Còlic a la fi del món

Amb tants dies que té l'any, el ronyó esquerre de l'expedicionari M. ha escollit els últims de febrer per acomiadar-se, amb gran dolor, d'un càlcul. Això no tindria res de particular, si no fos perquè aquells dies M. estava embarcat en el vaixell d'investigació oceanogràfica Hespérides. Enmig de l'oceà Índic sud. A mitja travessia entre Àfrica i Austràlia. Fora de qualsevol ruta marítima. A 10 dies de navegació del port més pròxim. A la fi del món.

La nit que va advertir els primers símptomes de l'adveniment del còlic nefrític, M. va maleir la seva sort. Just acabava de llegir a internet una crònica d'aquest bloc, titulada Enmig del no-res: "Molt lluny ja de les costes africanes de les quals va salpar i encara més de les australianes a les quals es dirigeix, l'Hespérides navega enmig del no-res. Només aigua, aigua i més aigua. En l'última setmana, el radar només ha detectat un parell de mercants. L'aïllament serà més gran durant els pròxims dies, quan dins d'un cercle de 3.200 milles (6.000 quilòmetres) de diàmetre, amb l'Hespérides al centre, només hi haurà dos diminutes illes franceses. Una alberga una petita base, l'altra està deshabitada. Hem de creuar els dits: aquest no és un bon lloc per a accidents ni urgències sanitàries".

¡Quin text més premonitori!

M. no era un expert en còlics nefrítics. Aquesta era la seva segona vegada. La primera, un any abans, va acudir d'urgència a un hospital de la seva ciutat, on li van radiografiar, ecografiar i escanejar els ronyons i el van mantenir ingressat i medicat per via intravenosa fins que, 10 o 12 hores més tard, el còlic va acabar. No era veterà en aquestes coses, però sí que havia sentit històries de coneguts sobre càlculs que s'encallen a l'urèter, en el trànsit des del ronyó cap a la bufeta, bloquegen la funció renal i poden arribar a fer necessària una intervenció quirúrgica d'urgència.

M. no coneixia amb detall els recursos diagnòstics i terapèutics del servei mèdic del vaixell, però no feia falta ser un expert per deduir que ni els escàners ni la cirurgia figuraven en el catàleg sanitari de bord. El vaixell porta una petita UCI mòbil per estabilitzar un malalt o un accidentat de gravetat fins que pugui ser evacuat en helicòpter, a un altre vaixell o a port. Però, arribat el cas, en el lloc on es trobava el vaixell no seria possible una evacuació d'urgència: l'Hespérides estava fora de les rutes marítimes i del radi d'acció dels helicòpters.

L'equip sanitari de bord, el comandant metge, Mateo Ruiz, un home de Jaén de 45 anys, i l'alferes infermer, Antonio García Avilés, murcià de 37, van confirmar la sospita de M. Però la professionalitat, la seguretat, l'afabilitat i l'atenció extrema de tots dos militars van tranquil·litzar i van infondre immediatament confiança al pacient. M. se sentia en bones mans.

Mentre García analitzava l'orina de M., Ruiz va interrogar al pacient, va avaluar els símptomes i va prescriure medicació: antibiòtic, antiinflamatori, un fàrmac per evitar la contracció de l'urèter i facilitar el trànsit del càlcul, analgèsic, protector gàstric, molta aigua i control estricte de la funció diürètica. "Anota en un paper la quantitat de líquid que ingereixes i la que orines. El més important és que el càlcul no s'embussi i que el ronyó no es bloquegi", va informar el comandant mèdic al pacient. "Crec que aquest tractament oral serà suficient. Si no fos així, no et preocupis; tenim més recursos terapèutics, sèrum intravenós per forçar la diüresi i analgèsics més potents. No és problema que el còlic duri més o menys dies, sempre que no es bloquegi la funció renal".

En bones mans

Metge i infermer es van convertir en l'ombra de M. Al matí, l'examinaven a la infermeria. A la tarda i la nit el buscaven al seu camarot o a la sala comuna per interessar-se per la progressió del còlic. Si no el trobaven, li enviaven l'encàrrec amb algun expedicionari per passadissos, laboratoris, sales i racons del vaixell. Bé és cert que, a part d'un parell de dits fracturats en dos accidents, alguna contractura muscular i alguna migranya, el metge i l'infermer no tenien res més a fer en tot el dia. Afortunadament. Però la calidesa humana i la generositat amb què atenien el pacient estaven molt per sobre del barem que M. considerava exigible o raonable.

El final del còlic va coincidir amb el primer àpat a coberta de l'etapa Ciutat del Cap-Perth de l'Expedició Malaspina, l'últim dia de febrer. Taules parades al sol i pica-pica drets per a científics i militars. ¡I cervesa de barril! Desembarassat per fi del dolor i amb un got de cervesa freda i ben tirada a la mà, M. se sentia lleuger, optimista, feliç.

--M'alegro molt de veure't restablert --va sentir a la seva esquena.

Era l'alferes García, l'infermer, que sense esperar resposta va afegir:

--Aquesta canya pots prendre-te-la, però no més. Pel ronyó i per la medicació.

Notícies relacionades

Les famílies catalanes estalvien prop de 1.000 euros l'any amb les compres a ALDI

La meitat de joves de la zona zero de la dana van necessitar ajuda psicològica

M. va somriure i es va felicitar en silenci pels àngels de la guarda que li havien tocat al mig de l'Índic.

Nota de l'autor: Arribats a aquest punt, el periodista creu necessari desvelar la identitat de M., per tranquil·litat dels familiars i amics dels expedicionaris que poguessin llegir aquesta crònica. M. és l'autor d'aquest bloc.