Anar al contingut

ENTREVISTA

David Gelb: «A 'Chef's table' ens importen sobretot les històries»

Entrevistem en profunditat el creador de la influent sèrie sobre cuina i el seu recent 'spin-off' 'Street food'

Juan Manuel Freire

David Gelb: «A 'Chef's table' ens importen sobretot les històries»

Després d’emocionar i inspirar amb el documental ‘Jiro dreams of sushi’, el director David Gelb va canviar la cara a la cuina a la televisió amb ‘Chef’s table’, col·lecció de retrats de grans cuiners (entre ells, Albert Adrià o Jordi Roca) en qui importa més l’emoció que la dada i els plats es filmen com si fossin estrelles de Hollywood. A més, Gelb és cocreador de ‘Street food’, ‘spin-off’ dedicat als grans xefs de petites paradetes de carrer del voltant del món. Les dues sèries estan disponibles a Netflix.

¿Com va arribar als documentals?
Vaig començar treballant en vídeos musicals i anuncis, filmant els ‘making-of’. Vaig fer una pel·lícula per a una banda rock, però no va arribar a estrenar-se. Així vaig començar al documental. Vaig entendre que era una manera de fer pel·lícules que no requeria massa diners ni un gran equip. I que podia ser tan atractiva narrativament com el cine convencional. 

El seu avi per part de pare va ser Arthur Gelb, figura influent del ‘New York Times', director editorial entre 1986 i 1989. ¿Mai va voler ser periodista?
Oh, esclar. I crec que per això també em va atraure la idea d’explicar històries veritables sobre la gent. Sempre em va interessar el periodisme i tot el que feia el meu avi al diari. El meu pare [Peter Gelb, gerent general de l’Òpera Metropolitana de Nova York] produïa programes de televisió. La meva mare [Donna Gelb] era cuinera i encara fa receptes per a llibres. Si sumem tot això, sorgeix una mica la meva carrera.

Va saltar a la fama amb el documental ‘Jiro dreams of sushi’. ¿Per què creu que la pel·lícula va tenir tant èxit? Tinc la meva teoria, però vull conèixer la seva.
Quan la pel·lícula es va estrenar, el 2012, el sushi estava molt de moda; ja no era un menjar esotèric en absolut. Però ningú sabia d’on venia el sushi, ni quin aspecte tenia el sushi de veritat. Aquest aspecte informatiu va ajudar molt. D’altra banda, ens concentrem més en uns personatges concrets que en la informació. La gent vol històries i vol personatges amb qui es pugui identificar. La de ‘Jiro’ és una història sobre germans; sobre successió; sobre un fill que vol impressionar el seu pare... I gràcies al desenvolupament de les càmeres digitals [en aquest cas una RED One], tot i que érem dos a l’equip, podíem rodar allò gairebé com si fos una pel·lícula per a IMAX. Com si fos ‘Planeta Terra’.

La meva teoria és que l’ètica de Jiro, la seva recerca de l’excel·lència, podia resultar inspiradora per a qualsevol espectador, es dediqués a la cuina o no.
La seva filosofia es pot aplicar a qualsevol forma d’art. O qualsevol ofici, en realitat.

Ha parlat de ‘Chef’s table’ com una extensió de ‘Jiro dreams of sushi’. Però el llenguatge visual és una mica diferent, sobretot a l’hora de filmar el menjar. 
Per a mi no és tan diferent. M’hauria agradat filmar el menjar de ‘Jiro’ com hem fet a la sèrie. Però llavors no tenia les eines ni l’equip humà per fer aquests moviments de càmera controlats o comptar amb una il·luminació elaborada. És una progressió. Ja a ‘Jiro’ vam utilitzar només lents de cine, que gairebé ningú utilitzava per a documentals, excepte potser Errol Morris i altres directors importants. Sens dubte, ningú les utilitzava per a documentals de menjar.

¿Quins eren els referents visuals de la sèrie? Crec que s’hi poden apreciar rastres de Terrence Malick. Tot aquest somieig...
Hi ha molt Terrence Malick, en el sentit en què la càmera sembla que floti. A la sèrie vam poder permetre’ns utilitzar més Steadicam. També teníem més llum a la cuina, cosa que facilitava l’ús de la càmera lenta i, en general, un treball de càmera més creatiu. A més de Malick, al cap hi tenia Errol Morris, que sap aplicar les eines del cine als documentals. O Godfrey Reggio i la trilogia ‘Qatsi’. O ‘Baraka’, que vaig posar als directors de fotografia de ‘Chef’s table’ perquè els servís d’inspiració.

