L'addicció al «plaer enorme» de matar

El perfil de Joan Vila no és en absolut inusual en els annals del crim en sèrie. Aquells individus que han comès els seus assassinats aprofitant que estaven al càrrec de persones vulnerables -avis i malalts- gaudeixen del dubtós honor de merèixer ja una tipologia pròpia en la classificació dels assassins en sèrie: els àngels de la mort.

LA TIPOLOGIA

Víctimes desvalgudes i risc mínim

Els àngels de la mort són, segons coincideixen criminòlegs, psicòlegs i policies d'homicidis, aquells assassins en sèrie que cometen els seus crims aprofitant la seva feina com a infermers, cuidadors o zeladors i escullen les seves víctimes entre «persones generalment de salut precària o amb mala qualitat de vida», segons el psicòleg criminalista Vicente Garrido, el primer professional del seu ram que va col·laborar amb la Guàrdia Civil en la recerca d'un assassí en sèrie.

A diferència de l'assassí en sèrie típic, que es dedica a assetjar la víctima fins a acabar amb ella, els àngels de la mort maten a la seva feina mentre en aparença cuiden de les seves víctimes. Això minimitza els riscos per al criminal. «Acaben sent descoberts per l'anomalia estadística que suposa l'elevat nombre de morts al seu càrrec o per alguna autòpsia», diu Garrido.

LA FALSA COMPASSIÓ

«No els vaig matar, els vaig ajudar a morir»

Un denominador comú entre els àngels de la mort és justificar les seves accions assenyalant, com va fer Vila en la seva declaració, que va fer perdre la vida a aquelles persones per compassió. «El que sol passar amb aquest tipus d'assassins és que, en una primera ocasió, potser s'autoconvencen que traient-los la vida a aquestes persones fan una bona obra. El que passa és que, quan maten la primera víctima, descobreixen que senten un plaer enorme; matar els proporciona un forta sensació emocional i, igual que passa amb les drogues, hi queden enganxats i necessiten seguir matant», explica A., un inspector del Cos Nacional de Policia que va estar nou anys destinat en la investigació d'homicidis i que va participar en la detenció de l'assassí del Putxet.

L'ADDICCIÓ

Una sensació

enorme de poder

El plaer que senten aquests individus està directament relacionat amb el fet que matar aquestes persones els fa sentir-se Déu. «Senten una immensa i addictiva sensació de poder, perquè ells decideixen si aquells avis viuen o moren. Fins i tot creuen que els concedeixen el regal d'acabar amb el seu patiment», comenta un investigador d'homicidis d'un altre cos policial que, de la declaració judicial de Vila, destaca una contradicció: «En diverses ocasions, el zelador diu no recordar com va matar aquelles persones. Tu, si ajudes algú, no t'oblides que ho has fet».

EL 'FOSC PASSATGER'

«Era irreal, com

si no fos jo»

«Era com en els dibuixos animats, que una persona surt d'una altra i fa alguna cosa», va dir Joan Vila en la seva declaració. Aquest argument és, segons els experts consultats,

habitual entre els assassins en sèrie. L'inspector A. recorda el cas d'un

home que va assassinar la seva dona quan estava planxant. «Va dir que

ell estava mirant la tele i que va

veure a la pantalla com algú (ell mateix) estrangulava la seva dona», diu aquest policia. Per la seva part, el professor Garrido assenyala que «l'ús d'aquest altre jo, d'un fosc passatger que realitza els crims, és la manera en què l'assassí explica el seu abandonament a la pulsió homicida. Com que ells porten a la vegada una vida normal, quan assassinen és com si aquest fosc passatger agafés el control».

EL SISTEMA

Notícies relacionades

Sense por a la mort

El geriàtric d'Olot insisteix que els assassinats van ser inevitables

Canvi a un mètode molt més sàdic

Prova de l'addicció de Vila a matar és el canvi de mètode per fer-ho, que demostra que cada vegada precisava que les seves víctimes patissin més dolor, segons els experts. Si per acabar amb la vida de les primeres víctimes va utilitzar fàrmacs i insulina, silenciosos i menys cruents, a les últimes les va matar fent-los empassar lleixiu, cosa que provoca una mort molt dolorosa. «Amb el lleixiu, la mort no era silenciosa, les víctimes patien i cridaven, i quedava clar que ell era qui administrava la mort», comenta Garrido.