Santiago Corella, 'El Nani', cas obert

El cognom Corella pesava tant que ja fa 17 anys, quan la tristesa i la mala vida es van endur per sempre la seva parella, Soledad Montero, els fills del Nani, Eva i Rubén, van fer un punt i a part, i van començar una nova vida. ¿Potser s'avergonyeixen ara del seu pare? «¡No digui això ni de broma! Sóc Corella Montero amb orgull. Però hi va haver un moment que la seva absència es va fer tan dura i pesada, que era insuportable tirar endavant. Des que va morir la meva mare vaig deixar de ser el fill del Nani per ser només Rubén».

Als seus 36 anys, Rubén és la fotocòpia del seu pare, i Eva, tres anys més gran que el germà, és la mateixa morenassa guapa que al seu dia va ser la seva mare. En els seus perfils de Facebook, els dos germans han ocultat els seus cognoms però els ulls vius blaus del Nani els delaten. Aquest dimarts es compleixen 30 anys de l'assassinat de Santiago Corella Ruiz, el primer desaparegut de la democràcia el cadàver del qual segueix en parador desconegut. «M'alegra que algú encara recordi el meu pare. Fixi's, ni me'n recordava que es complien 30 anys. Com passa el temps...», explica Rubén al telèfon. Segueix vivint al barri madrileny de San Blas i treballant de carnisser al mateix supermercat dels últims anys. Rubén i Eva han aconseguit que només els coneguts els identifiquin ja com els fills del Nani.

Han passat 30 anys i encara és un misteri en quin lloc tres policies nacionals -dos inspectors i un comissari- van amagar el cadàver d'aquest jove atracador sense delictes de sang, a qui el 12 de novembre de 1983 van matar d'una pallissa a les dependències de l'antiga Direcció General de Seguretat (DGS) de Madrid, a la Puerta del Sol.

Rubén ha perdut l'esperança. «La meva mare -explica- va morir amb la pena de no haver portat flors a la tomba del seu marit, i nosaltres no podrem enterrar el meu pare. Cap ha parlat fins ara i s'enduran el secret a les seves tombes».

Els anys feliços

Nascut a Auñón (Guadalajara) el 1954, el tercer de set germans, Santiago Corella va començar a treballar a Madrid als 10 anys venent patates. Va ser polidor en un taller de joieria i soldador en una empresa de construccions. L'empresa va tancar i amb la seva dona, Soledad, van obrir un pub al barri de Canillejas. Van ser els seus anys més feliços. Somiava viatjar. Li van tancar el local per sorollós i necessitava 300.000 pessetes per reobrir-lo. Va cometre el seu primer atracament en solitari, en un supermercat del barri de La Concepción. Algú es va xivar i l'inspector Victoriano Gutiérrez Lobo l'esperava a la porta. El Nani va intentar fugir en el seu Seat 127, però va ser tirotejat, va perdre el control del volant i va atropellar Gutiérrez, que va resultar ferit de gravetat en una cama. Tres anys després, el 12 de novembre, Corella i l'inspector Gutiérrez es van tornar a trobar.

Aquell 12 de novembre de fa 30 anys, el Nani dormia en un sofà-llit a casa de les seves germanes al carrer d'Acentejo, a San Blas. Feia dos mesos que havia sortit de la presó després que el seu gran amic Ángel Manzano, a qui va conèixer a la presó de Carabanchel, pagués part de la fiança. Estava tranquil i esperava que un altre amic obrís un bar per donar-li feina.

Cap a la una del migdia, cinc policies del Grup III de la Brigada Provincial de la Policia Judicial de Madrid van entrar a la casa i se'l van endur a punta de pistola. Santiago Corella tenia 29 anys. No va poder oposar resistència. Estava mig adormit. La seva dona va prometre als policies que s'acostaria a l'edifici de la Puerta del Sol quan trobés algú amb qui deixar el nebot. Els dos fills de la parella, Eva i Rubén, ja vivien amb la seva àvia.

