La veritat surt del túnel

L'accident del Metro de València? La veritat és que no en recordo res». Set anys després del que ha estat l'accident més greu de metro de la història d'Espanya i el tercer de tot Europa, molt poca gent recorda què va passar un 3 de juliol del 2006 a la capital del País Valencià. Una amnèsia col·lectiva en una ciutat que no només ha oblidat què va passar el dia de l'accident, sinó que desconeix del tot com es va intentar, des del primer moment, evitar les possibles responsabilitats polítiques que se'n podien derivar.

Era un accident incòmode. A un any de les eleccions autonòmiques i municipals de la ciutat de València i a només cinc dies del que havia de ser un dels èxits més grans del Govern de Francisco Camps, la visita del papa Ratzinger, un tren de la línia 1 del metro de València va bolcar en un revolt pròxim a l'andana de l'estació de Jesús. Van morir 43 persones i van resultar greument ferides 47 més. El succés va coincidir així temporalment amb una etapa de total esplendor de la ciutat i de la comunitat, i es va convertir en un contratemps per a l'Administració valenciana, segons indiquen diversos testimonis del programaSalvados.«Aquell accident era una taca en la imatge de la comunitat. Per això es va silenciar i es va voler tapar», comenta a Jordi Évole Vicent Peris, periodista i director del documental encara inacabat0 Responsables.

Sense judici

Aquest silenci va començar per l'inexistent judici. Perquè, malgrat la gravetat de l'accident, no hi va haver cap judici per establir-ne les causes. La jutge Nieves Molina no va estimar oportú que se celebrés després de prendre declaració en la seva investigació només a un sol pèrit que va defensar el que seria per sempre la causa oficial del sinistre: el tren havia pres el revolt que és a pocs metres de l'estació a més de 80 quilòmetres per hora, quan la velocitat permesa era de 40. D'aquesta manera, la velocitat va quedar com a única causa de l'accident i el maquinista -que no es va poder defensar perquè va ser una de les víctimes mortals- com a únic responsable. Per als familiars de les víctimes, la investigació de la jutge va ser insuficient.«La fiscal només li va preguntar al pèrit si es ratificava en les seves conclusions, que un tren a 80 per hora bolcava en aquell revolt. No ho van entendre les víctimes, ni els advocats ni ningú que hagi investigat una mica el cas», denuncia Peris. Les indagacions es van tancar ràpidament, dos mesos abans de les eleccions autonòmiques però, ja passada la cita electoral, la jutge va decidir reobrir el cas per arribar a la conclusió que de l'accident se'n podien desprendre responsabilitats polítiques.

Aquestes responsabilitats polítiques, que fa set anys que persegueixen els familiars de les víctimes, també les reclama Jorge Álvarez, maquinista del Metro de València des de fa 23 anys i que va baixar a les vies hores després de la tragèdia. Per ell, que ha conduït innombrables vegades per aquestes vies de la Línia 1,«l'accident era evitable».

Álvarez basa la seva convicció en el fet que el sindicat independent ferroviari havia presentat mesos abans un informe que denunciava punts negres en les diverses línies del metro valencià. Un dels punts negres va resultar el tram accidentat. A més, en aquell revolt hi faltava un sistema de seguretat fonamental, una balisa de frenada automàtica que, segons el maquinista,«si hagués indicat al tren que no podia superar els 40 per hora s'hauria evitat l'accident. La balisa existia, però no es va programar per donar l'ordre».

Llibre d'avaries desaparegut

Preguntat per si hi podia haver més anomalies en el sistema de seguretat de la línia o en el funcionament normal del tren, Jorge Álvarez revela que això ja és impossible saberho a l'haver desaparegut el llibre d'avaries de la unitat accidentada.«És important perquè el maquinista podia haver fet constar alguna anomalia, algun problema que hagués tingut el tren».

Simultàniament a la investigació judicial, les Corts Valencianes van crear una comissió d'investigació amb l'objectiu de depurar possibles responsabilitats polítiques. Trenta-dos ponents, en la seva gran majoria empleats de FGV, van passar per aquesta comissió en els només quatre dies que es van dedicar a prendre'ls declaració. Va ser la comissió d'investigació més breu i ràpida de la història del Parlament valencià.

Estranyes coincidències

Ja durant les compareixences, l'oposició va denunciar l'estranya coincidència en les declaracions dels intervinents. Frases repetides molts cops com «La línia 1 del metro és segura» o «No hi ha cap sistema que garanteixi el 100% de seguretat», sortien una vegada i una altra de la boca de diferents persones, totes elles vinculades a FGV. «Amb això salvaven l'empresa, salvaven la pell i tot quedava com un lamentable accident i cadascú a casa seva a plorar les víctimes», en paraules d'Andrés Perelló, que va intervenir en la comissió en nom del Partit Socialista del País Valencià. Curiosa coincidència que, malgrat les sospites que va aixecar, va quedar també en no-res. La fugaç comissió va finalitzar els treballs amb un clar resultat: ningú va dimitir, ningú va ser destituït. A nivell polític no hi va haver mai cap responsable de la tragèdia.

