Rialles als soterranis

Vaig llegir en un estudi que quan els avions es van estavellar contra les Torres Bessones, l’afluència de públic als clubs de monòlegs còmics va pujar un 10%. I aquest riure va ser sa, millor que la teràpia que havia proposat l’alcalde de Nova York amb aquell ‘go shopping!’.  Una rialla allibera molt més que la compra d’un jersei a Zara. Ja ho va deixar escrit Vonnegut: «Davant d’una desgràcia un pot riure o plorar. Jo prefereixo riure perquè així després no he fregar el terra».

Alguns d’aquells còmics van anar a totes després de l’11-S. Louis CK, per exemple, va plantejar que la bondat d’una persona es podia taxar pel temps que havia tardat a masturbar-se després del xoc del primer avió. «Jo, fins que es va estavellar el segon», va voler aclarir. Se li van tirar a sobre, tot i que no tant com més endavant, quan es va descobrir que alguns dels seus acudits eren material massa autobiogràfic.

En la introducció de la seva sèrie televisiva, Louis CK baixa a un soterrani, el Comedy Cellar, després de menjar una pizza amb gest aprensiu i de passejar pels carrers al ritme sexi d’una cançó disc que li xiuxiueja: «Louie, moriràs». I en un altre soterrani barceloní, el del’Hotel Casa Gràcia, una sala atapeïda es cargola de riure cada setmana amb‘El soterrani’, on una broma (m’ho invento) podria anar tranquil·lament d’ejacular precoçment entre la declaració i la suspensió de la independència.

Si aquest club setmanal d’‘stand-up’ en català d’òrbita indepe funciona és precisament perquè dispara sobre les conviccions d’uns i d’altres, sent uns i d’altres, en època de monotema, el processisme més folklòric i l’unionisme més cretí. Els còmics i còmiques que es van posar davant del micro tenien una mica en comú, que el presentador, brillant, es va encarregar de subratllar: «Com pitjor li va a Catalunya, millor ens va a nosaltres».

Joel Cockburn, per exemple, va reflexionar sobre la fama que li ha suposat sortir a TV-3. Pot no ser tanta (és probable que firmi més albarans que autògrafs), però sí la suficient: «I la diferència entre Rosalía i jo és la que hi ha entre algú que es posa a pujar una muntanya i va preparadíssima amb roba d’escalada, i jo... que és com si volgués pujar-la en xancletes i fumant Ducados». Potser la (hilarant) imatge em va impactar, especialment perquè és cert que jo soc un pixapins que desempolsega les xiruques Decathlon fins i tot per fer una passejada per Vallvidrera (en el meu descàrrec, hi ha herba i una cosa semblant a un estany, tot i que, sí, fins i tot la senyalèctica és la mateixa que la de l’Eixample). Però vaig entendre que ell parlava de triomfar, sigui el que sigui, una mica a desgrat i com a símptoma que alguna cosa falla o fallarà aviat.

Humorisme en la tensió

Notícies relacionades

El monestir de Poblet, convertit en un gran plató

Cardona celebra la seva relació amb la sal

Humorisme en la tensióAquest humorisme sempre ha pescat en la tensió. També baixava a un soterrani’’La divina comèdia’, quan es depassaven els valors de l’Edat Mitjana. I Molière quan Lluís XIV i la ‘sick comedy’ als 50 i més cafre encara en la contracultura. El primer monòleg, de fet, va ser el de Mark Twain, que es va aixecar en una sobretaula i va dir, davant d’un munt de patriotes, que els EUA no havien avançat gràcies al ferrocarril ni als valors dels fundadors, sinó al whisky.

Escric això beneint un quinto Estrella i amb un helicòpter sobrevolant aquest bar xinès anomenat Rias Baixas. Així que tot això de riure en el desastre encara es pot anar més de mare els pròxims dies, al punt d’invalidar la idea. Espero equivocar-me i saber riure de la meva equivocació.