Cine
Qüestió de fe
Alauda Ruiz de Azúa en el rodaje de Los domingos. /
No havia mai sentit una versió d’Into my arms, la preciosa cançó en què Nick Cave es dol de les seves ruptures amb Viviane Carneiro i PJ Harvey apel·lant a aquest "Déu intervencionista" en què diu no creure. Fins fa uns dies. Ho vaig fer en la foscor d’una petita sala de cine, envoltada de gent i, no obstant, abraçant la solitud de l’experiència pròpia, durant la projecció d’una pel·lícula profunda que encara no he aconseguit assimilar del tot. Es tracta de Los domingos, escrita i dirigida per Alauda Ruiz de Azúa, amb una sensibilitat que desborda de la pantalla, petita, gran, en un perfecte i delicat equilibri fins a arribar a l’espectador, que assisteix, entre atordit i emocionat, a la comunió amb la creadora, i es deixa portar per ella, de la mà, sense deixar-la anar.
Els encarregats d’entonar, al mig del film i al final, mentre els títols de crèdit es van desplegant, les poètiques i commovedores lletres de Cave són els joves integrants d’un cor al qual pertany Ainara, la protagonista, òrfena de mare des de nena, educada en una escola de monges, i que a 17 anys (aquesta és la clau, la seva minoria d’edat) creu sentir, notar, millor, la crida de Déu. Criada en un entorn familiar tancat, tot i que no opressiu, amb dues germanes més petites i un pare absent emocionalment, com gairebé tots els homes de la seva generació i les anteriors, troba consol davant la pèrdua, aquesta ferida que no es tanca mai, en la fe que la seva mare professava, intuïm, amb fervor. O potser no es tracta d’això. Pot ser que la seva vocació, el seu desig d’ingressar en un convent de clausura, no sigui un refugi per alleujar el dolor, ignorar-lo, mantenir-lo en el vot de silenci que requereixen els hàbits per poder sentir la seva paraula, la de Déu. Potser Ainara creu, tot i que a mi em resulti impossible creure-ho.
En aquest lloc de qüestionament, a mi mateixa, les meves conviccions i prejudicis, sobretot aquests, em va col·locar Alauda, que al recollir la Concha d’Or al Festival de Sant Sebastià va assegurar que estima el cine perquè li ha ensenyat a mirar des d’un altre costat. "Intentar entendre una cosa no vol dir validar-la", va dir, descrivint el cine, l’art, afegeixo, com "un espai de trobada, de reflexió i de debat". És extraordinari el que aconsegueix amb aquesta història, inspirada en una altra que va conèixer en la joventut i amb una complexitat narrativa, pel material amb què tracta, la religió i les seves implicacions, tant socials com educatives, que podria haver frustrat el seu propòsit, aquest d’observar des d’un altre lloc el que et resulta diferent per poder comprendre-ho. El cine d’Alauda és un mirall, la seva càmera, com la col·loca, com filma, com explica, al capdavall, torna a cada espectador un reflex molt particular, el de la seva pròpia vida. Així em vaig sentir jo, que podria haver sigut Ainara, és possible que durant un temps ho fos, i ara desdenyo i jutjo, des de la còmoda distància d’una suposada superioritat, moral, intel·lectual, els qui, com la meva germana i gran part de la meva família materna, continuen professant la fe en què vaig créixer. Aquell vespre em vaig allunyar del judici que tants cops exerceixo, tot i que em costi ser-ne conscient, reconèixer-ho i reconèixer-me. Los domingos s’estrena el 24 d’octubre. Aneu a veure-la. Creieu-me, no és només qüestió de fe.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
