On Catalunya

Conde Del Asalto

Passeig per Barcelona en golondrina

Van començar a navegar per l’Exposició Universal del 1888 i no s’han tornat a parar

barcelona/Barcelona a lAire LLiure. Puja a bord de Las Golondrinas. #tour #ok_catalunya #ig_barcelones #lasgolondrinas #thebarcelonist #barcelona_world https---www.barcelonaturisme.com-wv3-ca-enjoy-141-barcelona-a-l-air.jpg

barcelona/Barcelona a lAire LLiure. Puja a bord de Las Golondrinas. #tour #ok_catalunya #ig_barcelones #lasgolondrinas #thebarcelonist #barcelona_world https---www.barcelonaturisme.com-wv3-ca-enjoy-141-barcelona-a-l-air.jpg / Instagram

3
Es llegeix en minuts
Miqui Otero
Miqui Otero

Escriptor

ver +

"Volverán las oscuras golondrinas", recitava amb el ditet apuntant al sostre i passejant en xandall pel passadís de casa meva. "En tu balcón sus nidos a colgar", continuava, mentre mirava per la finestra (i veia el reflex de la meva cara sense afaitar) quan no es podia sortir al carrer.

Un dels brots inesperats dels primers confinaments va ser la promesa íntima que faria turisme, quan es pogués trepitjar l’exterior, a la meva pròpia ciutat. ¿Si ja em claven els preus que a ells els cobren, per què no fer ús dels reclams que ells persegueixen? Aniria, sí, senyor, a fer un tomb en Las Golondrinas, cosa que mai, en tota la meva vida barcelonina, havia fet.

Las golondrinas en 1951. /

JOSÉ M. LÓPEZ

Això m’ho vaig dir aquell març víric de l’any en què no hi va haver primavera. Si les orenetes són les aus que amb el seu xiscle ens anuncien l’arribada d’aquesta estació, aniria a passejar en aquells vaixells tan semblants a aquests ocells: amb reflexos blau metàl·lic i panxa color crema.

Així que quatre anys després aquí estic, a l’embarcador de Las Golondrinas, que van començar a navegar amb l’Exposició Universal del 1888 i que no han deixat de fer-ho mai, excepte durant la Guerra Civil (i durant la pandèmia, és clar). Les promeses solen ser més fotogèniques quan te les fas que quan les compleixes: avui s’ha fet de dia amb un sol radiant, però just quan hem arribat al lloc (els quatre de la meva família, els tres de la d’uns amics; tres nens a bord) el cel s’ha enfosquit amb núvols negres i espessos.

Despentinats pel vent que fa cabotejar fins i tot les palmeres, posem per a la foto que ens vol fer una fotògrafa de l’empresa abans d’embarcar. Oh, la primavera. Cares balbes de fred, de galtes vermelles i espatlles engarrotades, semblem aus tropicals que han migrat, per error, a un país escandinau. Aquestes fotos acaben després estampades en uns platets mariners de ceràmica que venen a la sortida. "Però nosaltres no som turistes, ¿eh?", li aclareixo a la fotògrafa, somrient sota el meu pentinat de Javier Milei d’after. "Si vols fes-la, però no te la comprarem", afegeixo. Colom sembla donar-me la raó, assenyalant el mar perquè abreugem i pugem al catamarà sense més dilació (és graciós el seu aire somnàmbul, el fet que assenyali el mar però que en realitat Amèrica quedi cap a un altre lloc; I feel you, Cristòfor, he acabat així a les Rambles moltes vegades).

Bé, som al pis de dalt, a l’aire lliure, disfrutant de la vista. El recorregut ens mostrarà tot l’skyline marítim de la ciutat, fins al Fòrum. Això inclou coses boniques com la Casa de les Aigües i d’altres d’èticament infames com la vela de l’Hotel W, però també Montjuïc, el consolador Agbar i els dos gegants de xerrameca eterna que són l’Arts i la Mapfre.

Notícies relacionades

Anem al pis de baix per no congelar-nos i allà, amb terra de fusta i barra de bar, trobem la pau. És un passeig veritablement agradable, sobretot quan albiro, més que iots i creuers, coses com els miraestels de Brossa a prop del Maremàgnum.

Al baixar, em pregunto per què no he fet això en tots aquests anys. Potser eufòric per haver complert la meva promesa, travesso el pont cap a terra ferma. Allà m’espera la fotògrafa, despatxant els plats de ceràmica. Miro com hem quedat. Estem horrorosos (i mira que tots els d’aquesta expedició menys jo són ben guapos). Hi ha un plat de cada nen i després un retrat col·lectiu. "Te’ls compro tots, ràpid", li dic a la fotògrafa.