Les guerres guanyades

Manu Leguineche va estar al Vietnam. Això dóna categoria, buquet. Pertany a una generació de periodistes que sortien corrents amb el que duien a sobre a explicar guerres llunyanes perquè no podien parlar gaire de la pròpia, de la dictadura. ¡El Vietnam! Això és ser un reporter de veritat, com Michael Herr, amb qui va compartir horrors i tràngols. A Herr

li van sortir els seus despatxos de guerra, un gran llibre, i a Manu li va sortir una carrera de gegant i un títol: el cap de la tribu.

Al segle XX hi ha quatre generacions de periodistes: els que van cobrir la segona guerra mundial (Robert Capa, Marta Gellhorn, tots dos a Normandia; Ernie Pyle, que va morir al Pacífic, i molts d'altres), els que van anar al Vietnam, els de la guerra del Líban i els dels Balcans. Ara, al segle XXI, creix la generació de Síria, una altra escola de narrar la barbàrie.

Escric en present perquè els bons mai són passat, només un punt i seguit. Manu va fer periodisme abans d'internet, dels telèfons satèl·lit, els mòbils i Twitter. Pertany a l'estirp dels que es podien perdre dies o setmanes sense que ningú s'alarmés perquè enviaven les cròniques per tèlex i perquè on hi ha lluita no hi ha bones comunicacions.

Juan Carlos Gumucio, un altre il·lustre que es va fer periodista enorme entre les ruïnes de Beirut, afirmava que un bon reporter sap dir a qui truca a l'altre costat de la línia telefònica: «No se sent res, estan bombardejant», i penjar. Tonteries, les justes.

Eren temps d'or, d'un periodisme aventurer, d'una gran invisibilitat. No per als bàndols armats, sinó per als caps a la rereguarda. Avui tots miren les webs, tots saben el que passa. Hem perdut intimitat, s'ha globalitzat el relat: els mateixos titulars, les mateixes fotos. Hem extraviat la sorpresa, allò extraordinari. Hi ha excepcions, és clar: queden reporters bojos i superiors decidits que els envien a llocs perillosos i llunyans. Hi ha esperança.

També hem guanyat amb les noves tecnologies. No hem de ser estúpidament romàntics. Ja no és necessari perdre hores per transmetre una crònica; ara tot és un clic i arriba el miracle. Ara que és més senzill deixem d'enviar reporters a les guerres, a les matances, perquè és car, perquè estem en crisi. És una ironia, una broma.

El novembre del 2001 vaig viatjar pel nord de l'Afganistan amb Gervasio Sánchez i Alfonso Rojo. Era la vigília de l'atac dels EUA. Vam comprar unes síndries en una parada cap a Faizabad. Ens havíem d'alimentar, refrescar-nos la boca i treure'ns la pols. Quedaven dies de viatge, travessar la vall del Panchir, pujar muntanyes fins a arribar a les portes del Kabul dels talibans. Va sobrar mitja síndria que vam regalar a uns hazares que ens miraven inexpressius. Abans de menjar-se la síndria es van llançar a devorar les restes que havíem deixat a la pell. Em va impressionar aquella gana. Una escena semblant surt a El camino más corto (Argos Vergara), de Leguineche, publicat el 1978, ¡23 anys abans!

Aquest és el ritme del temps a l'Afganistan: res es mou, tot és imperceptible, insondable. Perdem les guerres perquè mai en comprenem l'essència.

Periodistes com Manu viatgen a llocs incòmodes i perillosos per situar els fets, la confusió del que passa, les veus o els crits de persones, dins d'un context. Leguineche va morir ahir als 72 anys, un dia abans que Rsyzard Kapuscinski, que va morir un 23 de gener del 2007. Són representants del periodisme pausat, de detalls, del context.

El gran relat

Notícies relacionades

Un jutge concedeix un permís parental amb una norma europea

Luis José Rodríguez Muñiz: "No podem continuar ensenyant matemàtiques com el 1940"

Un altre gran professional en l'art de la narració és Enrique Meneses, mort el 2013. Era capaç d'estar hores parlant sense avorrir. És el gran relat, el gènere majúscul que hem expulsat de la majoria de diaris i televisions. Sense aquest relat alambinat, ric i profund, ¿com sobreviurem com a professió?

A Manu li van donar dues vegades el Cirilo Rodríguez, un premi de prestigi que es decideix a Segòvia. També n'hi van donar molts altres. El primer Cirilo va ser fa més de 29 anys, una prova que el reconeixement a l'excepcionalitat del seu treball ve d'antic, i un d'honorari en el 25è aniversari. En el discurs d'agraïment, assegut en una cadira de rodes, va dir una frase que mereix escriure's a la carcassa de l'ordinador de cada periodista, dels vells i dels joves amb pressa que aspiren a ser-ho: «Sóc la prova que totes les guerres es perden». Doncs no era veritat, estimat Manu, la teva l'has guanyat i per golejada. Gràcies, mestre. Agur, company.