El superpoder de Trump

Que, en el marc de l’acord entre els EUA i la UE, Trump no pugui imposar unilateralment aranzels a cap país europeu no sembla importar en la conversa. Amb Trump s’ha suspès el principi de realitat fins al punt que el president de la FIFA, Gianni Infantino, apareix en la signatura d’un tractat internacional de primer ordre entre mandataris mundials i sembla el més normal. Trump perfecciona un superpoder que el porta a una nova dimensió: a la seva capacitat per inventar veritats alternatives ara s’hi afegeix que són legió els qui o bé se les creuen o bé actuen com si se les creguessin. Ja no es tracta de votants redneck del cinturó de l’òxid que pensen que un multimilionari de Nova York és el millor defensor de la classe treballadora mitjana-baixa, sinó de líders mundials que han caigut sota el seu encanteri i actuen com si creguessin que ha arribat a l’acord de pau més important al Pròxim Orient en 3.000 anys.

A l’efecte pràctic tant hi fa si són sincers: mitjançant l’adulació activa o passiva actuen com si aquest món imaginari en què Trump mereix el Nobel de la Pau fos real. I amb aquestes regles del joc, en aquesta matrix mentre pervisqui l’encanteri per a Trump, efectivament, no hi ha res impossible.

Trump ha sigut sempre un mestre a apropiar-se de la conversa, pas previ a qualsevol intent de dominació. Ridícul i hiperbòlic, caòtic i irracional, ignorant i barroer, delirant i sempre políticament incorrecte, vanitós i egocèntric, immadur i rancuniós: no hi ha dia en què almenys una declaració seva no marqui l’agenda. El seu èxit contundent, la seva immunitat i impunitat (davant la ciència, les normes, la justícia, les lleis del seu propi país...) han creat un culte a la personalitat que s’expressa mitjançant una adulació comparable a la dels grans dictadors de la història moderna.

Notícies relacionades

La migració divideix

Protegir-se de les riuades

A How to be a dictator: the cult of personality in the twentieth century Frank Dikötter explica que el 1956 Nikita Khrusxov va denunciar el regne del terror de Stalin. Va batejar la "repugnant adulació" i la "mania de grandesa" de Stalin com el "culte a l’individu", que es va traduir com a "culte a la personalitat". Al segle XX, explica, "hi va haver moltes estratègies perquè un dictador obrís el seu camí del poder i es desfés dels seus rivals: purgues sagnants, manipulació, el divideix i venceràs... Però, a llarg termini, el culte a la personalitat va ser la més eficaç". Dikötter descriu els mecanismes d’adulació de Mussolini, Hitler, Stalin, Mao Tse-tung, Kim Il-sung, Duvalier, Ceaușescu i Mengistu. Espòiler: Trump no ha inventat res. La història és plena d’Infantinos.

El culte a la personalitat s’expressa mitjançant una adulació extrema. La ridiculesa de l’encanteri la despullada a les xarxes el governador de Califòrnia, però amb ell passa una cosa alarmant: la sàtira de les seves imitacions a Trump sembla real i l’impulsa en popularitat. Aquesta adulació és tan potent, està tan estesa, que en aquest món imaginari Trump és capaç de tot: de ser el gran pacificador del món, netejar el seu país d’indesitjables, imposar aranzels estratosfèrics i, si s’ho proposa, jugar el Mundial de Futbol i guanyar-lo, amb l’ajuda d’aquest Infantino banyat en petrodòlars de les monarquies àrabs. A Trumplàndia no hi ha res fora de l’abast del gran timoner. Si no fos perquè ha trencat amb Elon Musk, qualsevol dia anunciaria que el primer astronauta cap a Mart seria el mateix Trump. Poca broma. Perquè si als mons de Trump les lleis econòmiques no hi són aplicables, la pau s’assoleix per la inversió immobiliària i el Canadà i Grenlàndia són americans, al món real la llei de la gravetat té la mania que encara regeix. Espòiler: el xoc amb la realitat no acaba mai bé.