Gent corrent

Silvia Elvira: "Una pèrdua no significa en absolut una derrota"

Un obstinat tumor se li va emportar una cama. Però no hi ha qui la pari al canal olímpic. Ni a la vida.

«Una pèrdua no significa en absolut una derrota»_MEDIA_1

«Una pèrdua no significa en absolut una derrota»_MEDIA_1 / JOSEP GARCÍA

3
Es llegeix en minuts
Núria Navarro
Núria Navarro

Periodista

ver +

És probable que arribi als Jocs Paralímpics de Rio de Janeiro, el 2016, en la modalitat de paracanoe. Avui està entre les vuit millors palistes del món. Però, fins a arribar a esportista d'elit, Silvia Elvira (Barcelona, 1974) ha hagut de remar -i molt- per les furioses aigües de l'adversitat.

-Als 18 anys vaig tenir un accident de trànsit. En una radiografia de genoll em van trobar un tumor de 8 cm. Em va impactar, però vaig pensar: «Me'l trauran i ja està». El van treure, era un sarcoma i em van avisar que tornaria a sortir.

-I va tornar a sortir.

-En menys d'un any. Era més agressiu. A l'operar ja em van tocar músculs, tendons i artèries. Em van fer un empelt ossi. Ja no podria fer les llargues travessies de muntanya que tant m'agradaven... I el tumor va tornar i van tornar a operar. Però vaig acabar la carrera de Fisioteràpia, vaig trobar feina i, just quan m'anaven a fer fixa, va reaparèixer. Aquesta vegada em van treure l'artèria -em van fer un bypass-, la vena, el nervi ciàtic, part de la musculatura. Vaig acabar en una cadira de rodes.

-El pitjor dels escenaris.

-Em vaig quedar sense feina, sense autonomia i sense parella, perquè em va deixar després de vuit anys de relació. Ho vaig perdre absolutament tot. Amb els diners de l'atur vaig llogar un piset i m'hi vaig quedar, amb els meus dolors. Vaig sentir que es parava el temps. Vaig agafar totes les faldilles i les vaig tallar a trossets amb unes estisores. Un ritual de dol.

-¿Estava completament sola?

-Sí. Llavors va sortir una oposició per a una plaça de fisioteràpia adaptada per a discapacitats. Com que no podia pagar una acadèmia, vaig anar a la biblioteca i vaig anar estudiant manuals, per seccions. Vaig guanyar la plaça i vaig triar un ambulatori. I als 28 anys va tornar a sortir el sarcoma. Aquest cop no va quedar més remei que tallar la cama.

-¿Era l'única solució?

-¡La pèrdua de la cama va ser un alliberament! Va desaparèixer el dolor. Vaig trigar uns mesos a adaptar-me a la pròtesi, em vaig incorporar a la feina i vaig trobar parella. Però va començar una altra lluita: la maternitat.

-¿No podia quedar-se embarassada?

-No, pel càncer. Vaig tenir un primer avortament, i després, arran d'una grip molt forta, vaig perdre un nen en un part prematur als quatre mesos de gestació. Vaig tornar a tocar fons... Tothom em deia: «Estàs obsessionada, deixa-ho». Però jo no hi volia renunciar. Als tres mesos, el 2008, em vaig sotmetre de nou a l'in vitro i em vaig quedar embarassada de bessons. Vaig passar els nou mesos amb una por terrible, més que amb el càncer.

-Aquest cop tot va anar millor.

SEnDSí. Em van donar la invalidesa i em vaig poder dedicar als nadons. Els duia en la cadira de rodes, un a cada cama. I quan van ser més autònoms, vaig contactar a través de Facebook amb un discapacitat que feia piragua. Em va invitar al Canal Olímpic de Catalunya i ho vaig provar. Si no podia desplaçar-me amb les cames, ho faria amb els braços.

-¡Quins braços! Està anant molt lluny.

-Vaig començar el febrer del 2011 i en el primer campionat mundial de paracanoe vaig guanyar la plata. Després una altra. Em vaig moure i em va sortir un patrocinador, la farmacèutica Accord. Si no, no podria pagar els desplaçaments diaris de Cervelló, on visc, i Castelldefels, on m'entreno.

-Té opcions per competir a Rio.

-Estic dins de les vuit primeres del món. Això es reconeix com a esportista d'elit. Però Rio no és el meu objectiu. He après a pensar a curt termini. Les metes, d'una en una i disfrutant. La pròxima cita serà a Rússia. I si arribo a Rio, doncs fantàstic. Jo crec que tot és possible.

Notícies relacionades

-Si vostè ho diu, no n'hi ha dubte.

-Una pèrdua no significa en absolut una derrota. A vegades la vida t'obliga a fer dos passos enrere per després fer un gran salt.