Quan la glòria era un somni

Fixeu-vos en la fotografia de quatre periodistes extraordinaris: Alex Botines, Quim Regàs, Emilio Pérez de Rozas i Francesc Aguilar. La porta tapiada, el radiador, dos pòsters subjectats amb xinxetes, dues màquines d'escriure elèctriques, un telèfon i una agenda, un As Color i un especial de la Lliga alemanya. La captura de Jaume Mor, la tardor del 78, conté l'esperit agitador del periodisme que es vivia a la primera seu del diari, al número 7 del carrer de Llúria, a Barcelona. Eren d'Esports però podien tocar tots els instruments.

L'aposta per la informació d'Esports i Espectacles que va fer aquest diari va marcar una fita difícil de repetir-se. Per fortuna ha perdurat al llarg de les dècades. Els records són en blanc i negre. Els testimonis, a tot color. Aquell diari del 78 va restituir el prestigi als reporters d'aquelles dues àrees. Esports i Espectacles competien per obrir les portades com els de Política, Internacional i Coses de la Vida. Inimaginable en aquella època.

Com tot el que va fer Asensio, l'aposta per aquestes dues macroseccions es va fer a l'engròs. Esports no només era Barça, era tennis, atletisme, bàsquet, Jocs Olímpics. Espectacles englobava Cultura, Gent, Televisió. Un diari barceloní no va estar mai en tantes parts del món seguint notícies, personatges i fenòmens. Encara en vivim d'aquella estela traçada al mapa del periodisme. Trenta-cinc anys d'esdeveniments transmesos per periodistes d'aquest diari donen per a una enciclopèdia: Jocs Olímpics, Mundials, grans finals de futbol, concerts musicals, estrenes teatrals, fenòmens televisius, icones emergents. Dues mostres: la Recopa de Basilea (1979) i el retorn amb Josep Carreras de Seatle (1988) després d'un trasplantament de medul·la pioner. Tornem a la fotografia del carrer de Llúria, 7. El Paco, l'Emilio i el Quim no havien fet els 26 anys; l'Alex en tenia 31. Talent i joventut. Extraordinaris amb virtuts i defectes. Que lluny que queda el temps en què la glòria era un somni. Ho expliquen alguns dels seus protagonistes.

Margarita Riviére. Primera cap d'Espectacles. «Em va tocar elaborar la cosa més complicada de la meva carrera: les cartelleres de cine. Jo, que he passat del plom, de Gutenberg, als mòbils, no he oblidat aquella tasca. Durant els primers mesos, érem els periodistes els que picàvem els textos de la cartellera i després ja va passar a teclistes. Guardo molt bons records del meu equip, Teresa Rubio, Gabriel Jaraba, Julián Peyró, José Luis Guarner i Ramón de España. Teníem un avantatge: sabíem anglès. Bevíem de revistes estrangeres, com Variety, ¿Si preteníem fer un periodisme nou? Vam fer periodisme democràtic. A Espectacles vam apostar per la informació a través dels personatges, inspirats en la premsa nord-americana. Tinc un record molt especial d'Asensio, un home molt llest que creia que les dones teníem alguna cosa a dir-hi en el periodisme, i em va donar una columna diària. EL PERIÓDICO va marcar una època, sens dubte».

Álex Martínez-Roig. Cap de Canal Plus. A EL PERIÓDICO (1978-1982) «Els programes de Canal Plus Informe Robinson i Ilustres ignorantes són una herència del periodisme impulsat per l'equip d'Alex Botines. Al fil conductor sempre hi apareix l'Alex. Com quan a El País em van encarregar inventar el Tentaciones, EL PERIÓDICO era allà en tots els plantejaments. Igual que quan vam plantejar com informar dels Tours d'Induráin o en el moment cabdal que van ser els Jocs de Barcelona. D'EL PERIÓDICO vam aprendre a injectar emoció, imaginació a la nostra feina, a buscar el titular, a superar-nos. Els periodistes espanyols devem molt a Botines. I amb ell, a Regàs (l'estrateg, el que t'ensenyava a donar tres voltes als temes, a convertir un breu en dues pàgines o dues pàgines en un breu), a Pérez de Rozas (el nervi continu, generador de bon rotllo, de fer-ne de grosses, d'explicar les coses amb emoció i imaginació), a Aguilar (l'obsessió per la notícia, per anar més enllà). Treballar amb ells va ser la meva universitat. Als matins treballava com a productor a Ràdio Barcelona i a la tarda al diari. Em vaig doctorar el dissabte que em van deixar sol al capdavant de la secció».

I no va ser gens fàcil. Martínez-Roig recorda molt bé que el primer dia que Alex Botines el va reunir en un examen amb aquells cracs es van generar tan males vibracions amb aquell noi de 19 anys que ho sabia tot d'esports («devorava el Dicen que em comprava el meu pare») que van haver de tornar-se a veure les cares per desfer l'entrellat. «La timidesa em va fer excessivament altiu», admet avui.

