa, va reaparèixer. Aquesta vegada em van treure l'artèria -em van fer un bypass-, la vena, el nervi ciàtic, part de la musculatura. Vaig acabar en una cadira de rodes.

-El pitjor dels escenaris.

-Em vaig quedar sense feina, sense autonomia i sense parella, perquè em va deixar després de vuit anys de relació. Ho vaig perdre absolutament tot. Amb els diners de l'atur vaig llogar un piset i m'hi vaig quedar, amb els meus dolors. Vaig sentir que es parava el temps. Vaig agafar totes les faldilles i les vaig tallar a trossets amb unes estisores. Un ritual de dol.

-¿Estava completament sola?

-Sí. Llavors va sortir una oposició per a una plaça de fisioteràpia adaptada per a discapacitats. Com que no podia pagar una acadèmia, vaig anar a la biblioteca i vaig anar estudiant manuals, per seccions. Vaig guanyar la plaça i vaig triar un ambulatori. I als 28 anys va tornar a sortir el sarcoma. Aquest cop no va quedar més remei que tallar la cama.

-¿Era l'única solució?

-¡La pèrdua de la cama va ser un alliberament! Va desaparèixer el dolor. Vaig trigar uns mesos a adaptar-me a la pròtesi, em vaig incorporar a la feina i vaig trobar parella. Però va començar una altra lluita: la maternitat.

-¿No podia quedar-se embarassada?

-No, pel càncer. Vaig tenir un primer avortament, i després, arran d'una grip molt forta, vaig perdre un nen en un part prematur als quatre mesos de gestació. Vaig tornar a tocar fons... Tothom em deia: «Estàs obsessionada, deixa-ho». Però jo no hi volia renunciar. Als tres mesos, el 2008, em vaig sotmetre de nou a l'in vitro i em vaig quedar embarassada de bessons. Vaig passar els nou mesos amb una por terrible, més que amb el càncer.

-Aquest cop tot va anar millor.

SEnDSí. Em van donar la invalidesa i em vaig poder dedicar als nadons. Els duia en la cadira de rodes, un a cada cama. I quan van ser més autònoms, vaig contactar a través de Facebook amb un discapacitat que feia piragua. Em va invitar al Canal Olímpic de Catalunya i ho vaig provar. Si no podia desplaçar-me amb les cames, ho faria amb els braços.

-¡Quins braços! Està anant molt lluny.

-Vaig començar el febrer del 2011 i en el primer campionat mundial de paracanoe vaig guanyar la plata. Després una altra. Em vaig moure i em va sortir un patrocinador, la farmacèutica Accord. Si no, no podria pagar els desplaçaments diaris de Cervelló, on visc, i Castelldefels, on m'entreno.

-Té opcions per competir a Rio.

-Estic dins de les vuit primeres del món. Això es reconeix com a esportista d'elit. Però Rio no és el meu objectiu. He après a pensar a curt termini. Les metes, d'una en una i disfrutant. La pròxima cita serà a Rússia. I si arribo a Rio, doncs fantàstic. Jo crec que tot és possible.

Notícies relacionades

El càncer de pell, disparat: els casos augmenten un 40% en quatre anys a Espanya

Catalunya prohibirà els mòbils també a l'ESO i retirarà tablets i pissarres digitals a Infantil

-Si vostè ho diu, no n'hi ha dubte.

-Una pèrdua no significa en absolut una derrota. A vegades la vida t'obliga a fer dos passos enrere per després fer un gran salt.