Sense por a la mort

El sol del migdia escalfa prou als carrers de Barcelona per asseure's, encara que sigui ben abrigat, en un banc i disfrutar dels tímids rajos de sol. A la part central del passeig de Sant Joan, entre Diagonal i travessera de Gràcia, abunden les persones grans, moltes en cadires de rodes i acompanyades d'un cuidador personal. Altres, procedents de residències de l'entorn, s'ajunten en algun racó fins que, a les dues, arriba l'hora de dinar. Ramón Aner va sol, únicament amb l'ajuda d'un bastó. Té 102 anys i ha sortit una bona estona de la residència Bon Repòs per observar el moviment que hi ha al carrer. A les mans hi té un diari, amb la notícia de l'assassí d'avis d'Olot a la portada.

No, no és un tema del qual es parli gaire al geriàtric, diu. ¿Por que li pugui passar una cosa així? Riu, i s'excusa per no tenir dents des de fa anys. «¿Por? I tant que no. En aquesta residència ens alimenten molt bé. Els interessa que estiguem sans, perquè així necessitem menys atenció», diu en broma Aner, molt lúcid encara. «I de la mort tampoc no tinc por», afegeix. La vida per a ell és, en aquests moments, «respirar, reposar i relaxar-se». «El dia que deixi de respirar em moriré, però sense adonar-me'n», comenta.

El que no vol, diu, és que sigui un zelador psicòpata «o un altre tipus de boig» qui acabi amb la seva vida sense que ell ho hagi demanat. «Però crec que als que estan a les últimes i que, a més, estan patint molt, se'ls hauria d'ajudar, sempre d'una manera legal».

Poc ressò a la residència

És una petició, la de l'eutanàsia, que quasi no es fa, segons l'experiència d'Albert Vargas, que dirigeix amb la seva mare, Teresa García, la residència Bon Repòs, oberta fa 27 anys i on cuiden 126 persones. «Entre els 2.000 avis que hem atès -relata Vargas- potser n'hi ha hagut dos o tres que les seves famílies van demanar que es deixés d'alimentar el pacient en fase terminal. No hi vam accedir, perquè no encaixa en la nostra filosofia».

El cas del zelador d'Olot no ha tingut gaire ressò entre els seus residents, afirma. Alguns llegeixen els diaris, altres veuen la televisió, però entre ells quasi no han parlat del cas. Ni la direcció ni la psicòloga del centre han hagut de tranquil·litzar la gent. Queda la sorpresa pel que ha passat, i el descans que «aquest il·luminat», com li diu Teresa, no aterrés en aquesta residència de Barcelona. «No ho pots controlar absolutament tot. Tenim una càmera a les zones comunes, però no a cada habitació», diu Vargas, que afegeix que la mort és una parella de ball molt habitual en un geriàtric, on sempre hi ha algú que es troba en estat terminal. «No posi moribund, per favor, és una paraula que no m'agrada gens». Hi ha unes èpoques de l'any en què moren més persones que en altres èpoques, per exemple per culpa d'un brot de grip.

Curar, no matar

Notícies relacionades

El geriàtric d'Olot insisteix que els assassinats van ser inevitables

L'addicció al «plaer enorme» de matar

Acomodades en unes butaques arrambades a la paret, mitja dotzena de senyores esperen a la residència l'hora de seure a taula a dinar. Joana Vilalta, de 88 anys, explica que els que poden parlen de tot, però que l'assassí d'avis d'Olot no els interessa gaire. «És clar que no tinc por que em passi una cosa així. Aquí s'està bé, tot i que enlloc s'està com a casa. El que no entenc és que ho hagi fet un zelador o un infermer. La seva feina és curar, no matar».

El cas d'Olot és un d'aquells casos aïllats que, precisament per la seva virulència, es converteixen en fenomen mediàtic, però no per això els avis de les residències tremolen de por. I menys si es prenen la vida i la mort amb la saviesa i la filosofia del centenari Ramón Aner, que ja sap el que l'espera, algun dia. «Fa set anys que estic en aquesta residència. La meva dona va morir aquí, als 95 anys. Era de les més fortes, però un dia es va aixecar del llit i va dir 'ja no valc per a res'. Va morir l'endemà. Ho prefereixo així, en comptes de l'angoixa amb què moren molts».