Jordi Martínez Font: "El sentit de transcendència ajuda a afrontar millor la mort"

Si la vida és un viatge, el seu final hauria de ser coherent amb els valors que han marcat les etapes anteriors. També a nivell espiritual. Jordi Martínez Font, infermer especialitzat en cures pal·liatives a UIC Cuides Barcelona, col·labora amb la Fundació La Caixa per formar sanitaris perquè puguin acompanyar els pacients en aquesta última fase vital segons les seves pròpies conviccions i creences.

La nostra societat viu d’esquena a la mort. ¿Estem preparats quan ens toca de prop?

Des del punt de vista legal han proliferat els documents de voluntats anticipades. I en l’àmbit clínic hi ha una planificació anticipada per avançar-nos als esdeveniments, sobretot amb malalts crònics o greus. I saber així quines són les preferències del pacient en tot el procés. Actualment hi ha més sensibilitat teòrica, tot i que encara queda molt a fer a nivell pràctic.

¿També a l’hora de tractar el pacient segons les seves creences?

Existeixen estudis que mostren que les persones amb certa obertura a la transcendència, ja sigui a través de la religió, l’art o el llegat que deixen, tenen més tolerància a la realitat del final de la vida. Això no significa que no passin per un dol o que no sentin dolor, però sí que tenen més eines per afrontar-ho amb resiliència. I una de les coses que plantegem en la formació amb la Fundació La Caixa és precisament obrir aquesta porta: integrar l’espiritualitat en les cures pal·liatives.

Les religions ofereixen el consol de la vida eterna. ¿Continua funcionant en ple segle XXI?

Malgrat que la societat està cada vegada més allunyada de la religió, la mort ens continua connectant amb les grans preguntes de la humanitat: ¿qui som?, ¿per què vivim?, ¿per què morim? I és aquí on la religió, o bé l’espiritualitat, poden jugar un paper clau, siguis creient o no ho siguis. D’altra banda, de vegades les religions també provoquen uns enfocaments disfuncionals, com que el dolor i el patiment són una cosa positiva, i no hauria de ser així.

¿L’espiritualitat pot ser un recurs professional per acompanyar millor el pacient?

Totalment, per això existeixen guies sobre prioritats religioses. Tot i que hi continua havent massa desconeixement en els hospitals sobre qüestions bàsiques, fins i tot del cristianisme, com què és un sagrari o l’extremunció. No importa si el professional és creient o no, però serveix per acompanyar millor els pacients i les seves famílies. Podem ser més sensibles.

Cada cop convivim amb més religions i amb diferents rituals.

Sí, i per això és necessari que com a professionals sanitaris ampliem els nostres coneixements. Hi ha famílies musulmanes que no volen que un home toqui el cos d’una dona difunta, o viceversa. Si a nivell tècnic i logístic és possible respectar-ho, és bo que ho fem. Un altre exemple que pot generar una situació estranya: en la fe bahai hi ha el ritual d’untar el cadàver amb mantega. Imagina’t la situació si el sanitari no sap què està passant...

Notícies relacionades

Colossal aposta ara per ‘ressuscitar’ el tigre de Tasmània

Catalunya incorporarà 60 jutges més en els pròxims tres anys

De la proximitat amb la mort, ¿ha après res sobre la vida?

Molt. Vaig passar una època a Calcuta treballant amb malalts terminals i em va impressionar la serenitat amb què afrontaven el final de la seva vida; morien estant en pau. Aquesta era una circumstància que venia de la seva concepció espiritual que formaven part d’un projecte més gran i, per tant, que la mort era una obertura, no una tragèdia. A Occident ens creiem que nosaltres som el centre del món. També he vist que la vida canvia en només un segon, el lapse que hi ha entre un accident o la tràgica notícia d’una malaltia. M’ha ensenyat a viure el present, a tenir una consciència plena del moment, tant quan agafo el meu fill en braços com quan comparteixo les últimes hores amb un pacient.