Mireia Izard: "¡He fet molt bons amics a Twitter!"

El que ve ara és una història que pels ingredients -xarxes socials, treball col·laboratiu, talent, molta il·lusió i molt pocs diners- podria resumir l'esperit d'una època (aparentment grisa) en què l'objectiu vital ha deixat de ser la feina fixa, la hipoteca i el cotxe. Si aquesta entrevista fos un text teatral, començaria més o menys així:

Escena I. Finals d'agost del 2012. Barcelona. Jardins del Príncep de Girona. Una desena de joves d'entre 25 i 35 anys parlen al voltant d'una taula de xiringuito. S'han conegut a Twitter i és la primera vegada que es veuen cara a cara. Estan eufòrics. Volen muntar com sigui una obra de teatre.

[Un any i mig després...]

Escena II. Finals de gener del 2014. El mateix parc i el mateix xiringuito. Una jove d'aquell grup inicial, que treballa com a periodista cultural a les emissores de la Generalitat, explica què se sent al veure complert el somni d'estrenar la seva pròpia obra.

-Aquí, en aquest parc, va començar tot.

-Aquí va ser la primera reunió física, però tot va començar a les xarxes socials, amb una esbojarrada conversa a Twitter entre persones que utilitzen el hashtag #postfunció per comentar espectacles.

-¿Va sortir de vostè, el primer tuit?

-D'un noi que anava en tren. Devia estar avorrit i va escriure que s'hauria de fer una obra sobre un tren. Jo vaig dir que tenia un guió per a un curt que passava en un tren i una obra teatral sobre l'amistat. «Si algú s'anima…», vaig escriure per seguir el fil.

-I caram si es van animar.

-Ningú, i molt menys jo, pensava que això es pogués arribar a materialitzar, però la gent va començar a enviar tuits: «¡Vinga, fem-ho!», «¡jo m'ocupo de la il·luminació!», «¡jo de la web!», «¡jo podria dirigir!»... La majoria només ens coneixíem pel nickname [àlies dels usuaris de les xarxes socials], o sigui que vam decidir desvirtualitzar-nos i vam organitzar una cita a cegues.

SEnDÉs curiós que una obra que parla d'amistat es faci realitat gràcies a Twitter.

-És com una metàfora de com han evolucionat les relacions. Ens hem de treure del cap la idea que les xarxes socials aïllen, que són fredes i frívoles. ¡Jo he fet molt bons amics a Twitter!

-Un any després estrenaven Equilibristes a la Nau Ivanow i a partir de dimecres que ve estaran a l'Almeria Teatre.

-El grup inicial ha canviat molt, però la il·lusió del principi va ser el punt d'energia que va servir per arrencar. Sense la fe cega d'aquesta gent, mai m'hauria atrevit a proposar aquesta obra a ningú. La vaig escriure amb ajuda de la dramaturga Cristina Clemente i la vaig arxivar al meu ordinador. Fa anys que em dedico a informar sobre teatre i no em creia capaç d'estar al nivell.

-La por paralitza.

-En general tenim por (justificada segons la situació de cadascú) i ens conformem amb una vida més o menys còmoda que no ens acaba d'omplir. És com si caminéssim sobre una corda fluixa vigilant de no moure'ns, no fos cas que caiguéssim.

-En moments de bonança aquesta iniciativa probablement no hauria quallat.

-Ara tot és tan complicat que... ¿Per què no llançar-se a la piscina? Total, per quedar-nos com estem millor provem aquesta bogeria, que almenys ens farà feliços. Arriscar-se no sempre funciona, ¡però s'ha d'intentar! Està bé preguntar-se si el que fem en cada moment de la vida és autèntic, si som feliços, si ens atrevim a viure intensament o només a mitges, i això és el que planteja l'obra.

Notícies relacionades

De provador de platges a tastador de gelats: les ocupacions més singulars de la temporada d'estiu

Molts turistes confonen Mallorca amb França i creuen que l'alemany és l'idioma oficial, segons una enquesta de carrer a Palma

-¡Ai, quina por fer-se aquestes preguntes!

-Com diu la protagonista: «¿Què passaria si no tinguéssim por?».