Pérez de Rozas en dóna la seva versió: «El júnior va arribar i al cap de tres minuts ja ens estava dient què fèiem malament, què havíem de fer, opinava de tot, sabia de tot. Vam tornar a veure'ns i va acabar entre nosaltres. El nen va ser tan excel·lent que avui decideix, amb la seva tele, quins esports veiem tots i com».

Emilio Pérez de Rozas. A Esports del 1978 al 1982 i, des del 1992,  subdirector. «La primera època va ser del tot excitant. No només perquè un diari generalista apostava brutalment per la informació esportiva, sinó que ho feia amb la intenció de portar-la a la portada diàriament. Estar en mans de dos autèntics malalts per l'esport, Franco i Botines, significava ser una de les seccions més mimades. Tots preferíem ser presa de directors malalts, que d'algú que no sentís cap mena d'interès o passió per la nostra matèria. Perquè tenir algú al damunt que et mira, t'assessora, t'examina, et persegueix, et suggereix, et demana, significa que quan tu demanes, sol·licites o busques ajuda (lògicament pel que fa a mitjans, pressupost per a desplaçaments…) l'obtens sense problemes, sense dir ni piu.

En aquests 35 anys, una de les coses que més han canviat, respecte a l'estil o forma de treballar, és la manera que es vivia el barcelonisme. Abans, el contacte era obert, tant amb els jugadors com amb els directius, fet que et permetia posar-te sobre la pista d'alguna cosa. Això ara és absolutament impossible i tot es limita al mòbil. Si és que l'agafen, perquè miren la pantalla, veuen qui és i pengen. O no».

Santi Nolla. Redactor en cap del 1986 al 1991. Director d'El Mundo Deportivo. «La secció d'Esports d'EL PERIÓDICO sempre va tenir un punt. El que li donava l'alcohol dels diumenges a la nit a l'Arnau o la desenfrenada passió de fumadors compulsius liderats pel gran Vilaprinyó baixant rambla Catalunya imitant el crit pastor.

Un subdirector ens va enviar a fer un Dominical l'endemà que Severiano Ballesteros guanyés el Masters d'Augusta. Ens ho va dir un diumenge i dilluns viatjàvem cap a Madrid, on vam trobar Seve i li vam dir qui érem i que li volíem fer cortesament una entrevista. Ens va dir que no. Però teníem un Dominical obert. Ens en vam anar a Pedreña. A l'avió, Seve ens va dir clarament amb el dit que no. Vam arribar a Pedreña, ens vam situar al davant de casa seva unes quantes hores. I va sortir. I ens va dir que no. Amb Vilaprinyó vam decidir que faríem el Seve que no es coneixia. Vam donar veu als seus amics d'infància, als seus professors, als cambrers del Casino, als paios del bar, al seu professor de golf, al seu substitut a Pedreña, als caddies... i va sortir un reportatge molt millor.

Recordo que el primer dia que vaig treballar, el meu cap i no obstant amic Quim Regàs no em va dirigir la paraula fins a les set del vespre. Va treure un teletip arrugat de la paperera de vímet i durant mitja hora em va explicar la vida i miracles de Fast Spencer. Jo prenia apunts. Especialment motivat, li vaig dir: «Collonut, Quim, ¿on ho escric?». «Tens un breu», em va contestar. I al veure la meva cara de decepció es va passar mitja hora més explicant-me com n'era d'important un breu a EL PERIÓDICO. El vaig escriure gairebé amb por i aquella nit me'n vaig anar de matinada a la rotativa a veure com havia sortit, molt satisfet d'aquell breu, que en un diari encara calent em semblava una obra d'art. Esports sempre ha tingut un punt, perquè Botines i Regàs van fer de mestres i molts periodistes apassionats, entusiastes, descarats i insultantment joves es  van sentir orgullosos d'escriure un breu amb to de Pulitzer. Una secció que sempre ha preferit les emocions davant de tota la resta».

César López Rosell. Redactor en cap d'Esports (1981-1982), del Dominical «Ambició, dinamisme, passió per la feina en equip i una nova i fins i tot revolucionària forma de tractar el periodisme esportiu és el que em vaig trobar a l'aterrar a Esports, el juny del 1981. Va ser un temps d'apassionants experiències, la temporada en què  al Barça d'Udo Lattek se li va escapar una Lliga que tenia guanyada, encara que conquistés la Recopa contra l'Standard de Lieja, però va ser sobretot l'any del Mundial-82, una fita que va posar a prova la capacitat d'un equip molt ben entrenat per assumir reptes. El final del campionat va coincidir amb una espiral de canvis que van acabar amb Franco i bona part de la redacció a El País. Vaig rebre l'encàrrec de pilotar el Dominical. Durant quatre anys em vaig entestar a agilitzar els seus continguts, donant prioritat al reportatge i l'entrevista. El 1986 em vaig incorporar com a cap d'Espectacles, on vaig seguir durant 20 anys. Era una secció dominada per la idea de servei que es va ampliar a un tractament més extens dels continguts. La incorporació de Cultura va configurar una de les àrees més atractives del diari, fins a arribar a l'actual Icult. Són molts els redactors i col·laboradors que mereixen ser citats, però són per a mi inoblidables Jordi Saladrigas i Gonzalo Pérez de Olaguer, dolorosament desapareguts».