Consuelo, Lourdes i Inmaculada, tres de les quatre germanes del Nani, i la seva dona van ser arrestades hores després, juntament amb el delinqüent Ángel Manzano. Els van acusar de l'assassinat del joier Pablo Perea Ballesteros, a qui uns atracadors havien matat d'un tret tot just dues setmanes abans en el transcurs d'un assalt a la seva joieria Payber del carrer de Tribulete, al costat de la plaça de Lavapiés de Madrid.

El llavors ministre de l'Interior, el socialista José Barrionuevo, va autoritzar personalment que als dos atracadors i a Soledad se'ls incomuniqués i se'ls apliqués la llei antiterrorista. La instrucció del sumari que anys després va jutjar i va condemnar els tres policies que el van assassinar va descriure que en la seva estada a la DGS el Nani va ser salvatgement torturat. Molts aquell dia van sentir els seus crits desesperats mentre era agredit i un policia li cridava i li repetia una vegada i una altra: «Nani, canta. ¿On és l'or?». Els crits no se'n van anar mai de la memòria de Consuelo Corella, detinguda en un despatx contigu, i que plorava per no sentir els laments del seu germà, mentre suplicava que no li peguessin més. Recorda que se li va acostar un policia i li va dir: «¿Però a qui, a qui? ¿Tu veus que estiguem pegant a algú? Et donaré una hòstia perquè et passi l'histerisme».

Ajust amb «un xivato»

El periodista José Antonio Pérez, subdirector d'El Correo Gallego, també va sentir els crits del Nani. 30 anys després els recorda com aquell dia que va visitar per primera vegada la brigada d'atracaments. Pérez tenia 27 anys, estava estudiant Sociologia i treballava a l'agència de detectius d'un familiar. «Un amic havia de visitar un inspector a Sol i vaig voler acompanyar-lo». A la primera planta, un llarg passadís fosc i lúgubre donava entrada als despatxos dels diferents grups de la policia judicial. «Uns laments que feien esgarrifar ho omplien tot», recorda el periodista. Llavors va preguntar a l’inspector. «Res, uns companys que estan passant comptes amb un xivato», li va dir. Mesos després, el detectiu va explicar a un amic: «¿Recordes aquells crits a Sol? Eren del Nani».

Ángel Manzano va ser l’últim a veure Santiago Corella amb el poc temps que li quedava de vida. Després de ser detingut aquell mateix dia i de rebre uns quants cops de puny tot just arribar a la DGS, el van portar davant del seu amic. El Nani amb prou feines podia aixecar el cap. L’aguantaven tres policies. Eren les quatre de la tarda. A partir d’aquell moment, la pista del jove es va perdre per sempre. Manzano va rebre una pallissa tan forta que, com ell mateix va explicar després a Interviú: «Estava disposat a menjar-me la mort de Manolete». Aquells policies només volien saber on eren els 40 quilos d’or que Ezequiel Gutiérrez Echevarría, cap d’una banda d’atracadors en què va estar el Nani, havia enterrat al poble de Benafarces (Valladolid). Or que procedia de robatoris i que, amb l’ajuda del joier santanderí i confident de la policia Federico Venero, havien fos en lingots.

A Soledad Montero li van donar puntades, cops i van amenaçar de violar-la. Va ser conduïda a la presó de Yeserías. A comissaria, un testimoni la va assenyalar com la dona morena que va participar en l’atracament de la joieria de Tribulete. La van col·locar en una roda de reconeixement amb les seves cunyades, les tres germanes rosses i d’ulls blaus del Nani.

Les pàgines de successos de l’època van explicar que la policia havia detingut els assassins del joier, però que Santiago Corella, el líder de la banda i qui va prémer el gallet, s’havia escapat. Davant la insistència d’alguns periodistes, un portaveu de la policia va declarar: «També els d’ETA desapareixen i a ningú li sembla estrany.

Policies «fatigats»

Els policies van escriure en l’atestat que cap a la una de la matinada van traslladar el Naniemmanillat a un descampat de Vicálvaro on amagava la pistola calibre 7,65 i l’escopeta de canons retallats utilitzades en l’atracament a la joieria. Allà hi havia el comissari en cap del grup d’atracaments, Francisco Javier Fernández Álvarez; el cap del grup III d’atracaments a joieries, l’inspector Victoriano Gutiérrez Lobo, i el també inspector Francisco Aguilar González.

