El monestir de Poblet, convertit en un gran plató

"Podrà agradar o defraudar, però no deixa indiferent", escrivia Quim Casas al final de la seva crítica de Centaures de la nit, (una altra) pel·lícula certament singular de Marc Recha, director que sembla cada vegada menys decidit a seguir normes i complir responsabilitats. És una pel·lícula única per molts motius; el primer, el fet que sigui la primera rodada íntegrament al monestir cistercenc de Poblet, icona del gòtic català, el més gran dels cenobis de l’anomenada Ruta del Cister, Un monument declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco el 1992.

Després de la Guerra Civil, quatre monjos italians van ser escollits per continuar amb l’obra de restauració del monestir, que havia quedat en un estat ruïnós durant el període de la Desamortització de Mendizábal (1836-1837). Tal com s’explica en la pel·lícula, tres monjos es van afegir a la comunitat refundada pels italians. "A partir d’aquests fets, va sorgir la possibilitat de crear una història que, de forma clara, fes menció a la vida d’aquests monjos vinguts d’un país llunyà i sovint desconegut", explica el mateix Recha. "Partint del fet que, durant la Desamortització, el monestir va ser saquejat, sobretot per la necessitat de trobar tresors, va sorgir la idea que potser els monjos eslovens van arribar amb unes relíquies de gran valor simbòlic i material, i que les van amagar en algun racó del monestir".

En la dècada dels anys 60 del segle passat, un home cec, Àlex (l’actor Lluís Soler), perseguit pel seu passat sentimental i en conflicte amb el món i amb tothom, és allà de visita amb altres invidents, però les seves intencions van més enllà del fet recreatiu i instructiu. El que segueix té molt de drama existencial, una mica de cine de robatoris i també una part de desconcert. En paraules del mateix Recha, és "un viatge a través de la foscor a plena llum del dia".

"Sense la complicitat de la comunitat dels monjos que viu a Poblet hauria sigut impossible rodar en aquest espai aquesta pel·lícula", explica el director de l’emblemàtica Pau i el seu germà, primera pel·lícula en català que va concursar al festival de Canes. "Vam parlar amb l’abat i el prior i ràpidament van acceptar el repte. La comunitat del monestir cistercenc de Stična, a Eslovènia, va ser una de les baules que va posar en funcionament tot l’engranatge".

L’equip tècnic i artístic, per la seva banda, va procurar respectar al màxim els horaris de la comunitat del monestir i no interferir en el dia de la comunitat. "Fèiem una vida paral·lela. L’acord va ser clar: quan els monjos passessin pel claustre o durant les activitats litúrgiques a l’església abacial, nosaltres havíem de desaparèixer". Però tampoc gaire lluny: "Dormíem i treballàvem al mateix lloc, ens estalviàvem desplaçaments innecessaris que haguessin allargat el rodatge. D’aquesta manera, el paisatge –humà, arquitectònic i de la natura– es converteix en protagonista". En els crèdits finals s’informa –és un alleujament– que cap pedra del monestir va patir maltractaments durant el rodatge.

Notícies relacionades

Cardona celebra la seva relació amb la sal

El Tren dels Llacs, un viatge en el temps

Centaures de la nit va ser filmada en un gloriós blanc i negre per Peter Zeitlinger, director de fotografia que ha treballat amb cineastes com Werner Herzog i Abel Ferrara. "Quan li vaig proposar el projecte, li vaig plantejar el següent: com filmar la verticalitat del monestir de Poblet si el cinema és tot horitzontalitat. Li vaig proposar unes òptiques de fotografia –unes Leica vintage–, que adaptades a la càmera de cine i utilitzant el format 4:3, ens transportaven als anys 50, quan es van rodar pel·lícules aquí influents com Los olvidado i El setè segell.

Posats a triar racons que llueixin particularment, Recha es queda amb "el templet de la font del claustre, l’església abacial amb les tombes reials i els centenars de figuretes esculpides per tot arreu", però tampoc podem oblidar els exteriors, de les vinyes, de les muntanyes i "un cel que enllaça amb la verticalitat de l’església". El projecte ha fet créixer "a nivell personal" tots els involucrats, assenyala el cineasta. "Rodar una pel·lícula és una gran aventura humana col·lectiva. Ha estat una experiència inoblidable que, probablement, ens marcarà la resta de la nostra vida".