Teresa Cendrós, actual redactora en cap d'Icult. A Icult tenim una obsessió: elaborar una secció que atrapi el lector amb continguts interessants i un disseny atractiu. I la millor manera d'apassionar-lo per la cultura és oferir notícies, històries exclusives escrites amb carinyo, bones recomanacions, opinions de prestigioses firmes i descobrir tendències i joves talents. Vam ser els primers a detectar que un grup de nom Manel faria parlar molt. I ja ho veuen.  Prenem el pols de la cultura, no només donant veu als seus protagonistes –cantants, actors, directors, pintors, cuiners, escriptors o gestors– sinó també estant presents en les seves manifestacions. Seguim molt de prop actuacions i creacions cobrint, per exemple, els principals festivals, gales i mostres –d'aquí i de fora, siguin de cine, música, artístics, literaris…, des de la cerimònia dels Oscars o els Nobel a la Biennal de Venècia, passant pel Primavera Sound, el Sónar o el Festival de Sitges– i assistint als concerts, els de grans estrelles i els de nous valors».

Jaume Pujol-Galceran. Redactor en cap des del 1988. «La dècada dels 90 són els millors anys de la secció. Els Jocs ens van fer créixer i donar el millor. El Barça sempre ha estat al davant, però sempre ens ens hem distingit per l'aposta poliesportiva. Ens ho va inculcar l'equip fundacional del diari. I hem tingut la sort de ser testimonis de l'explosió dels nostres esportistes. Han passat molts anys i mantenim vives les bases que van disposar els pioners: varietat jeràrquica en el tractament de la informació, capgirar les històries, subdividir els temes, apostar per les històries. El primer un per un d'un partit de futbol es va parir aquí. Després ens va seguir tothom».

Edwin Winkels. A Esports (del 1991 al 2000). «Coneixia EL PERIÓDICO dels meus estius a Calafell. El seu estil em recordava un diari esquerrà que hi havia a Utrecht, la meva ciutat. El febrer del 1988 es va publicar a Holanda una informació sobre inversions immobiliàries que retindrien Cruyff quan s'especulava amb el seu aterratge a Barcelona. No ho vaig dubtar, vaig buscar el telèfon del diari i vaig preguntar per Francesc Aguilar, que era el nom que recordava firmant les notícies del Barça. Així vaig entrar a formar part de l'amplíssima xarxa de corresponsals d'Esports. Encara conservo el retall d'aquella mitja columna. El 1991 vaig entrar en plantilla. Vaig poder disfrutar dels Jocs gairebé sense trepitjar la redacció, dels Tours d'Induráin i moltíssimes aventures més. A Sydney 2000 em vaig alliberar d'Esports i vaig tocar molts altres temes».

David Torras. A Esports des del 1990. Coordinador de l'àrea des del 2006. «Vaig canviar la secció d'Esports de TV-3 per la d'EL PERIÓDICO perquè tenia clar que aquest era el paradigma del periodisme esportiu que a mi m'agradava. ¿Quina és la millor època que he viscut? La del dream team. Els anys 90 el periodisme era més directe. El fruit de la meva feina es veia reflectit al diari. No hi havia els filtres d'ara. Avui no aconseguiries ser amic de Song perquè és inabastable. En l'època de Cruyff i Núñez tenies els protagonistes cara a cara cada dia. Els millors amics de l'esport que conservo són d'aquella etapa.

Notícies relacionades

Les famílies catalanes estalvien prop de 1.000 euros l'any amb les compres a ALDI

La meitat de joves de la zona zero de la dana van necessitar ajuda psicològica

A la redacció d'un diari, Esports és una espècie d'illa. Paradisíaca o deserta. Hi ha moltes hores en què estem sols. És la secció on l'ofici és més una forma de vida que de feina. La dedicació és exagerada: matí, tarda, nit, els caps de setmana... Tens les pàgines en blanc durant hores i, després, en només dues hores has d'omplir 10, 14 pàgines, i les omples.

Avui, el periodisme esportiu és més d'anàlisi, més de tipus interpretatiu, t'exigeix més. A penes hi ha exclusives. El que et diferencia és la visió pròpia del que ha passat. Les televisions i les ràdios ho ofereixen tot sobre un partit. Tu has de donar més, hi ha un esforç molt gran. A les dotze de la nit vius una doble pressió: la del teclat i la del rellotge».