Històrie(s) del Fondo, el barri que va desbordar de vide(s) la muntanya vermella

No són moltíssims, una mica més d’una dotzena, però arriben junts i es fan veure; somrients i orgullosos. No tots els dies es presenta un llibre en el qual un –una, elles són majoria– és la protagonista; i menys quan es ve dels marges dels marges, com és el cas. No venen de massa lluny, només una parada de metro, però precisament escurçar aquesta distància, en altres temps un abisme, va ser una de les seves victòries. Victòries retratades amb rigor i afecte per la periodista Isabel Martínez (Badalona, 1982) a ‘El Fondo, cruïlla de cultures. Crònica urbanística d’un barri marcat per la immigració’, la presentació del qual al Centre Cultural Can Sisteré no s’han volgut perdre.

L’autora de l’estudi, fruit de les beques per a treballs d’investigació sobre la història de Santa Coloma convocades per l’ajuntament de la ciutat, comença la presentació desacomplexadament emocionada després de comprovar la presència a la sala de les veïnes a qui dedica el treball, “sense qui aquest no hagués sigut possible”. “De nena, els diumenges eren el millor dia de la setmana. Baixàvem el carrer del Rellotge per anar a passejar pelFondo  i, la millor part, jugar al parc de Verdaguer; un parc que s’havia construït poc abans, es va inaugurar el 1982, en un solar que havia sigut propietat privada i que va passar a ser municipal amb la recuperació de la democràcia. I va ser així, en part, perquè els veïns i les veïnes ho havien reivindicat durant anys amb molt esforç, voluntat i determinació fins a recuperar-lo per al barri, alliberant-lo de la voracitat especulativa”, obre la seva intervenció l’autora. 

Una anècdota que Martínez reivindica per l’emocional –és el seu primer record d’un barri que podria ser el seu– i, sobretot, per ser aquest parc un dels paradigmes de la lluita per la dignitat del Fondo, l’objecte d’estudi d’una investigació que busca immortalitzar, reivindicar i academitzar la memòria col·lectiva d’un barri a punt d’arribar al centenari, als veïns del qual els ha tocat sempre lluitar. “Sense caure en el bonisme ni obviant la gestió de la diversitat, que és complexa, el compromís que moltes persones van adquirir amb el barri és admirable. Algunes que van poder, van marxar; però encara queda un bon grapat de veïns de tota la vida, d’activistes del Fondo, que no canviarien el barri per res del món. I aquest sentiment de pertinença diu molt d’elles i de la personalitat del barri”, prossegueix l’autora. Des de les primeres files, una d’aquestes veïnes dona un cop de colze còmplice a la seva amiga: “Aquestes, aquestes som nosaltres”.

Marcats per l’especulació

El llibre, presentat per l’alcaldessa Núria Parlon, posa el focus en l’urbanisme i el difícil accés a la vivenda, abans i ara. “La vivenda, l’urbanisme i la immigració són aspectes indissociables que van de la mà i condicionen la vida de les persones”, assenyala Martínez, “conscient de la complexitat del barri, on conflueixen dos ingredients comuns a pràcticament totes les perifèries: l’urbanisme desordenat i la composició social inequívocament popular i immigrant”.

Notícies relacionades

Cavalcada de Reis 2023 a Santa Coloma: recorregut i horaris

La ‘tempesta perfecta’ de l’infrafinançament local: per què els alcaldes metropolitans demanen auxili

La periodista persegueix amb èxit construir un relat honest, fugint tant de l’estigmatització com de la crònica edulcorada d’un barri, el més dens de Santa Coloma, desbordat perl’especulació immobiliària i la necessitat de vivenda durant el ‘desarrollismo’, que afronta el segle XXI amb gairebé un centenar de nacionalitats i el repte de gestionar ladiversitat cultural més gran de la seva història. Un barri, com tants d’altres, on algunes d’aquestes persones que van ser al seu dia víctimes d’aquests abusos els han reproduït amb els que ara són més vulnerables.

“Igual que ara veiemun grup de xinesos amb les maletes i pensem que acaben d’aterrar, abans eren andalusos. Els miraves i deies ‘altres que venen’”, explica en el volum Antoni Estellers, fill del Fondo, barri en el qual la precarietat habitacional ha pres moltes formes, de cases autoconstruïdes de fusta i sense lavabo a refugis a les coves que naixien de la terra vermella en la part alta delcarrer del Rellotge, on la insalubritat i la sobreocupació van ser una constant.  “Al Fondo venien a parar les famílies immigrants, treballadores i humils. I com més ho eren, més amunt de la muntanya s’establien, perquè el preu per metre quadrat era més econòmic i la terra, per cert, més vermella –conclou Martínez–; aquest llegat no és neutre”.