Víctima de sida sense tenir-ne

«No m'han demanat perdó», es  queixa amargament Juan Carlos Soriano, de 44 anys, un  guàrdia urbà de Barcelona que durant quatre anys va viure amb el convenciment que tenia el virus de la sida quan, en realitat, no era així. El maig del 2002 va anar a l'Hospital del Mar de Barcelona a causa d'una psoriasi. Li van fer anàlisis i els metges li van comunicar que estava infectat. No entenia com s'havia pogut produir el contagi. «Va ser difícil dir-l'hi a la que llavors era la meva parella». El món se li va ensorrar. Va caure en la depressió. Quatre anys després i al no desenvolupar cap símptoma i trobar-se bé va anar a l'Hospital Clínic, on li van dir que estava sa, que no hi havia ni rastre del virus maligne. Un error en el diagnòstic li havia arruïnat la vida.

«Vaig perdre la meva família», recorda Soriano al despatx de la seva advocada, Matilde Barrabés Ramírez, adscrita als serveis jurídics de l'associació El Defensor del Pacient. Un jutjat contenciós administratiu de Barcelona ha condemnat ara l'Institut Municipal d'Assistència Sanitària (IMAS) -l'organisme ja desaparegut que administrava l'Hospital del Mar- a indemnitzar-lo amb 44.954 euros més una quantitat similar pels interessos.  La primera part ja ha estat pagada per una asseguradora.

Data impossible d'oblidar

La sentència, que no ha estat recorreguda i és ferma, no recull els danys morals ni les pèrdues econòmiques que Soriano ha patit durant el seu calvari. Ell reclamava 250.000 euros i el jutge només li ha concedit la indemnització pels 918 dies que va estar de baixa a causa de la depressió en què va caure, entre altres motius pels tres anys d'esperança de vida que li van diagnosticar els metges. «No vaig dubtar de les seves paraules i vaig començar a preparar-me per aguantar la malaltia», assegura l'agent, que en l'actualitat continua de baixa laboral i està tramitant la incapacitat total.

Soriano recorda amb precisió la seva tragèdia des del dia en què va anar a l'Hospital del Mar i li van diagnosticar psoriasi. Llavors es va decidir subministrar-li el tractament i fer-li una sèrie de  proves, entre elles la del virus de la sida. Al cap li ha quedat gravada una data: 23 de maig del 2002. Aquell va ser el dia que els metges li van comunicar que estava infectat. Al cap de pocs dies i després de la primera visita a la secció d'infeccions de l'hospital va obtenir la baixa laboral. Es va sotmetre a seguiments, però mai li van aplicar cap tractament específic contra la sida perquè la càrrega viral era inferior al llindar establert.

Al cap de dos anys va sucumbir a la desesperança i va deixar d'anar a l'hospital. Estava convençut que es moriria. La depressió li va guanyar la partida i la seva vida es va convertir en un infern. La seva parella el va deixar i, a l'estar de baixa, el seu sou va disminuir fins a no poder fer front a la hipoteca que tenia pendent. «Fa vuit anys que dormo en una habitació. No he tingut cap suport de l'Administració», afirma.

Soriano admet que durant els quatre anys que va pensar que tenia el virus de la sida tenia por de les conseqüències que aquesta malaltia podia tenir en la seva vida social i laboral. Aquesta situació el va obligar a sol·licitar ajuda, fins i tot a una associació de pacients afectats per  la malaltia, i a sotmetre's a un tractament psiquiàtric amb un quadro de trastorn adaptatiu amb ansietat. El torturava no saber com s'havia contagiat. Era conscient que per la seva professió de guàrdia urbà corria certs riscos, però no recordava quin incident va poder originar la infecció.

Una vida per refer

L'11 de maig del 2006 va anar a l'Hospital Clínic, per proximitat al seu domicili, per seguir amb els controls. Els protocols d'aquest centre obliguen a practicar la prova del VIH als nous pacients, fet que va permetre descobrir després de quatre anys que no era seropositiu. El 8 de juny, va rebre la confirmació del resultat. I en aquell moment va començar una altra forma de dolor. Feia miques el diagnòstic que limitava la seva esperança de vida. Però prenia consciència que un error mèdic li havia destrossat la vida. Començava la seva llarga pugna. Primer davant l'Administració, que va rebutjar qualsevol responsabilitat. Després, davant la justícia, que, al final, li ha donat la raó. Encara que parcialment.

Soriano assegura que ara té «il·lusió i família» en les quals recolzar-se per refer la seva vida, però admet que arran de l'experiència que ha viscut ja no es fia «de ningú». Lamenta que l'Administració no li hagi demanat disculpes pel fals positiu i que no hagi rebut cap mena de suport social ni psicològic de les institucions. «Puc entendre un error, però ningú s'ha posat en contacte amb mi en tot aquest temps», afirma.

El seu objectiu ara és obtenir la invalidesa per la depressió crònica que pateix. La situació l'ha marcat tant que es veu incapaç de tornar a exercir la seva feina patrullant per Ciutat Vella. Ara només vol, necessita, «descansar». Però Soriano és molt conscient que cap repòs, per prolongat o merescut que sigui, podrà reparar tot el mal que li han fet ni tampoc tornar-li  la seva vida anterior.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

Vegeu el vídeo d'aquesta notícia amb el mòbil

o a e-periodico.cat