Però, sis anys després, el diari El Mundo va publicar una informació que va posar nova llum sobre aquesta comissió. Els intervinents van ser alliçonats per una consultoria perquè les seves declaracions fossin coincidents i exculpatòries per a l'empresa. Fins i tot es va elaborar un document a aquest efecte en què es preveien les possibles preguntes i s'indicaven les respostes que havien de donar. Segons Andrés Perelló, «si han de dir la veritat no necessiten el document, però si han de recrear una mentida per vendre-la com a veritat, necessiten que algú els digui com es fa. Aquesta consultoria va crear una veritat artificial que va tapar la veritat autèn­tica».

Arturo Rocher, llavors director de seguretat de FGV que va ser cridat a declarar a la comissió, en dóna més detalls. «Aquell document me'l van entregar a mi i a tots els compareixents. Les reunions es feien al despatx de la llavors directora de FGV. No era fàcil aprendre's el guió, hi havia moltes preguntes i moltes qüestions a tenir en compte. El que contestava malament s'emportava una bronca impressionant».

El monument amagat

Actualment, l'estació en què va tenir lloc l'accident llueix a l'entrada el cartell Joaquín Sorolla-Jesús. És el que finalment li ha quedat després de diverses vicissituds: estació de Jesús en el moment de l'accident, després Joaquín Sorolla i al final Joaquín Sorolla-Jesús, en una solució de consens entre l'Ajuntament de València i l'associació de víctimes del metro. Segons ells, el canvi de nomenclatura «va ser un intent més d'esborrar qualsevol rastre de l'accident».

Bastant allunyat d'allà, s'alça el monument de record a les víctimes. Gens significatiu, poc més que un bloc de ciment amb una llegenda a penes llegible que recorda la tragèdia. Segons Beatriz Garrote, presidenta de l'associació de víctimes, «està bastant amagat. Dubto ¿afegeix¿ que cap valencià sàpiga que hi ha un monument que rendeix homenatge a les víctimes del metro». I aprofundeix en les seves crítiques: «Es va fer en un moment molt poc apropiat i d'una manera molt poc apropiada. No s'entenia que quan estàvem demanant respostes i explicacions es fessin una foto a costa nostra». Perquè respostes és el que, set anys després, segueixen demanant les víctimes de l'accident.

L'entrevista amb ells es desenvolupa a la seu de l'associació, un lloc també sorprenent perquè és el saló del pis en què viu Enric Chulio, el que va ser primer president de l'associació. Allà expliquen la celeritat amb la qual membres del Govern valencià es van posar en contacte amb els familiars de les víctimes els dies immediatament posteriors a l'accident, ja fos en tanatoris o als seus domicilis particulars.

Pel que fa al tracte humà no tenen queixes. Diuen que van mostrar respecte i sensibilitat, però en qüestions més pràctiques la seva opinió és una altra: hi va haver oferiments de feina de Juan Cotino, exdirector general de la policia, conseller d'Agricultura quan el sinistre va tenir lloc i avui president de les Corts Valencianes, oferiments que venien acompanyats d'una pregunta: «¿Us penseu presentar en la causa judicial?».

Ofertes de treball

Notícies relacionades

Els professors de l’escola pública denuncien insults, agressions físiques i conflictes a les xarxes per part de l’alumnat

Radiografia de l’abandonament escolar prematur a Catalunya: on es concentra i quines mesures s’estan prenent

Beatriz Garrote ho té molt clar: «Jo vull pensar que és legítim que a uns afectats per una catàstrofe una Administració els pugui fer una oferta de treball. Però això ha de ser públic, no s'ha de fer al saló de casa teva quan encara estàs vetllant el teu mort. A més a més, han d'oferir-se deslligades totalment de qualsevol inquietud sobre si et penses personar o no en la causa judicial». I Enric Chulio afegeix: «La nostra interpretació és que volien acontentar-nos molt ràpid o fer-nos callar. Creien que el tema econòmic silenciaria la nostra recerca d'explicacions sobre les causes de l'accident».

¿Per què no hi va haver judici? ¿Va ser normal que en la investigació de l'accident de metro més greu de la història d'Espanya només es cridés a declarar un pèrit? ¿És normal que desaparegués el llibre d'avaries del tren accidentat? ¿Què va voler dir la jutge quan va escriure a l'acte de la investigació que «es podia qüestionar l'existència d'una responsabilitat política»? ¿Va ser seriosa la comissió d'investigació parlamentària que es va realitzar? ¿És normal que diversos dels que van comparèixer en aquesta comissió fossin alliçonats per una assessoria de comunicació? ¿Va visitar Juan Cotino familiars de víctimes oferint ajudes a canvi que no seguissin endavant amb la causa judicial?