Els Estats Units
Costacavall
L’aura s’acaba. ¿Quant dura l’aura? Jo què sé. No ho sap ningú del cert. El que duri, i adeu-siau. I quan es desgasta, o es trenca, difícilment torna a ser la que va ser. Els estats de gràcia tenen alguna cosa d’ingràvids i subtils. De vegades es veu a venir la seva pèrdua, i de vegades, tot i que vingui, un es nega a reconèixer que ha arribat. No costa tant simular que un la té al damunt. "Fer com si" és una maniobra que ens surt natural a gairebé tots. Què hi ha de dolent a portar la contrària a la resta del món. L’error té els seus propis misteris.
La decadència no plana només sobre les persones, d’altra banda. Comença sempre per elles, i després continua per les seves organitzacions, institucions, companyies, fins i tot països. Impressiona, en el cas dels països, com la seva grandesa es dilueix arribat un punt. La caiguda en desgràcia pot ser gradual, lenta, o incontestable i fatal. Durant molt de temps la crisi d’un país pot ser un fet fantasmal, discutible, que es confon amb el contrari. Per a uns és decadència, no hi ha dubte, i per a d’altres, per descomptat, una era diferent de l’esplendor. Potser el cas més impressionant és el dels Estats Units. Alhora que des de dins hi ha un corrent poderós per fer creure al país que recuperarà la grandesa perduda, des de fora es comença a constatar que l’aura ha desaparegut, i que no tornarà, o no fins passat molt de temps.
Els Estats Units van ser, potser és encara el país més fascinant que hi ha, i potser no deixarà mai de ser-ho. Però en cada fase potser per diferents raons. No hi ha dubte que durant dècades se les ha empescat per hipnotitzar-nos i que sentíssim un interès forassenyat per tot el que en venia, fins i tot convertir la seva influència en una part de nosaltres, sense la qual els dies segurament perdrien color. Han executat la colonització més eficaç de totes les èpoques per mitjà de la seducció pel consum massiu: és igual el què, sempre se les empescaven per crear-nos necessitats indefugibles. És així com veiem les seves pel·lícules sense parar, sentim la seva música, mengem els seus cereals per esmorzar, les seves hamburgueses per dinar, bevem els seus refrescos, dormim als seus hotels tot i que ens moguem per Europa, posem d’exemple els seus mitjans de comunicació, les seves universitats, comprem la seva tecnologia, calcem les seves sabatilles, vestim els seus texans, llegim els seus escriptors, viatgem a les seves ciutats, admirem les seves icones esportives, polítiques, culturals, les seves marques, commemorem les seves festes, adoptem els seus superherois, estudiem la seva llengua, envegem la seva competitivitat, la seva capacitat per traduir-ho tot a diners, posem pels núvols el somni americà, la democràcia americana, l’economia, el dòlar, la maquinària, els pioners, els espectacles, els intel·lectuals americans. Del matí al vespre, del primer a l’últim dia de l’any, de la infància a la vellesa rebem sense parar impactes mediàtics i mercaderies nord-americanes. No menys fascinant que tot plegat, però, és que assistim al principi del final de tal seducció. Només ells mateixos podien tombar el seu propi colós. Espectaculars fins al final.
