Anar al contingut

+SALUT

Com hem de cuidar el timpà, el protector de la nostra oïda

Otitis i traumatismes són les principals amenaces de la membrana que preserva l'oïda mitjana, impedint el pas de fred, bacteris i brutícia en general

Els especialistes desaconsellen l'ús de bastonets per extreure la cera i taps sense prescripció mèdica

Carme Escales

Com hem de cuidar el timpà, el protector de la nostra oïda

RICARD CUGAT

En la divisió anatòmica de l’oïda, parlem d’oïda externa, medi i intern. I a la fina membrana composta per diverses capes de teixit elàstic que separa l’oïda externa del medi la denominem timpà o també membrana timpànica.

El timpà exerceix la funció de barrera protectora de l’oïda mitjana. Impedeix que li arribi el fred o que s’hi colin bacteris o brutícia. Però el timpà també compleix la missió de receptor i amplificador de l’ona sonora que arriba de l’exterior, de manera que el so arribi al martell, a l’enclusa i a l’estrep, als ossets –els ossos més petits del cos humà–, situats a continuació del timpà, responsables de transmetre aquestes vibracions que arriben pel timpà cap a l’oïda interna, on aquestes vibracions de so es transformen en impulsos nerviosos que arriben a l’escorça cerebral, on s’interpreten com a sensacions auditives.

Per això, la cura de la membrana timpànica és la primera responsabilitat pel bé de la nostra correcta audició, com a elemental accés dels sons. La inflamació de l’oïda -otitis- i els traumatismes són les causes més freqüents d’una lesió important del timpà com seria la perforació.

En el cas d’otitis mitjana (inflamació de l’oïda mitjana), que en la població infantil és molt freqüent –més del 80% de nens en pateixen alguna abans dels tres anys–, pot ser causada per un virus o bacteri com a resultat d’un refredat, una infecció respiratòria o alguna al·lèrgia, i provoca l’acumulació de mucositat darrere del timpà. «La pressió d’aquest cúmul de substància va afectant la membrana timpànica, augmentant-hi la pressió pel procés infecciós i pot arribar a perforar-la», segons explica el responsable del Servei d’Otorrinolaringologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, Oliver Haag.     

Perill d’un cop sec

«Un fort cop amb la mà oberta directe sobre l’orella pot rebentar el timpà», explica el doctor Miguel Caballero, consultor sènior del servei d’Otorrinolaringologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, i professor associat de la Universitat de Barcelona. «En realitat, la ruptura del timpà es produeix per la forta pressió que exerceix l’aire sobre l’esmentada membrana, empès per la mà oberta», detalla Caballero. «El mateix efecte d’aquest cop pot tenir l’impacte d’una onada del mar sobre la nostra oïda, o una forta explosió», afegeix.

En general, els timpans trencats així, tot i que causen molt dolor, s’acostumen a recuperar de manera natural. En unes setmanes, la membrana timpànica es pot ja haver regenerat i l’audició sol quedar recuperada amb normalitat. «Si la perforació fos molt gran i el teixit no s’acabés de recuperar, es podria operar –timpanoplàstia– per aconseguir completar-lo», necessita el doctor Miguel Caballero.

Altres motius de perforació del timpà són resultat de la introducció, massa habitual segons constaten els especialistes, d’artefactes diversos a través de l’oïda externa. Els més comuns són els bastonets que s’utilitzen per extreure la cera acumulada de camí al timpà, o per gratar-se quan s’estableixi picor a la cavitat de l’oïda externa. «El 90% de la gent s’ha netejat alguna vegada l’oïda amb bastonets o algun altre instrument», assenyala l’otorrinolaringòleg de l’Hospital Clínic, Miguel Caballero. «També és molt freqüent que ho hagin fet introduint-se taps o extrems de bolígraf o llapis, forquilles, agulles dels cabells, ganxets o fins i tot agulles de teixir llana».

Qualsevol element que s’introdueixi a l’oïda pot accidentalment arribar a la membrana timpànica i perforar-la. Això pot passar directament, o bé indirectament, en empènyer qualsevol altre element, com la mateixa cera acumulada a l’orifici, l’acorralament del qual podria exercir tal pressió sobre el timpà, podent arribar a traspassar la membrana.

Utilització de taps

Per tot això «en una oïda sana, amb el timpà íntegre, no és necessari ni tan sols utilitzar taps per prevenir otitis o altres problemes», indica l’otorrinolaringòleg de l’Hospital Sant Joan de Déu Oliver Haag. «Sí que es recomana utilitzar-los en entrar a l’aigua, en cas de portar drenatges o tenir el timpà ja perforat. En aquestes circumstàncies, el tap impedirà que entrin gèrmens i que puguin augmentar les possibilitats de contreure una infecció», afegeix l’especialista. En qualsevol cas, es recomana no introduir el cap en aigües que no siguin ben netes, com les de llacs i estanys.

Si se sospita que s’acumula massa cerumen –la cera pròpia de les orelles–, una cosa que es pot percebre per la disminució de l’audició, o molèsties com ara picors i sensació d’ocupació, cal acudir al metge de capçalera perquè ho confirmi i procedeixi a la seva extracció, en cas que el cúmul obstrueixi l’arribada del so al timpà i, per tant, impedeixi que la membrana timpànica rebi bé i amplifiqui l’ona sonora. Nens i persones grans solen tenir més tendència a acumular cerumen, però si no és de manera exagerada, les acumulacions cauen amb el moviment habitual. 