L’estètica de ‘Chef’s table’ ha sigut molt imitada, no només en el pla documental, també en algun ‘reality show’, com ‘Todo el mundo a la mesa’. ¿Planegen un cert canvi de registre?
Sé que el ‘look’ de la sèrie s’ha tornat ubic. Tothom està utilitzant la profunditat de camp reduïda i les lents de cine en documentals de tot tipus. Ara mateix, el que ens importa és trobar les millors històries i buscar la millor manera d’explicar-les. ‘Street food’ ja té un estil diferent, més lleuger, menys controlat, en part perquè aquí no tenim el control de l’espai. Aquesta falta de llibertat pot estar bé. Tampoc volem que els espectadors creguin que una capa d’artifici s’interposa entre ells i els personatges. Ha sigut una oportunitat per treure aquesta capa. Forma part de la teva evolució, de la teva depuració com a artista: aprens a arribar al cor de la història amb cada vegada menys pinzellades. És una filosofia molt japonesa, en realitat. Perseguir la perfecció a través del minimalisme. Fer el menor nombre de passos per aconseguir la comunicació.

¿Com trien els xefs a qui decideixen retratar? ¿Què és més important? ¿Que siguin bons o que siguin una bona historia?
El que busquem, sobretot, és una bona història. Moltes han girat entorn de xefs que descobreixen el seu talent i busquen la millor manera d’utilitzar-lo. Són com històries d’orígens de superherois. També busquem que hi hagi diversitat, que siguin de totes les parts del món, que estiguin en diferents punts de la seva carrera, en diferents classes de restaurants... No volem explicar el mateix una vegada i una altra.

Entre els episodis que ha dirigit vostè mateix, figura el protagonitzat per Jordi Roca, el reboster d’El Celler De Can Roca. ¿Què li va atraure de la seva història?
Tinc un germà petit i, per algun motiu, sempre m’han interessat les dinàmiques fraternals, una cosa que ja era present a ‘Jiro’. La idea de tres germans, cada un amb un rol diferent, treballant al mateix lloc, i de manera harmònica, em semblava realment interessant. No és una cosa que passi fàcilment. Em preguntava com hi havien arribat. Era una gran opció per a la temporada dedicada a la rebosteria. Explicar la història del restaurant de Joan Roca, un dels millors cuiners del món, des de la perspectiva del germà petit.

Les dinàmiques fraternals també regeixen el magnífic episodi sobre Albert Adrià [dirigit per Jimmy Goldblum]. ¿Sempre van tenir clar que havia de ser sobre Albert i no sobre Ferran?
La gent coneix El Bulli, però no coneix gaire el treball d’Albert Adrià. Es tractava, una altra vegada, d’observar una de les grans institucions de la cuina mundial des d’una perspectiva inesperada. És un xef magnífic i volíem donar-li l’oportunitat d’explicar la seva història.

Amb l’‘spin-off’ ‘Street food’, semblen voler recordar-nos que també hi ha gran cuina en paradetes de carrer.
Si un xef enlluerna, és per la seva passió, no necessàriament per la qualitat de les estovalles. Era una contrapartida necessària a ‘Chef’s table’, tot i que ja hi haguéssim començat a deixar de glorificar només els restaurants més exclusius del món. Sentíem que podíem anar més enllà. I ens encanta el menjar de carrer. Cada vegada que anem a algun lloc del món, és una cosa que explorem a consciència. Així vam conèixer gent genial amb molta passió. Crèiem que podien donar peu a una gran sèrie. També ens interessava aportar una mica de context històric: explicar, per exemple, com la cuina francesa ha influït en plats vietnamites, o com va influir la guerra de Corea en la cuina de carrer. Fem servir les tècniques narratives de ‘Chef’s table’, però ens concentrem en una classe diferent de personatge i aportem molt més context.

¿Per què diria que han sorgit tantes sèries gastronòmiques en els últims anys? ¿És el resultat de l’interès renovat pel documental? ¿Té a veure amb l’auge de la cultura ‘foodie’? ¿O és per ‘Chef’s table’?
Son totes aquestes coses. Segons la meva opinió, ‘Chef’s table’ va demostrar que els xefs són grans personatges, amb viatges per explicar i molt carisma. Ens va inspirar molt Anthony Bourdain. Els seus programes no eren només sobre cuina, sinó sobre gent, una cosa que ha marcat molt la producció posterior sobre aquests temes. A gairebé tothom ha començat a interessar-li més el menjar; saber què menja i menjar bé. Una vegada comences a fer-ho, és impossible tornar enrere. A tots ens agrada descobrir llocs i recomanar-los. El menjar és una cosa que uneix molt. Tothom menja.