El nou pop català es llança a la conquista del mercat espanyol

Tenim un grup com The Tyets, que ha freqüentat els escenaris madrilenys (com el teatre Eslava, 1.200 localitats) i ha reunit públics en què es barregen catalanoparlants residents a la capital i autòctons. El seu Coti x coti es va introduir en les playlists de Spotify Éxitos España i Pop con Ñ, que "són les més importants a què pots aspirar", apunta Meri Lane, la seva mànager, cofundadora de Luup Records. "Cantant íntegrament en català hi continua havent una barrera, però en els artistes més joves hi ha un canvi de mentalitat. Els ve de gust llançar-se i sortir, tenen aquesta ambició. Hi ha estratègies per trencar la barrera, com els duets bilingües". Com Un petonet, de The Tyets amb Juan Magán.

I alguns hi troben recompensa. "Tinc la sensació que a Madrid el català està fins i tot de moda", observa Meri Lane. "I no veig cap clau política. És qüestió de connectar o no. Notes que el públic està més obert. Des d’allà es veu que a Catalunya estan passant coses. Abans no hi havia una artista catalana com la Julieta, per exemple, amb aquesta imatge de diva pop". La confluència d’estètiques musicals hi ajuda: en altres temps, la música de revetlla a l’estil Txarango era un fenomen molt autòcton, com fan notar Xavier Coca, de The Tyets. "Ara estem fent el mateix que es fa a escala internacional", explica. "D’aquesta manera, és més probable que la gent et descobreixi".

Un ‘hit’ a Granada

La mallorquina Maria Hein, també catalanocantant integral, advoca igualment per fer les Espanyes i comparteix aquest esperit d’obrir mercat. "100%. He sigut a Callao, en una aposta per mi que ha fet Amazon. He cantat a Gijón, Burgos i Bilbao, i espero fer el meu primer concert a Madrid a la tardor", anuncia. Seguirà així els passos d’Oques Grasses, Figa Flawas, Mushkaa, Maria Jaume... "Entenc que hi hagi gent que pensi que és impossible, però veig a Madrid gent jove que diu ‘jo escolto música en català’, sentint-se diferents així", afegeix Maria Hein. "Jo també escolto Angèle, en francès, per exemple, i no sé gaire bé què està cantant".

A Catalunya s’ha renovat el panorama del pop en els dos últims anys, si bé els nous artistes d’èxit s’adonen aviat que, per molt que surtin en el TN de TV3 i això els doni una aura de celebritats, hi ha unes limitacions en el mercat catalanoparlant, del qual és possible viure només si triomfes d’una manera aparatosa. I, tot i així, conformant-te amb repetir ciutats i festivals any rere any. "És el més normal del món voler obrir-te més enllà d’aquest circuit, i si una proposta en català funciona aquí, també pot fer-ho allà. Potser no amb la mateixa intensitat, però de públic n’hi ha", observa Gerardo Sanz, mànager amb experiència en l’assumpte, que va conduir en el seu dia Manel i Antònia Font, grups que, excepcionalment, van cultivar un públic a tot l’estat. "Amb Manel, vam començar a Madrid amb clubs petits, com el Nasti, i després vam passar a omplir sales grans com La Riviera i diversos teatres. Vam anar a Saragossa moltes vegades, i a Gijón, Burgos, Sevilla, Canàries... A Granada, Al mar! va ser un hit als bars d’ambient indie".

La qüestió de fons és que el circuit català dona aliment als artistes, amb notable pes dels diners públics (equipaments municipals, festes majors), establint sovint uns caixets irreproduïbles. Per això, per a les figures d’èxit, assentar-se en aquesta escena i deixar-se d’aventures ha sigut una opció recurrent. Sortir implica encaixar no només les despeses del trasllat sinó també oferir concerts sense aquest coixí públic i assumint riscos. Com remarca Gerardo Sanz, "toca invertir i apostar per això".

És el cas de Búhos, que fa una dècada que eixamplen contorns: primer van incorporar escenaris valencians i balears, després els bascos i gallecs, on ja són assidus. "I ara omplim cada any una sala per a 500 persones a Saragossa, i ens truquen de Burgos i altres llocs", explica el cantant d’aquest grup de Calafell. El cap de setmana passat, Búhos va actuar a l’escenari principal (per cinquena vegada) del multitudinari festival Viña Rock, a Villarobledo (Albacete), on aquells dies es van estrenar també The Tyets i el grup valencià La Fúmiga.

Les xarxes serveixen per omplir buits mediàtics i arribar al públic amb una precisió abans impracticable. Guillem Solé ho aclareix. "Paguem anuncis a Facebook i Instagram segmentats per a la gent a qui li agrada el pop i el rock, perquè els aparegui a ells. I com que ara hi ha tanta música d’estil reggaeton sense instrumentistes, amb autotune, quan veuen una banda amb músics, trajectòria i cançons que són himnes en una part del món, responen". Trobar el teu perfil de públic "és més fàcil que fa 10 anys, perquè si una cançó agrada, l’algoritme la pot desplaçar a una llista i la gent la pot descobrir".

Públics que es mouen

Notícies relacionades

Sebastião Salgado, l’ull que tot ho va veure

Barcelona recupera el seu projecte per a l’impuls de la moda

Búhos han compartit cançons i escenaris amb ETS (En Tol Sarmiento), el grup basc que, cantant en eusquera, l’any que ve assaltarà el Movistar Arena i el Palau Sant Jordi amb públic, sobretot, desplaçat des de la seva comunitat d’origen. Una jugada semblant a la de Joan Dausà, que l’any passat va omplir Vistalegre (Madrid) amb 10.000 fans catalans. Totes dues van en la línia de remoure el debat sobre les llengües en l’imaginari cultural espanyol.

Les noves onades són les més propenses a trencar prejudicis, però un veterà com Sidonie llançarà a la tardor, després de vint-i-tants anys de carrera, Catalan graffiti, el seu primer disc en la llengua materna del seu cantant i compositor, Marc Ros. I el traurà el segell madrileny de moda, Sonido Muchacho. "¡Publicar el nostre àlbum en català els posa catxondos a sac!", riu. Ells juguen amb avantatge. "Hem donat moltes voltes per tot Espanya, però a veure què passa ara. Fer això hauria de ser més natural". Per a Judit Neddermann, que va gravar la bilingüe Este segundo amb Alejandro Sanz, accedir al mercat espanyol "és una cosa que es pot intentar", i cita el fenomen de Tanxugueiras com a mostra d’"èxit en una llengua cooficial sense generar soroll". Es tracta, en fi, de "picar pedra, a poc a poc", observa Maria Hein. "I que, així com aquí ens arriba tota la música d’allà, també allà els arribi tot el que fem aquí".