La Taquería, un pont entre dos mons

A Ilya Pérdigo, editor d’Alrevés, li ve de gust una dosi de picant en un moment molt dolç. Ve d’una setmana de promoció boja (i d’una atenció mediàtica infreqüent) amb Tenía que sobrevivir, el llibre en què Roberto Canessa, supervivent de la tragèdia aèria narrada a ¡Viven!, explica com aquest fet va inspirar la seva vocació per salvar vides; Jordi Ledesma, l’autor de 'Lo que nos queda de la muerte', una novel·la que Pérdigo no es cansa de recomanar, acaba de guanyar el premi Pata Negra, i Alrevés editarà les dues pròximes novel·les d’Andreu Martín, mestre del noir. Déu-n’hi-do. 

Notícies relacionades

Manuel Moranta s'inspira en un verger protegit dels pals de 'selfie'

El monestir de Poblet, convertit en un gran plató

Aprofitant aquesta conjunció, potser no dels astres però sí de les muses, li demanem que ens expliqui què inclouria ell al nostre Museu Imaginari, i aquí apareix el picant: el del xili verd i el xili vermell que acompanyen els plats de La Taquería, un local que s’autodefineix com d’«autèntica gastronomia popular mexicana», i que Pérdigo freqüenta perquè el retorna als anys que va viure a Mèxic. «Va ser el meu debut en el món editorial. Hi havia d’anar per un any, però em van contractar a Ediciones Urano i, quan em plantejava tornar, em van oferir ser director comercial», explica. Així que se n’hi va quedar cinc abans de tornar a Barcelona amb la idea al cap de crear la seva pròpia editorial. 

Vuit anys després, l’experiència mexicana el segueix marcant. No solament perquè del DF es va emportar la seva dona, sinó perquè ha centrat bona part de la seva activitat en l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, i sobretot en el grup d’editorials independents Llegir en Català, a establir relacions entre Catalunya i Llatinoamèrica, un lloc que bull d’«entusiasme editorial» i amb un enorme potencial per als autors catalans. «Tothom hauria de viure un temps en un altre país. No solament com a repte professional, sinó també per sentir en la pròpia pell la importància que t’acullin, una cosa  que aquí no sempre fem. S’ha de tenir memòria, i més en els temps que vivim», diu. Amén. ¡I endavant les ­atxes!