Óscar Sánchez: "Ningú m'ha demanat una disculpa; ni Itàlia, ni Espanya"

Just un any després del final del seu malson a la presó, Óscar Sánchez encara lluita per recuperar una vida normal. Aquest rentacotxes de Montgat va estar pres per error durant 626 dies, la immensa majoria d'ells a Itàlia, després que la justícia italiana el reclamés equivocadament sota l'acusació de narcotràfic i col·laboració mafiosa, i l'espanyola el fes capturar i entregar al país transalpí.

Una investigació d'EL PERIÓDICO --per la quals els reporters Antonio Baquero, Angela Biesot i l'autor d'aquesta entrevista rebran avui el Premi Internacional de Periodisme Rei d'Espanya, convocat per l'agència Efe-- va trobar després indicis sòlids de la innocència d'Óscar. El treball d'aquest diari va empènyer la policia espanyola a obrir una investigació que va concloure que el rentacotxes havia estat víctima d'una suplantació d'identitat per part d'un narcotraficant.

En aquell moment, Itàlia havia condemnat Óscar a 14 anys de presó d'acord amb un peritatge de veu erroni i, encara després de rebre l'informe exculpatori de les autoritats espanyoles, li va negar durant vuit mesos la llibertat provisional i el va deixar tancat a la presó napolitana de Poggioreale, on Óscar va patir tortures, vexacions i abusos de tota mena per part d'altres reclusos.

Aquest viacrucis va acabar el 21 de març de l'any passat amb l'absolució plena del rentacotxes. Avui mateix, el seu advocat presenta una demanda d'indemnització contra l'Estat espanyol similar a la que va interposar temps enrere contra Itàlia.

--¿Com va ser que Espanya el va entregar a Itàlia?

--Quan em van portar a l'Audiència Nacional, a Madrid, el fiscal em va preguntar: «¿Vostè és Óscar Sánchez Fernández?» Vaig dir que sí, vaig firmar, i al cap de dos minuts em va enviar al calabós, i després a la presó de Soto del Real. Durant tot el mes que vaig estar a Madrid, abans que m'enviessin a Itàlia, ningú més em va interrogar.

--¿Creu que la justícia espanyola va actuar correctament?

--El que em fa més ràbia és que no pots jugar així amb la vida d'un ésser humà. Tu no pots ficar a una persona a la presó perquè no has investigat. ¿Per què ningú em va preguntar res? ¿Per què es van posar a investigar només després de les notícies d'EL PERIÓDICO? ¡Ja era tard!

--¿Ningú va intuir la seva innocència?

--Miri, a Madrid em van anomenar 'el Capo'. Però quan ja era a Barajas els mateixos policies no s'ho podien creure, se'n reien de mi. «¡Quin 'capo' més tonto!», deien. ¿T'estàs rient de mi quan tu no has investigat?

--¿Com va ser el peritatge de veu en base al qual el van condemnar a Itàlia?

--Van ser deu minuts de conversa i ja està. El pèrit parlava en italià i la traductora m'ho traduïa a l'espanyol. Quan em van entrevistar els de la [Universitat] Pompeu Fabra [autors d'un peritatge voluntari], vam tenir una conversa llarga: cinc o deu minuts no són suficients per a aquest treball.

--¿Quin va ser el pitjor moment del seu captiveri?

--El pitjor va començar a l'arribar a Nàpols. Estàvem nou presos en una cel·la. Al principi només van ser uns copets. Però un dia va venir un, se'm va asseure a sobre i va apagar el seu cigarret al meu braç. Després un altre em va donar un cop al cap amb la porta de l'armari. Un dia em van preguntar de quin equip era jo: els vaig dir de la Juve o de l'Inter. Em van contestar que havia de ser del Nàpols i em van marcar una N al braç amb un ganivet i em van tirar sal a la ferida. Una vegada em van abaixar els pantalons i em van ruixar amb un esprai entre les cames: allò rabiava. Em van agafar i em van ficar un pal per la part de darrere: increïble, increïble.

--¿Com va acabar el seu DNI en mans dels narcos?

--Jo treballava en una corderia de Montgat. Una noia que treballava allà em va comentar: «Tinc un familiar que ha de venir a Espanya, però no té papers: em fa falta el teu DNI». Vaig respondre: «Bé, te'l deixo: si pot venir un familiar teu, doncs que vingui». Em va donar 700 euros: els diners sempre et van bé, però jo ho vaig fer per amistat. Me'l va tornar al cap de poc i aquí va quedar la cosa. [Amb una còpia d'aquest DNI l'autèntic narco es va proveir d'una identitat falsa].

--¿Ha pogut passar pàgina?

--Encara tinc una cosa per dins que jo crec que un dia d'aquests sortirà. Quan era al pati de la presó veia com passaven els avions i me'n recordava d'aquesta cançó: «'Libertad para ti, ya podrás volar de nuevo, y reir, y cantar, i gritar a los cuatro vientos'» [de Los Calis, grup rumber de cert èxit als anys 80]. Però aquesta sensació encara no l'he sentit. Quan m'aturo, me'n recordo de coses i van donant voltes. I encara tinc por.

Notícies relacionades

"A la feina, els joves han de parlar per telèfon"

Anna Bacardit: "Mai em vaig trobar malament, no m’esperava el càncer"

--¿Li han demanat disculpes?

--No. Ningú. Quan vaig arribar a Barcelona, hi havia la delegada del Govern, però no he rebut cap carta ni trucada de cap institució espanyola. Molt menys italiana.