LA PORTA D’ACCÉS DELS SONS

EL SERUMEN PROTEGEIX DE L’ENTRADA DE POLS I INSECTES I LUBRIFICA L’OÏDA

Procés natural i cera necessària

El cerumen és la cera que secreta l’oïda de manera natural. El fabriquen unes glàndules especials –com serien també les glàndules sudorípares– per a això ubicades al canal auditiu, l’accés des de l’inici de la cavitat de l’orella fins al timpà. La cera exerceix una funció protectora, obstaculitza el pas a elements externs com podrien ser la pols i els insectes, impedint que arribin a accedir a l’oïda mitjana. A més d’obstaculitzar, també facilita que tot el que entri a la cavitat auditiva quedi enganxat a la substància cerosa. També lubrifica les parets perquè succionin millor la transmissió de les ones sonores que arriben. Però és la mateixa pell la que s’encarrega d’anar expulsant la cera sobrant, aprofitant el moviment del mateix organisme en mastegar, caminar o estirar-nos en posició horitzontal. El cerumen s’expulsa de manera natural. Quan se secreta més cera del normal, es tapa l’entorn del timpà, impedint que passi el so. De vegades succeeix a l’entrar en contacte amb l’aigua, ja que mulla la cera, que així s’expandeix com una esponja i de sobte podem notar que hem deixat de sentir. Si els taps de cera no cauen sols, hi ha esprais que ho faciliten o es pot anar al metge perquè els extregui. És una consulta molt freqüent en el servei d’otorrinolaringologia de l’atenció primària. 

SOBREESTIMULAR L’OÏDA SOTMETENT-LA A LA MÚSICA ALTA INTENSAMENT ES PAGA

Decibels que maltracten l’oïda

Encara que l’ona sonora d’una detonació que superi els 120 decibels pot trencar el timpà, en general els decibels no fan malbé directament la membrana timpànica, sinó els ossets de l’oïda mitjana encarregats de recollir el so. Escoltar música amb auriculars, especialment amb el volum per sobre dels 80 decibels en temps superiors a 15 o 30 minuts, dificulta la recuperació de l’oïda. Per exemple, «qui surt a córrer per la Diagonal que, per superar la interferència del soroll dels vehicles que circulen, ha d’elevar el volum per percebre bé la música», descriu l’especialista en Otorrinolaringologia de l’Hospital del Clínic, Dr. Caballero. «Si és poc temps, l’oïda interna es recupera, però si se suporta durant moltes hores i dies, depenent de la persona, pot no arribar a recuperar part de l’audició que es perd per aquesta sobreestimulació de l’oïda», afegeix. «La prevalença de problemes auditius es calcula entre un 8% i un 15% en adults, i va en augment, sobretot a les ciutats. Estudis amb esquimals, no obstant, que habiten en llocs sense gairebé soroll, revelen que la pèrdua d’audició per motius ambientals és pràcticament nul·la», apunta. En certes feines exposades al soroll, s’utilitza la protecció amb cascos.

ÈXIT ELEVAT DE LA CIRURGIA QUE REPARA LES PERFORACIONS DE LA MEMBRANA

La reconstrucció del timpà

El deteriorament o la ruptura de la membrana timpànica deriva en una pèrdua d’audició. En aquells casos en què el timpà no es regenera de manera natural, la cirurgia se n’ocupa. La intervenció mèdica es denomina timpanoplàstia. «S’extreu teixit del mateix pacient, de la zona pròxima al múscul o cartílag de la mateixa orella que s’intervé, i amb aquest fragment de teixit es completa o reforça el timpà. Com si es col·loqués un pegat sobre la membrana timpànica», explica l’especialista en Otorrinolaringologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, i professor associat de l’esmentada matèria en la Universitat de Barcelona, Dr. Miguel Caballero. «L’èxit –afegeix– és molt alt, molt pròxim al 100%. I en el 90% dels casos l’audició es recupera totalment», precisa Caballero. En casos en què el trauma acústic és molt agut, que pot ser el d’alguns caçadors, discjòqueis o algú que hagi viscut molt de prop una explosió, en vista d’aquestes circumstàncies, l’oïda no es pot recuperar una vegada s’ha reparat el timpà. En la timpanoplàstia, el cirurgià pot accedir al timpà pel conducte auditiu, o bé realitzant un tall rere l’orella. La tècnica endoscòpica, en la qual es condueix una minúscula òptica fins a la zona del timpà on es realitza la reparació, fa que la intervenció quirúrgica sigui mínimament invasiva.

LA INFLAMACIÓ DE L’OÏDA: OTITIS

Les afectacions més comunes

Una de les inflamacions de l’oïda més comunes es produeix quan la trompa d’Eustaqui –canal que connecta l’oïda mitjana amb el fons del nas– s’obstrueix, per exemple –i és el motiu més habitual– amb la mucositat que es genera per un refredat. L’acumulació de mocs es produeix darrere de la membrana timpànica, per la qual cosa repercuteix en la funció com a transmissora del so. Per això quan s’està molt refredat és normal que disminueixi l’audició. Si el cúmul de mucositat no s’infecta, parlem d’otitis serosa. Però si més enllà de l’augment de mucositat se sent dolor a les orelles i la temperatura augmenta –febre– es tracta d’una otitis mitjana aguda, molt habitual entre nens i nenes. El tractament és a base d’antiinflamatoris i, en cas necessari, també antibiòtics. Normalment, en vuit o deu es cura. En el cas de les otitis cròniques i timpà perforat, és necessari utilitzar taps per protegir l’oïda mitjana de l’entrada d’aigua o elements que puguin causar infecció a l’interior.

Temes: +Salut

0 Comentaris
cargando