En una distracció dels tres policies, a prop del carrer del Butrón, el Nani en va empènyer un i va fugir. Ni els nou graus que hi havia aquella matinada a Madrid, ni les tortures a què havia estat sotmès a comissaria van frenar el jove. Cap dels policies va córrer darrere d’ell. Van dir que estaven «fatigats» pel dur interrogatori.

Dos mesos després, policies de la comissaria del barri de La Estrella van detenir Manuel Pulido i Luisa Pérez com a autors de l’atracament i homicidi de la joieria del carrer de Tribulete. Anys després van ser absolts. Soledad Montero va sortir de la presó i va denunciar la desaparició del seu marit. El llavors titular del jutjat número 11 de Madrid, Andrés Martínez Arrieta, va dirigir una de les investigacions més complexes i difícils de la Transició, en què va aconseguir desemmascarar una perillosa màfia policial. Després de set mesos superant traves, va acabar el sumari. A partir del foli 1.358, en un informe de 12 pàgines, el magistrat assegura que «el detingut va morir a comissaria». I afegeix: «Resulta estrany que un detingut, feble per les lesions que patia i addicte als estupefaents, s’escapi de tres funcionaris de policia en un terreny pla».

No seria fàcil aconseguir justícia. El 16 d’abril de 1985 la sala quarta de l’Audiència Provincial de Madrid va arxivar el cas. Quan semblava que la desaparició del Nani quedaria impune, el desembre d’aquell mateix any el joier i confident Federico Venero va denunciar l’existència d’una màfia policial que manipulava atracaments amb delinqüents, que es quedava amb part dels botins i que era capaç d’assassinar els atracadors quan els molestaven. Ho sabia perquè havia col·laborat amb ells. El penedit va assegurar que el Nani va morir a comissaria i que després va ser enterrat en calç viva en un descampat de Vicálvaro.

El judici per la desaparició del Nani no va començar fins a l’abril del 1988. Abans, Soledad va explicar a Interviú com havia començat a treballar embotida en una malla en un bar de topless per tirar endavant els seus fills. En aquella època, la policia va deixar anar tota mena d’informacions falses, com fer creure que va fugir a França i que havia estat assassinat en una venjança.

Durant el judici contra el comissari i els dos inspectors implicats en la desaparició, la Guàrdia Civil va buscar el cadàver del Nani en tres pantans. Primer al de Guadalén, a Jaén. I després, als de Puente Nuevo i Guadanuño, a Còrdova, a prop de la finca de Campo Alto, a Obejo, propietat del besnét del comte de Romanones, l’aristòcrata Jaime Messía Figueroa.

El pantà de Guadalén

Notícies relacionades

Els metges volen examinar els nens i pares de la ‘casa dels horrors’

La xarxa de societats a Panamà de Pere Mir està en fase de liquidació

Durant el judici, un altre delinqüent, Luis Miguel Rodríguez Pue­yo, que havia estat citat com a testimoni de la defensa dels policies, va sorprendre assegurant que el seu amic Messía Figueroa li va confessar haver ajudat uns policies a desfer-se del cadàver del Nani. Va explicar que els tres policies van treure el cadàver de la DGS i el van carregar al Land Rover de Messía Figueroa. Aquest el va tirar després al pantà de Guadalén. Després de ser extradit des de Miami, on estava fugit, Messía Figueroa va quedar en llibertat sense càrrecs el 1996. La jutge María Tardón va arxivar l’acusació per falta de proves.

La sentència va arribar l’agost del 1988. El comissari Francisco Javier Fernández Álvarez i els inspectors Victoriano Gutiérrez Lobo i Francisco Aguilar González van ser condemnats a 29 anys pels delictes de falsedat, detenció il·legal, desaparició forçada, tortures i privació de drets cívics. Fa més de 10 anys que estan en llibertat.