Carme Sansa: «Potser m'operaria el cervell per ser més intel·ligent. Però, ¿les arrugues?»

A vegades t'adones que et fas gran perquè algú et cedeix el seient al metro. A mi em va passar no fa gaire. Per primer cop. I vaig pensar: «És clar, he deixat de tenyir-me». Jo sé quants anys tinc. Però no em sento d'aquesta edat. Penso en el futur menys que abans i visc més al dia, però em trobo molt bé i tinc molta energia i ganes de seguir treballant. Ara estic en la prova pilot d'una sèrie i intento portar a Madrid un monòleg. La meva professió m'apassiona i m'ha quedat una pensió... ¡50 anys treballant i resulta que moltes empreses no van pagar la meva Seguretat Social! A més, tampoc vull tirar la tovallola. Això que tant se sent: «Ara els toca lluitar als joves». Jo crec que has d'estar, fins i tot en segon pla, fins que no pots més. Ara penso molt en les guerres i recordo Maria Aurèlia Capmany. «No desapareixeran mai -deia-. Als homes les armes els agraden físicament: tenir-les, disparar-les».

Amb l'edat, diuen, et tornes invisible. Jo això no ho he viscut: al ser actriu la meva cara deu sonar. El que sí que em critiquen molt és que m'hagi deixat de tenyir. Els tints espatllen els cabells i un dia vaig dir «prou». Tinc arrugues i ara també cabells blancs. I menys pit i més cul. El normal, ¿no? He entès que em faig gran. El que no comprenc és per què hi ha tan poques, poquíssimes, actrius que no s'hagin fet alguna cosa. I actors també, ¿eh? Geraldine Chaplin diu que els papers d'àvia els fa ella perquè té una cara normal. A vegades veig algú més jove que jo, amb aquelles cares estirades que ni les reconeixes, i penso que s'han desgraciat. Jo potser m'operaria el cervell per ser més intel·ligent. Però, ¿les arrugues? Faré el que sigui per estar bé, però no per tenir menys arrugues. Encara que sigui actriu.

El que sí que em preocupaés que hi hagi pocs papers de dones. I a més edat, encara menys. És ter-rible. Els bons personatges gairebé sempre són homes. En aquest aspecte, ells no tenen edat. Nosaltres sí. Nosaltres tenim edat per a tot. Quan a vegades faig classes, al principi, percebo que alguns alumnes em miren com dient: «És gran i potser el que ens diu ja no compta». En un home l'edat és experiència. En nosaltres, unapega. I després hi ha els fills. Un dia, veient un company de la meva edat amb el seu nadó, vaig pensar: «Quina sort, has viatjat, has treballat i no has hagut d'escollir el moment». A mi m'hauria encantat tenir fills i no n'he tingut. Fer-ho sola no m'ho vaig plantejar. I ara per una cosa, ara per l'altra... Llavors era una mica o la feina o els fills. No em flagel·lo. Suposo que segurament ho vaig escollir així, però penso que m'he perdut una cosa importantíssima.

Complir anysté les seves coses bones. Distingeixes entre els accidents del dia a dia i les catàstrofes de debò i aprens a conviure amb els teus defectes. Jo sóc extremadament tímida. De jove, em resultava més fàcil estar a l'escenari que viure la vida normal. Em suaven moltíssim les mans: si me les premia podia omplir un got. Era una llosa i em vaig operar. Seré tímida sempre, però ara si tinc vergonya m'aguanto i ja està.

Notícies relacionades

Jordi Martínez Font: "El sentit de transcendència ajuda a afrontar millor la mort"

Colossal aposta ara per ‘ressuscitar’ el tigre de Tasmània

Últimament també em permeto moments de tranquil·litat. Al gener va morir la meva mare, amb 99 anys, una dona que va ser molt activa. En feia 15 que vivia amb mi i l'últim any va ser esgotador. Suposo que al no tenir una família que venia darrere em vaig bolcar en la d'abans. Va arribar un moment en què tot era o feina o ella. A estones havia de respirar profundament, sí, però també vaig aprendre a tenir paciència, a ser generosa. A vegades va bé pensar en una altra persona abans que en tu. I ho tornaria a fer, però vaig acabar cansada. I ara hi ha tardes que si no tinc res urgent i a la tele fan una pel·lícula interessant, puc estar dues hores sense moure'm del sofà, amb el gat a la falda.

Al morir la mare, ara el meu germà i jo som els vells de la família. Ens fem grans, va morint la gent que ens envolta i la mort continua sent un tabú. No en parlo ni amb la meva parella. Fa anys, amb unes amigues planejàvem anar-nos-en a viure juntes i repartir-nos les despeses. ¿Que necessitàvem una infermera? Doncs una infermera. Però de la mort no en vam parlar. En canvi, ser conscients que arriba ens faria viure millor. Quan la mare, al final, comentava segons què, jo li deia: «Mare, això no s'escull». L'hi deia i no ho pensava, perquè jo crec que, si arriba el moment en què no em puc fer valer, prefereixo acabar i fora. Un company meu ho va fer. Ho sabem bé. Va escollir i jo ho entenc perfectament.