On Catalunya

CINE

A Romania plouen pedres

La magnífica pel·lícula de Cristian Mungiu és un lament per la corrupció endèmica que castiga el seu país i una prova del verí que contenen les bones intencions

A ROMANIA PLOUEN PEDRES El+ El-_MEDIA_3

A ROMANIA PLOUEN PEDRES El+ El-_MEDIA_3

2
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

La nova pel·lícula de Cristian Mungiu comença amb una finestra trencada: algú, no veiem qui, ha llançat una pedra contra la casa del doctor Romeo Aldea (Adrian Titieni); i al llarg de dues hores de metratge n'hi cauran a sobre unes quantes més, de forma sostinguda, algunes de llançades per ell mateix.

Romeo està obsessionat per aconseguir que la seva filla obtingui una beca per estudiar en una universitat anglesa i així pugui sortir de la poma podrida en què s'ha convertit Romania. I per aconseguir-ho decideix no només pressionar la nena perquè es presenti a uns exàmens només un dia després d'haver patit un intent de violació, sinó també assegurar-se per tots els mitjans que els superi.

"A vegades, a la vida, tot el que compta és el resultat", es justifica el bon doctor mentre, escena rere escena, es va endinsant una mica més en el mercat negre de suborns que l'envolta completament, i que ell sempre s'havia vanagloriat de condemnar. Immedia­tament entra a formar part d'una cadena de favors -del metge al policia, del policia al polític, del polític al buròcrata- que s'estén com un virus, a la vegada causa i conseqüència d'una societat en descomposició. A la Romania post-Ceausescu no funciona res excepte la corrupció i la martingala.

Les bones intencions queden relegades a un segon pla d'importància si "el fi justifica els mitjans".

Notícies relacionades

"L'únic que compta és que aconsegueixi accedir a un món normal", insisteix Romeo. Ell vol que les noves generacions no se n'encomanin. Vol salvar el seu país. "Com ho aconsegueixi també compta", el corregeix la seva dona, i això és el quid de la qüestió. Les bones intencions importen poc així que decidim que el fi justifica els mitjans, i que ser pràctic val més que ser íntegre. En última instància, les decisions de Romeo l'igualen a les forces socials contra les quals creu que lluita, especial­ment perquè les pren disposat a tacar no només la seva pròpia consciència sinó també la de la seva filla.

EL+

EL PARABRISA REBENTAT

Aquestes decisions, dèiem, provocaran més pedrades: qui li va trencar la finestra a Romeo després li destrossa un parabrisa; i, en general, l'existència del nostre defectuós protagonista s'escapa completament del seu control. ¿Potser fins i tot l'univers l'està castigant? Mentre ­contempla la seva caiguda amb la precisió i la sobrietat increïbles que ja va exhibir a '4 meses, 3 semanas y 2 días' (2007) -la pel·lícula que li va donar la Palma d'Or de Cannes i el va donar a conèixer mundialment-, Mungiu ens demostra que fàcil que és mossegar la fruita prohibida, i ens pregunta: ¿qui és el guapo que creu que té dret a tirar, evidentment, la primera pedra?

Temes:

Cine